Al número 112 de la revista Clarín podeu trobar l'article sobre els últims dies de Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel als sanatoris del Brull i de Puigdolena.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Màrius Torres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Màrius Torres. Mostrar tots els missatges
16.8.14
Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel: el trist final de dos poetes
Al número 112 de la revista Clarín podeu trobar l'article sobre els últims dies de Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel als sanatoris del Brull i de Puigdolena.
22.2.13
De Màrius Torres
(Màrius Torres i Mercè Figueras al sanatori de Puigdolena)
Potser la nostra vida sigui un mal instrument
però és música, viure!
(Mozart, 1941)
Els versos d'en Rosselló, pel foc que contenen, es redimeixen de la gran falla de bona part de la poesia moderna -la buidor, la romanceria retòrica, l'obsessió d'originalitat fins a l'absurd. Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud!
(Carta a Helena Pereña, 25 d'octubre de 1938)
5.1.13
Quan els Reis s'endugueren Rosselló-Pòrcel
Tal dia com
avui de fa setanta-cinc anys moria, en un racó del Montseny, l’escriptor
mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. La mort apareixia una trista vigília de
Reis d’un any igualment trist -1938- per endur-se un jove i prometedor poeta a
l’edat de vint-i-quatre anys. Tres dies abans havia ingressat al sanatori del
Brull, afectat de tuberculosi, malaltia que no feia ni un mes que li havien
diagnosticat. Segons explica Maria Aurèlia Campmany en un article a Serra d’Or de juliol 1963, van
acompanyar-lo alguns amics, a qui el metge va donar ja la sentència
inapel·lable, que es va complir aquella tràgica nit de Reis. Fou enterrat en el
petit cementiri que hi havia al costat de l’església del Brull. No resulta
difícil imaginar-se la desoladora escena enmig del sever fred de l’hivern.
El sanatori del
Brull, situat al Mas Casademunt, va ser fundat el 1931. Val la pena llegir els textos
de Xavier Cateura que tracten de les seves històries. Durant anys va acollir
malalts de tuberculosi i va ser testimoni de molts episodis tràgics com aquest.
Avui en dia aquest món ens sembla llunyà, però no hem d’oblidar la
transcendència i els devastadors efectes que tingué la malaltia dècades enrere.
Només en el camp de les arts es podria fer una llarga llista d’afectats i
víctimes de la temuda tisi. Molts escriptors, músics i artistes van veure
truncada prematurament la seva carrera i la seva vida a causa de la terrible
malaltia, encara que també es va donar el camí invers, amb vocacions literàries
que es van despertar fruit del descans i de l’oci que propiciaven els sanatoris
que, en les primeres dècades del segle XX, proliferaven arreu per acollir-hi
els malalts. A Catalunya, per exemple, se’n van crear, entre d’altres llocs, al
Tibidabo, Torrebonica (Terrassa), Olost, Puigdolena (Sant Quirze de
Safaja) i l’esmentat del Brull.
Precisament,
pocs anys després de la fi de Rosselló-Pòrcel, a l’altra banda de la Vall del
Congost, a Puigdolena, la tuberculosi s’enduia un altre grandíssim poeta
català, el lleidatà Màrius Torres. Fou també per aquestes dates, un 29 de
desembre de 1942, en el sanatori on havia passat els últims set anys de la seva
vida, guerra inclosa.
El que
representaven els sanatoris com els de Puigdolena, el Brull o tants d’altres
forma part ja d’una altra època. Queda en la memòria de les persones grans, a
qui el mot tuberculosi encara fa estremir però, afortunadament, els benaurats
antibiòtics van donar un tomb a la letalitat de la malaltia. Resta com el
record i el malson d’uns altres temps. La novel·la de Thomas Mann La muntanya màgica n’és potser
l’empremta literària més reconeguda però en les poesies de Màrius Torres podem
trobar també, intensament i elidida, l’ombra d’un mal que va corcar tantes i
tantes vides. Com la de Rosselló-Pòrcel, de qui enguany commemorarem també
–tràgica coincidència- el centenari del naixement, i que l’any 1936 escrivia
com una macabra premonició el poema En la
meva mort, que acaba així:
Reina d'aquestes hores, ara véns / tota brillant, armada.
/ Inútil desesper del vespre! L'alba / s'acosta ja amb l'espasa, / i l'ardor
temerari que m'encén / allunya les estrelles.
29.11.10
Màrius i Marià
Article publicat a El Punt:
Màrius i Marià
Àlex Figueras
L'un va morir molt jove –als 32 anys– i l'altre molt gran –tres dies abans de fer-ne 90–. L'obra de l'un fou pòstuma mentre que l'altre va publicar en vida poesia, assaig, traducció, memorialística... Van ser dos grandíssims poetes, però cap dels dos no s'ha situat mai en el primer pla de la nostra literatura. I el cert és que, lamentablement, la seva presència és testimonial, quan no nul·la, a les llibreries del país.
Quan va morir Marià Manent, l'escriptor Andrés Trapiello va publicar un text, de lectura més que recomanable, a la revista literària Renacimiento, en què comparava el poeta amb una església buida –elegant i de bellesa reconeguda, però buida al capdavall–, amb molt pocs feligresos. I així continua l'església, segurament perquè la seva estructura noble, clàssica i sòbria encaixa poc en els nostres temps barrocs. El seu amic Jaume Bofill i Ferro qualificava la seva poesia de clos regalat i delitós, soledat perfumada, boscatge secret. Jo compararia també Marià Manent amb una font; una font de versos clars, límpids i precisos com aquelles fonts del Montseny, solitàries, ombrívoles i d'aigües cristal·lines que tant va recórrer el poeta durant els anys de la Guerra Civil passats a Viladrau.
Màrius Torres no va viure la guerra gaire lluny d'aquests paratges; va passar-la a l'altra banda de la vall del Congost. Internat a causa de la tuberculosi, aquest metge que fa versos –com li agradava definir-se– va viure des de l'any 1935 fins a la seva mort el 1942 al sanatori de Puig d'Olena i al veí Mas Blanc. El seu repòs, com la pau de Manent al Montseny descrita a El vel de maia, fou també fictici, amb el seu germà al front i tota la família fugint finalment a l'exili. Però la poesia de Torres està plena també de serenor i calma (no podem acostar les nostres vides calmes, escrivia en una de les Cançons a Mahalta) a l'hora d'afrontar la terrible malaltia que se l'acabaria emportant. Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara, escriuria en un dels seus poemes més cèlebres.
Amb totes les diferències existents entre l'obra de l'un i de l'altre, Màrius Torres i Marià Manent coincideixen en la creació d'una poesia d'expressió de sentiments sincers, amb una certa contenció, sense soroll ni estridències. Segurament per això, i malgrat els reconeixements innegables que han rebut i l'impuls que el centenari de Torres ha suposat a l'hora de rellançar l'obra del lleidatà, segueixen encara en una posició discreta en la nostra literatura. Com aquells personatges que, a les fotografies, treuen el cap en un racó i dibuixen un tímid somriure darrere d'aquells altres que, ufanosos, contents i un punt fatxendes, han ocupat les posicions centrals.
Màrius i Marià
Àlex Figueras
L'un va morir molt jove –als 32 anys– i l'altre molt gran –tres dies abans de fer-ne 90–. L'obra de l'un fou pòstuma mentre que l'altre va publicar en vida poesia, assaig, traducció, memorialística... Van ser dos grandíssims poetes, però cap dels dos no s'ha situat mai en el primer pla de la nostra literatura. I el cert és que, lamentablement, la seva presència és testimonial, quan no nul·la, a les llibreries del país.
Quan va morir Marià Manent, l'escriptor Andrés Trapiello va publicar un text, de lectura més que recomanable, a la revista literària Renacimiento, en què comparava el poeta amb una església buida –elegant i de bellesa reconeguda, però buida al capdavall–, amb molt pocs feligresos. I així continua l'església, segurament perquè la seva estructura noble, clàssica i sòbria encaixa poc en els nostres temps barrocs. El seu amic Jaume Bofill i Ferro qualificava la seva poesia de clos regalat i delitós, soledat perfumada, boscatge secret. Jo compararia també Marià Manent amb una font; una font de versos clars, límpids i precisos com aquelles fonts del Montseny, solitàries, ombrívoles i d'aigües cristal·lines que tant va recórrer el poeta durant els anys de la Guerra Civil passats a Viladrau.
Màrius Torres no va viure la guerra gaire lluny d'aquests paratges; va passar-la a l'altra banda de la vall del Congost. Internat a causa de la tuberculosi, aquest metge que fa versos –com li agradava definir-se– va viure des de l'any 1935 fins a la seva mort el 1942 al sanatori de Puig d'Olena i al veí Mas Blanc. El seu repòs, com la pau de Manent al Montseny descrita a El vel de maia, fou també fictici, amb el seu germà al front i tota la família fugint finalment a l'exili. Però la poesia de Torres està plena també de serenor i calma (no podem acostar les nostres vides calmes, escrivia en una de les Cançons a Mahalta) a l'hora d'afrontar la terrible malaltia que se l'acabaria emportant. Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara, escriuria en un dels seus poemes més cèlebres.
Amb totes les diferències existents entre l'obra de l'un i de l'altre, Màrius Torres i Marià Manent coincideixen en la creació d'una poesia d'expressió de sentiments sincers, amb una certa contenció, sense soroll ni estridències. Segurament per això, i malgrat els reconeixements innegables que han rebut i l'impuls que el centenari de Torres ha suposat a l'hora de rellançar l'obra del lleidatà, segueixen encara en una posició discreta en la nostra literatura. Com aquells personatges que, a les fotografies, treuen el cap en un racó i dibuixen un tímid somriure darrere d'aquells altres que, ufanosos, contents i un punt fatxendes, han ocupat les posicions centrals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)