És difícil descriure la sensació que hom experimenta quan troba escrit per un altre allò que sempre ha pensat o sentit. Aquesta mena de satisfacció íntima l'he viscut de vegades durant la lectura d'alguns dietaris, en què m'he trobat acompanyat en una determinada mirada -que el dia a dia em demostra minoritària- davant del món. Això succeix també algun cop davant d'algun article periodístic en què l'autor sembla haver-se avançat als nostres pensaments.
Això és precisament el que vaig pensar dissabte en llegir a El País l'article de Vicente Verdú titulat Novelas de verdad, en el qual l'autor defensa, en la novel·la, l'experiència davant la imaginació, la vivència davant la ficció. Són arguments contundents i discutibles, que el mateix autor arriba a posar en dubte (no estoy seguro de tener toda la razón, escriu), però que comparteixo quasi totalment i que moltes vegades m'he trobat defensant en minoria. Segurament en el matís trobaríem l'acord però així, d'entrada, no puc deixar d'enllaçar aquest article, recomanar-lo i, fins i tot, reproduir-ne algun fragment:
"La novela ha ido despojándose de pensamiento y eligiendo, como el cine, la acción por la acción. En ese camino, los novelistas más celebrados como bestsellers son quizás los que poseen mayor capacidad de mentir vertiginosamente y convertir la historia en un agitado juego de niños, ideal para pasar el rato; o para matar el tiempo. Aunque bien pensado es siempre el tiempo quien a nosotros nos mata y es el rato el que como roedor nos menoscaba."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada