A sobre dels cingles que, omnipresents, dominen la vida del poble, hi ha un altre món, del qual som aliens. Feia anys que no trepitjava aquestes planes altes, pacifiques i de cels amplis. Hi hem pujat avui amb els nens. De tots és sabut que, pocs dies abans de l'arribada dels Reis, els patges instal·len el seu campament dalt la cinglera, des d'on comencen a preparar la logística reial i alhora controlen, des del seu emplaçament privilegiat a les alçades, el comportament dels petits. Així que hem decidit arribar-nos-hi, per veure si l'avançada oriental ja s'hi havia acomodat.
Tot i que ara s'hi arriba en cotxe, hem fet la darrera part del recorregut a peu, pel vell corriol que passa per la font i s'atansa, per entre les roques, a la casa de Can Tres Quarts. Realment imposa emergir de cop damunt la cinglera i trobar-se en un altre món; un món que justament s'acaba en aquell penya-segat damunt la vall. Als qui ens sentim una mica ofegats en les estretors del Congost, l'amplitud d'aquests cels majestuosos ens revitalitza. Avui, quan hem arribat, el temps era rúfol i ventós, però ràpidament els núvols han deixat sortir un sol d'hivern, tímid i oblicu, però lluminós. Hem seguit el camí que voreja els camps, amb les masies plantades aquí i allà -el Montpart, el Febrer, el Presseguer-, noms que em porten al cap treballs de camp de l'adolescència, temps perduts per sempre. I, després, ens hem desviat per un corriol cap als repetidors de televisió -les antenes, que diuen els nens- on hauria d'establir-se el campament. Mentre l''À. s'avançava, l'N., la petita, m'ha deixat caure:
- Jo crec que els Reis són uns senyors disfressats.
I s'ha quedat tan panxa i ha continuat parlant de les seves coses. Al camp que vorejàvem, i que ens ha semblat immens -molt més gran que un camp de futbol, deia l'À.- els cereals començaven a despuntar, dibuixant en la distancia com un borrissol verd i elegant sobre la terra vermella. Les gralles rondinaven sobre els nostres caps i tot caminant anàvem trobant pedres amb formes especials i cares esculpides, mentre qui trepitjava el fang era tonto. Quan hem arribat -sense rastre encara de patges- hem pogut veure la nostra casa -minúscula- enganxada a la resta de casetes del poble, insignificant. Contrastava l'abigarrat nucli urbà al fons de la vall amb les cases de pagès aïllades que fumejaven en el pla. Era aquest un món distint, una mica arcaic i que m'ha fet pensar, amb totes les distàncies, amb el Yorkshire de James Herriot a Todas las cosas brillantes y hermosas. Un llibre senzill, sense grans ambicions, que m'ocupa aquestes tardes nadalenques excessivament llargues i indigestes, i que em porta també a un món perdut, auster i dur, però alhora càlid i serè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada