Apunts de Montpellier

En l'últim número de la revista Clarín trobareu els apunts de Montpellier que alguns deveu haver llegit aquí, ampliats i reescrits en castellà.

Croquis de Montpellier (i III)

El mercat de llibres de l'esplanada del costat de la Comédie resulta un fracàs -només tres o quatre parades mal assortides-, així que fem una escapada a Sauramps i, després, a Le grain des mots, que no coneixia. Resulta difícil orientar-se entre l'assortida oferta editorial que inunda, com a tot arreu, les taules de novetats, però al mateix temps és interessant anar llegint, una mica a cegues, contraportades i solapes, i guiar-se finalment per criteris com ara el segell editorial. Així, la vista se'n va sempre, per prestigi i també per l'atracció visual, cap als volums de la blanche de Gallimard. N'hi ha uns quants que semblen interessants, però finalment em decanto per Beauté, de Philippe Sollers i Voyage avec Vila-Matas, d'Anne Serre. On verra.

***
Abans de dinar fem una escapada al parc de Peyrou, just davant de l'Arc de triomf. Sota aquest cel que sembla contenir tots els matisos de gris, és gairebé impossible no creure's a París. Els arbres nus i majestuosos i els bancs de fusta vella contribueixen a l'engany. La gent passeja, algú fa fotografies i una noia dóna voltes corrent com si el parc fos una improvisada pista d'atletisme. Em fa una certa enveja. L'esplanada del parc és prou gran com perquè tothom quedi una mica aïllat, en solitari. I en solitud i en aquest entorn, és fàcil que la ment comenci a divagar.

***
M'explicaven l'altre dia d'una senyora que qualificava d'existencialista tot aquell jove que s'apartava una mica del camí establert i convencional. S'està tornant un existencialista, deia, Clar que això era a l'època en què Sartre i Simone de Beauvoir impartien doctrina des dels cafès de Saint-Germain i Juliette Gréco, precisament nascuda a Montpellier, hi posava banda sonora. Doncs bé, sol al parc del Peyrou, jo també em torno una mica existencialista i m'aixeco el coll de l'abric a l'estil Camus, que sempre m'ha resultat molt més proper que l'antipàtic Sartre. Llàstima que no porto cigarretes, perquè fins i tot em vindria de gust fumar, per arrodonir l'estampa. M'acontento, però, amb el repte de començar a confegir mentalment un poema, en francès, que després acabaré a casa. Quan sóc fora, m'agrada fer l'exercici d'intentar pensar, a estones, en la llengua del país i així ho faig ara, anant una mica més enllà, amb aquest poema que titulo Jardin de Montpellier.

***
Quan ja fem camí cap al cotxe, per marxar, passem per davant d'una llibreria de vell, que, curiosament i estranya, és oberta. Hi entrem. Demano de poder veure una estampa antiga de Degas que tenen a l'aparador. És un aiguafort que representa una ballarina i sembla original. Està signat a la planxa i també a mà, en llapis, en una de les cantonades. També aquesta signatura fa bon aspecte, però encara que no hi fos, el gravat seria valuós. I bonic. El llibreter em diu que no em pot assegurar si és o no original, i me l'ofereix a un preu molt baix. No dubto gaire a endur-me'l.

***
A casa, cerco per internet, en pàgines de subhastes, informació sobre el meu Degas. Constato que el viatge a Montpellier ha valgut molt la pena.

Croquis de Montpellier (II)

A mig matí, entrem al Museu Fabre. Hi ha alguns quadres holandesos remarcables -Steen, Dou, Ter Borch i algun altre-, un parell de zurbarans molt bonics i després els courbets, que són la principal atracció del museu. D'aquests, m'agrada especialment un quadre petit, força reproduït i d'una gran càrrega romàntica, que mostra una figura humana (crec que és el mateix pintor) saludant la immensitat del mar. Le bord du mer à Palavas, es diu. Em sento proper a aquest home -Courbet- que, dret damunt d'una roca, aixeca el braç davant d'un mar immens, inabastable i ple de matisos.

***

Entre les sales dedicades a la pintura holandesa, em crida especialment l'atenció un quadre petit, de Jan van der Heyden, que representa una plaça davant d'un convent. És un motiu típic holandès, bonic i ben resolt: algunes figures, els edificis, el cel... Però el que m'agrada especialment és el bassal d'aigua que reflecteix part del convent. Em fa pensar -altra vegada!- en el poema de Jarmusch que llegeix la nena de Paterson i parla dels bassals com a miralls bruts: Water falls making pools in the asphalt, dirty mirrors with clouds and buildings inside. És una imatge preciosa aquesta dels bassals vistos com a miralls bruts amb núvols i edificis a dins.

***

A dalt de tot del museu hi ha les sales dedicades a Soulages. I, magré moi, he de reconèixer que el conjunt és bonic, decoratiu, comfortable. Les grans sales de parets blanquíssimes, amb les obres enormes, fosques, negres. M'agrada l'amplitud de l'entorn, el conjunt que formen l'obra i l'espai.

Croquis de Montpellier (I)

La finestra de l'habitació de l'hotel s'obre a uns jardins hivernals, decadents, descuidats, sobre els quals s'eleven les torres de la catedral de Saint-Pierre. Les campanes toquen suaument els quarts de les nou, alguns ocells volen i canten, desordenadament, i un gat negre, inflat, s'enfila a una vella pèrgola. Un cel gris, fred, parisenc, completa l'escena.

***

Surto al carrer i enfilo cap a la plaça de la Canourgue, deserta i elegant. El cel d'hivern apaga i tenyeix de gris les façanes del hôtels renaixentistes que l'envolten. Un cambrer comença a posar les cadires de la terrassa d'una brasserie. Algú ha posat una ampolla de plàstic a la banya de l'unicorn de l'estàtua que presideix la plaça. M'acosto al mirador que dóna a la catedral. Un home gran arrossega amb esforç una bicicleta pels pendents, una mica montmartrians, del barri. Faig unes quantes fotos amb l'iphone, que no aconsegeuix capturar la bellesa del moment. Mentrestant, a l'interior del cafè, quatre o cinc homes, asseguts en paral·lel, llegeixen en silenci sengles diaris.

***

Caminant per un dels carrers estrets que surten de la plaça, veig venir un noia. S'acosta a pas lleuger i decidit. És molt bonica. Té uns ulls profunds i clars, no sabria dir exactament de quin color. Em quedo mirant-los mentre s'apropa. Se n'adona i, just en el moment de creuar-nos, em somriu i em diu bonjour. Li responc el bonjour, sorprès i torbat, i no goso girar-me un cop m'ha sobrepassat. Després, sóc jo qui somric, tot sol, però ni aquesta escena fugaç i rohmeriana és capaç d'esvair els humors i enyors que m'acompayen aquests dies.

***

Esmorzem al cafè de la plaça. És elegant i silenciós. Cadires de fusta escandinava i grans finestrals. Els homes asseguts en paral·lel segueixen abstrets en els seus diaris. Bé, un d'ells llegeix un llibre. Entra també una dona de mitjana edat, amb unes aparatoses ulleres de pasta i aspecte de professora de filosofia, que treu també un llibre i el llegeix mentre beu te. Nosaltres prenem un cafè amb llet  i fullegem Le Figaro. En aquest cafè són tan pulcres i civilitzats que no tenen tovallons.

Vint-i-quatre hores

Determinades ciutats i viles franceses semblen viure en una tardor perenne, en una atmosfera de grisor i buidor que omple, inevitablement, d'una profunda malenconia.
*
Els carrers de Béziers -o Besièrs- són deserts divendres a la nit i continuen així dissabte a primera hora. De nit, mentre caminem pels carrers del centre només ens creuem de tant en tant amb alguna figura solitària que ens mira de reüll. Hem aparcat el cotxe en un carrer de cases tristes, d'una negror inquietant. A la ciutat, l'única nota vital la posen un grup de persones de mitjana edat que comparteixen vi i formatges en una taula instal·lada enmig de la vorera, just al davant de la seva botiga de decoració. Copes i rialles.
*
A la part alta del poble, el teatre, el mercat i l'ajuntament. Davant d'aquest -façana il·luminada, bandera tricolor i cartell de Liberté, égalité, fraternité-, el carroussel parat. A la part baixa del poble, carrerons negres, rostres foscos i dones amb vel.
*
 Al matí, una pàtina d'humitat cobreix asfalt i llambordes. La llum és tan tènue que sembla voler amagar els decadents edificis de les lents de les càmeres. El rètol -apagat- amb tipografia dels anys cinquanta d'una llibreria presideix l'edifici més bonic de la ciutat. Un home amb un gos jeu demanant caritat.
*
Retrobem la mateixa llum -i uns núvols encara més negres- a Montpellier -o Montpeller-, però aquí l'atmosfera és totalment diferent. Com a l'altra capital del Llenguadoc, Toulouse -o Tolosa-, la vida flueix pertot. Al mercat, als carrerons del centre, a la ufana plaça de la Comédie i a les lliberies.
*
Com la Mollat de Bordeus, la Sauramps de Montpeller és plena a vessar el dissabte a la tarda. Gent que puja i baixa les escales, dribla les taules expositores i remena els volums de les prestatgeries. Costa moure-s'hi. Pardon, excusez-moi. Res a veure amb el silenci quasi solemne i clandestí de les bones llibreries d'aquí. En algun moment, l'arribo a trobar a faltar.
*
Surto de Sauramps amb mal de cap. He estat incapaç de recordar el nom d'algun escriptor que m'interessava buscar. Ara, mentre escric aquestes notes, em vénen al cap amb absoluta facilitat. És una llàstima. He marxat amb ben poca cosa. Però no puc deixar de sentir enveja d'aquest interés general pels llibres.
*
A banda d'alguna revista, només he comprat un petit llibre de Folio, Caroline Certitude, text de Modiano i dibuixos de Sempé. L'he llegit entre ahir vespre i aquesta tarda, en poques hores. Els protagonistes, Caroline i son pare, són miops i quan volen allunyar-se del món que els envolta, es treuen les ulleres. Senten llavors que tot es desdibuixa i difumina, esdevenint quasi somni.
*
Creuar la frontera del nord és com treure's aquestes ulleres dels Certitude. Escapar-se ni que sigui vint-i-quatre hores del nostre món habitual, tan definit, i entrar en un univers diferent, més bromós, hivernal i còmode, amb les arestes més arrodonides. Somiar una estona.

Fotos: Béziers

Flaixos de Montpeller

 

Després d'una hora i mitja de cua, entrem a l'exposició Caravaggio i el caravagisme europeu al Museu Fabre. Al costat d'alguna figura humana extraordinària del mateix Caravaggio, d'un magnífic  Judith i la seva servent d'Orazio Gentilleschi, del blanc de Zurbarán en l'hàbit d'un monjo i d'un parell d'escenes amb la inigualable llum de les flames de Georges de la Tour, molta parafernàlia mitòlogica i bíblica amb davids, goliats, salomés, danaes, caps tallats i fletxes travessant santsebastians. Un univers aliè i llunyà que acaba definint l'N. amb una inapelable sentència infantil: quadres de sang i gent morta.

***

Passejant pels carrers del nucli antic, entre façanes ennegrides de vells hôtels i edificis neoclàssics més modestos, ens topem amb -manllevant Modiano- una botiga obscura on es fan tatuatges. Amb la seva evident manca de salubritat sembla ben bé un reclam per agafar malalties transmissibles encara no descobertes. Just al davant, un cau igual de llòbrec anuncia piercings i-subliminalment- evoca infeccions complementàries. Més avall una perruqueria més inofensiva i enjogassada promet pentinats que posen en dubte les lleis de Newton. Ara és l'À. qui, avesat ja a segons quins argots, defineix el carrer com el barri dels frikis.

***

Mentre a una banda de la ciutat, al parc de Peyrou, es manifesten engabiats els ultres, a la plaça de la Comédie un grup propalestí teatralitza una història amb israelians diabòlics executant a sang freda palestins indefensos amb els ulls embenats. No lluny d'allí, per tot el centre històric, hi campen individus inquietants que, amb gos o sense, passegen borratxos pels carrers i pixen a qualsevol racó. Un d'ells, quan passem pel seu costat i els nens el miren de reüll, ens llença, a mitja micció, un crit esfereïdor. Tot plegat són bocins d'una història sobre els límits de la tolerància.

***

No lluny d'allí contrasten amb aquestes escenes les cues heterogènies per entrar el Museu Fabre, la notable concurrència a la magnífica llibreria Sauramps o l'admirable treball dels luthiers del barri de Saint-Anne, que es materialitza en els exercicis disciplinats als conservatoris i escoles de música. Fruits, també, de la République.