No és fàcil explicar perquè experimentem una comunió especial amb determinades àrees geogràfiques, que esdevenen gairebé paisatges de l'ànima. Segurament es tracta d'una conjunció de factors, que inclou des de la bellesa paisatgística fins a un determinat esperit de viure que ens resulta proper. Però probablement hi incideixi especialment la pròpia experiència, que ens relaciona moments viscuts feliçment als entorns físics que els acompanyen.
He de dir que em sento afortunat de viure a tocar de territoris meravellosos -el Montseny, la Plana de Vic-, ben a prop d'indrets excepcionals -l'Empordà, la Garrotxa o, perquè no, alguns barris de la ciutat de Barcelona- i d'haver viatjat a regions i ciutats meravelloses, que m'estalvio de citar. Però res em resulta comparable a la sensació de travessar, al volant del cotxe i després de més de quatre hores conduint, una frontera imaginària que marca l'accés a la meva Provença. És una àrea circumscrita al nord de les muntanyes del petit Luberon; unes planes de paisatge humanitzat amb vinyes, oliveres, xiprers i lavandes, tocades aquí i allà per masos de pedra seca. Segurament és un paisatge, una regió, un poblament, que no té res d'excepcional, però que conforma un conjunt altament harmònic.
Allí hi hem viscut -i segurament aquest és el secret- moments de calma, fugides de realitats que resultaven exasperants, oblits buscats i aconseguits, dies intensos i aprofitats, silencis i reposos... No acabo de trobar una explicació científica a aquesta comunió, més enllà de constatar la descàrrega endorfínica que em suposa sempre traspassar, per la D900, l'encreuament de Coustellet.
Foto: carrer de Gordes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada