Ara, en canvi, el que més ens agrada és mostrar allò que més pot ofendre a qui pensa o sent diferent. I no, no es tracta de ser més sincers i menys diplomàtics, es tracta sobretot de confrontar per guanyar i imposar.
***
Mentrestant, després d'un dissabte de treva, avui torna a ploure. Res millor que una pluja fina per acompanyar una tarda de diumenge. Allò que ahir era nítid i lluent, avui torna a estar cobert per una grisor que desdibuixa els contorns i difumina els colors. Des de la finestra el verd de les muntanyes més properes és trist i somort, les més llunyanes s'amaguen entre la boira i les cortines d'aigua, el cel és una massa amorfa de color gris perla. La pluja és tan lleu que ni tan sols se sent caure l'aigua per les canals.
***
Justament ara, llegeixo aquest fragment del Viaje en autobús de Josep Pla, que s'escau a la perfecció amb aquest dia d'avui. Llàstima de no poder seguir la seva recomanació:
Para matar la melancolía de un atardecer frío de invierno en París, no hay nada mejor que una docena de caracoles -o dos docenas- bien pertrechados con una botella de Ponilly (*) seco y ligero.
(* Imaginem que és un error de composició i es refereix a Pouilly).
En tot cas, malgrat ser diumenge a la tarda, sent a París (o al nostre ideal de París) segurament la malenconia es dissiparia sense necessitat de caragols.
***
Ahir, en canvi, amb el sol que lluïa, vaig passar-me bones estones a l'exterior. Em van acompanyar una bona estona una parella de lluers, confiats i silenciosos. No coneixia aquests fringíl·lids, vaig haver de consultar la guia. Són bonics, amb la seva combinació de grocs i negres. Picaven els cacauets i saltaven de branca en branca. Però la seva agitació no era inquietud. A estones, els acompanyaven les mallerengues. Ahir, fins i tot alguna de petita.
Convivien bé. Els pardals, en canvi, sempre acaben generant una certa inquietud. Arriben en grup, mascles i femelles, i són com els pinxos del barri. Els altres ocells no acaben de marxar del tot, però se'ls miren amb recança des de la distància. Em fa pensar en quan érem nens i jugàvem a futbol al camp d'esports. Quan arribaven segons quins grupets, l'ambient es tensava. És el que passa amb els pardals. Justament Pla en parla en el Viaje en autobús, contrastant els seus costums amb el dels rossinyols de vida ordenada:
Los gorriones, en cambio: ¡qué tropa descarada y libertina! Todos polígamos ¡Y qué poco amor sienten por sus hijos!
***
Pla publica el Viaje en autobús l'any 1942. Déu n'hi do amb el que és capaç d'escriure i colar. Fins i tot els versos d'un suposat poeta medieval català que bateja com a Cerverí el jove:
El vent de garbí
carmí,
a Nausica
afua la teta
sepia, rosadeta
i la hi pinta.
***
I per acabar, en l'epíleg del llibre, aquest fragment -de 1942, en plena guerra mundial- que, projectat als temps d'ara ens fa tremolar lleugerament:
Muchas personas han creído en efecto que estábamos pasando la época más brillante de la historia, el momento en que el género humano en tanto que impulso progresivo ha llegado al zénit. Sin embargo... ha venido la catástrofe. Catástrofe que ha sido más trágica que todas las anteriores porque el progreso material ha podido aumentar su nocividad hasta el infinito. Nuestra época contará con las catástrofes más grandes, más dolorosas, más aparatosas del paso del linaje humano sobre la tierra. Y así, ante la realidad, algunos espíritus europeos o llamados europeos, no totalmente cretinizados, han debido reconocer la dificultad de compaginar el optimismo del progreso con la paz y la tranquilidad de los hombres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada