Quaranta nits (o força menys) amb Montaigne

Molt recomanable la lectura d'aquest petit volum, concebut per a un programa de ràdio, en què en quaranta capítols breus, Antoine Compagnon recull en forma de píndoles -per utilitzar un terme mèdic que segurament hauria desplagut Montaigne- reflexions, opinions, pensaments... procedents dels Assaigs sobre temes tan diversos com la mort, l'amistat, els llibres, la malaltia, les olors...
Tot i que l'autor, especialista en Montaigne, aconsella la lectura d'un capítol per dia -o nit- és difícil fer-li cas i no deixar-se endur per la lectura d'aquests textos construïts amb destresa al voltant de les cites del savi -malgré lui- francès. Per això, segurament les quaranta nits quedaran en menys.
Per obrir boca, aquest fragment sobre l'art de la conquesta i la impaciència inherent al sexe masculí: Qui només obté fruïció en la fruïció, qui només guanya quan assoleix la fita màxima, qui només s'ho passa bé caçant quan captura una presa, no té dret a barrejar-se en la nostra escola. Com més esglaons i nivells hi ha, més altura i honor hi ha al tron final. Ens hauríem de complaure a ser conduïts, com es fa als palaus magnífics, a través de pòrtics i passatges varis, galeries llargues i agradables, i diversos revolts [...] Sense esperança i sense desig no anem enlloc que pagui la pena.

Zweig sobre Montaigne

Seria artificiós encasellar Montaigne entre els poetes i els pensadors que han lluitat amb la paraula per la llibertat de la humanitat. No disposa de l'eloqüent diatriba ni de la bella embranzida d'un Schiller o un lord Byron, ni de l'agressivitat d'un Voltaire. Montaigne hauria somrigut davant la idea de voler transferir a d'altres, i menys a les masses, quelcom de tan personal com la llibertat interior, i des del fons de la seva ànima odiava els reformadors professionals del món, els teòrics i expenedors d'ideologies. Sabia de sobres que ja és una tasca immensa per si sola la de conservar la independència interior. De manera que restringeix la seva lluita a l'acció defensiva, a la defensa d'aquell baluard més recòndit que Goethe anomenava la ciutadella i l'accés a la qual no permet a ningú. La seva tècnica i la seva tàctica consisteixen a mantenir-se exteriorment el més discret i més dissimulat possible, a anar pel món amb la disfressa per trobar el camí cap a ell mateix.
En realitat, doncs, Montaigne no té això que solem anomenar una biografia. Mai no va causar estranyesa ni indignació, perquè no es donava importància ni sol·licitava auditori ni aplaudiments per a les seves idees. Exteriorment semblava un burgès, un funcionari, un noble, un catòlic, un home que complia amb les seves obligacions ciutadanes amb senzillesa, un home que per al món exterior adoptava el mimetisme de la discreció per tal de poder així desplegar i observar el joc de colors de la seva ànima amb tots els seus matisos. Sempre estava disposat a manllevar-se, mai a donar-se. En qualsevol circumstància de la vida es reservava el millor del seu ésser, allò que li era més propi. Deixava que els altres parlessin, s'agrupessin en colles, llancessin invectives, prediquessin i fessin ostentació, deixava que el món seguís els seus camins esbojarrats i embrollats, i tan sols es preocupava d'una cosa: de ser assenyat ell mateix, humà en una època d'inhumanitat, lliure enmig d'una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d'ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s'estranyessin que no s'obrís el pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l'envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perserverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l'ombra en l'única tasca que ell mateix s'havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia.

Stefan Zweig, Montaigne 

Lectures febrils

Quan tenia dinou anys, en plens examens de febrer, vaig tenir un episodi terrible de mal de queixal que em va deixar una setmana al llit. A les nits, el dolor i la febre m'impedien dormir i em va caure a les mans un llibre que corria per casa. Era Josep Pla, biografia de l'homenot de Xavier Febrés. Coneixia llavors ben poc de la vida de Pla, més enllà dels tòpics que s'havien dibuixat d'ell -i als quals ell mateix havia contribuït- en els últims anys de la seva vida. Gairebé tampoc l'havia llegit, a excepció d'algun text que havíem treballat amb l'M. quan jo tenia dotze o tretze anys. Conèixer la història del Pla jove, el de la penya de l'Ateneu i les corresponsalies europees, enmig de les digressions mentals pròpies del meu estat febril, em va despertar un gran interès pel personatge i l'obra, que ja no m'ha abandonat. Utilitzant un llenguatge cinematogràfic, podríem dir que allò fou l'inici d'una llarga amistat. M'he trobat aquests dies malalt al llit. L'estat febril l'ha provocat ara un mal de coll -tècnicament faringoamigdalitis- que punxa la gola com un ferro roent. I, a banda dels estimadíssims i balsàmics ibuprofens, m'ha acompanyat només una lectura magnífica, La muerte de Montaigne, del xilè Jorge Edwards. És un llibre inclassificable, a mig camí entre l'assaig, la biografia i la novel·la històrica (no arrufeu el nas per aquesta darrera etiqueta, no és el que sembla), amb una dosi de literatura del jo que acaba per tancar el cercle. El resultat és rodó i, igual que en el seu dia el llibre d'en Febrés, m'ha obert el camí i les ganes de llegir Montaigne, un autor que sempre m'havia imposat respecte. Potser ha arribat l'hora.