***
El meu pare m'explicava que un home vell del poble, quan hi havia un canvi de govern, deia:
- Malament! Ara n'haurem d'engreixar uns altres.
***
És ben sabut que, amb els anys, el cos perd fermesa. Es nota, sobretot, a les cames: hom se sent més insegur, especialment en terrenys irregulars. Això que ni la irregularitat ni la solidesa del sòl no canvien amb el pas del temps. En canvi, sí que ho han fet l'equilibri i l'estabilitat de qui els trepitja.
Paral·lelament, el món d'ara resulta extraordinàriament inestable, perillós i insegur. És un fet que, d'entrada, sembla indiscutible. Ara bé, no puc deixar de pensar que això no sigui conseqüència també de la pèrdua de fermesa de qui l'habita. ¿No podria ser que, també en aquest cas, el problema no fos del sòl i sí de les cames? ¿No serà que la por i la incertesa són també signes de la decadència d'un mateix?
***
Aquests dies la pluja és omnipresent. L'aigua regalima arreu. Les molses i els líquens colonitzen els sòls i les parets. Els verds pugen de to. Quan surt un raig de sol, les gotes d'aigua que pengen, en un equilibri fràgil, de les branques, s'il·luminen com petits cristalls. Si aquest sol és prou potent projecten sobre el cel negre, en un excés de virtuosisme, uns arcs de Sant Martí imponents. Aquests moments de calma són aprofitats pels ocells per sortir a alimentar-se i deixar anar la seva hiperactivitat continguda. Saltironegen i volen d'aquí cap allà empesos per una energia desbordant. El seu plomatge es veu més net, la seva silueta més nítida. El negre de les merles contrasta amb força amb l'àmbar del seu bec i el verd de l'herba. Les pasqüetes alcen la cua amb vehemència lluint el blanc i el negre, puríssims, de les seves plomes. Les mallarengues que acudeixen a picar els cacauets de la menjadora semblen orgulloses del seu groc elegant. Les carboneres són majoria, però de tant en tant en ve també alguna de blava, discreta i esporuguida, sempre a punt de fugir i, fins i tot, n'apareix alguna d'emplomallada amb el seu pentinat d'infant obstinat.
Però sobtadament tot s'enfosqueix, entra de nou el negre a l'atmosfera, es veu avançar una cortina gris de pluja sobre els vessants del Puigfred i, en pocs minuts, es comença a sentir la música de l'aigua. Si té prou força, se senten les gotes repicar sobre les teules, si no, només colpejar rítmicament el plàstic de l'hivernacle i discórrer per les canals, com rajolins d'una font de muntanya. Aquests dies hem arribat a passar nits senceres acompanyats d'aquesta remor inacabable de l'aigua, que acaba generant un cert estat d'agitació i alerta, com si no hi hagués protecció possible davant de la insistència d'aquesta pluja tossuda i infinita.
***
A la nit, quan surto a treure les escombraries, l'atmosfera és londinenca, en el sentit més literari -que no literal- del terme. Entre la boirina, només emergeixen les llums enterbolides dels fanals i de les cases de la muntanya. Al seu voltant, la boira cotonosa quasi podria tocar-se. L'aire té una humitat densa. Només la lluna, quasi plena, s'ha fet un forat entre els núvols i regna, alta, al zenit del cel.
***
So long, Marianne. Té raó José Carlos Llop en la seva valoració, tan negativa, de la sèrie greco-noruega sobre la vida de Leonard Cohen i la seva parella, Marianne Ihlen, a l'illa grega d'Hidra (quedará como uno de los hitos menores en esa competición por hacer el ridículo y dejar como ridículos a sus protagonistas, escriu). I, certament, la sèrie té elements de vergonya aliena. No sé qui s'ha encarregat, per exemple, de vestir els actors com a turistes pijos del segle XXI i no com el que eren: bohemis habitants d'una illa grega, ara fa cincuanta anys. Però hi ha també la presència del -suposat- paradís d'Hidra i la mitomania inevitable davant Cohet et alii, que ens acaben fent empassar la sèrie. També les cançons -So long, Marianne, omnipresent- acompanyen. I té interès la presència, entre els personatges, del matrimoni angloaustralià format per Charmian Clift i George Johnston. Possiblement siguin els escriptors més representatius del nucli intel·lectual establert a l'illa i, segurament també, els personatges més sòlids de la sèrie. Especialment, Charmian Clift, que apareix polièdricament dibuixada i que fou autora de dos llibres sobre el pas de la família per les illes de Kalimnos (Cantos de sirena) i Hidra (A la recerca del lotus). Llegit el primer i, a l'espera de llegir el segon, el seu testimoni equilibra el caràcter idíl·lic dels indrets amb les dificultats -econòmiques, organitzaives i d'altre índole- inherents a portar una vida al marge.
Per reblar-ho, m'empasso també el documental Marianne & Leonard: Words of Love. És una història agradolça, més agra que dolça, des del meu punt de vista. Sobretot perquè aquesta exploració dels límits acostuma a tenir conseqüències i víctimes innocents. En aquest cas, la més evident és Axel, fill de Marianne, que porta mitja vida internat en psiquiàtrics. S'ha fet també un documental, Little Axel, sobre la seva vida. Així mateix, un dels fills del matrimoni Johnston-Clift va acabar suïcidant-se, quan van tornar a Austràlia, igual que va fer la mateixa Charmian. Un altre dels fills va tenir una mort relacionada amb l'alcoholisme. Michel Houllebecq, amb la seva habitual absència de filtres diplomàtics, s'ha erigit amb les seves novel·les en el crític més sever d'una tipologia generacional -la dels hippies i derivats- entre els quals es trobaven els seus pares. Els critica precisament que ells, els nens, foren els conillets d'índies de la seva experimentació. Amb la imatge encara molt viva del petit Axel, rondant sempre mig perdut i desorientat per tavernes gregues, no puc deixar de donar-li la raó, encara que així pugui contradir, en certa manera, el meu primer text d'aquesta entrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada