Dissabte

Ha plogut tota la nit. Des del llit sentia caure la pluja i regalimar l'aigua des de la teulada. M'agrada que plogui a la nit i trobar, l'endemà, els carrers molls i l'aire net, però al mateix temps, sentir ploure a la nit m'inquieta, sobretot quan ho fa amb insistència. Avui ha estat plovent hores i hores, així que, quan he obert la porta per sortir a comprar el pa, m'ha sorprès veure fragments de cel blau i núvols blancs sobre els cingles. A la banda del Montseny, en canvi, el cel era fosc, d'un gris intens i tèrbol; el pla de la Calma estava cobert per aquestes boires fosques. Totes les xemeneies del poble fumejaven, les de les llars de foc ho feien més poèticament amb un fum espès i olorós, de llenya cremada. Als grans arbres, avui només hi he vist dos ocells: una tórtora mig amagada, adormida, i una garsa sorollosa, que cridava l'atenció perquè tothom admirés el seu vestit, un frac negre i blanc, d'enterramorts. M'he fixat en la paret del jardí de la casa que havia estat d'en J., una paret vella i ben feta, amb les toves cobertes d'uns líquens verds, que avui brillaven amb força. La magnòlia de la casa de la cantonada lluïa també imponent, amb les fulles netes i brillants, d'un verd fosc i rotund. He pensat en què el paisatge d'aquests carrers nostres ha canviat ben poc -només que ara hi ha més cotxes- però sí que ho han fet les persones que hi viuen. Dels grans, la majoria ja són morts i altres veïns de sempre han marxat; d'estiuejants n'hi ha ben pocs i ara hi ha gent jove que amb prou feines conec. Per això m'agrada xerrar amb en P., quan el veig davant de casa, o trobar-me l'N., com avui al forn. Són els ancoratges que ens queden del món d'on venim.