Jan Van Eyck, El matrimoni Arnolfini (1434)
Sortim de l’hotel amb els trolleys –rac, rac, rac- i és una llàstima trencar el silenci dels
carrers de Bloomsbury amb el seu soroll insolent. Però no sembla que hi hagi
ningú a qui això preocupi. Ni a qui no li preocupi, de fet, ja que els carrers
són deserts. Fa fred, el cel és clar i els arbres ens recorden, amb la seva
nuesa, que l’hivern és ben viu. Fem el recorregut fins a Tottenham Court Road,
deixant enrere l’imponent Museu Britànic i les seves reixes tancades, amb la
recança de no saber quan trigarem a tornar a passejar-nos per aquests
meravellosos squares de Bloomsbury.
Però ens acompanya encara la darrera il·lusió d’una visita que no sabem fins a
quin punt resultarà especial.
Després de passejar-nos una estona per Trafalgar Square,
entre els lleons, l’immens i blau cock
– amb perdó-, gaudint del festiu i inacabable toc de les campanes de St.
Martin-in-the-Fields, ens situem en una posició privilegiada de la cua per
accedir a la National Gallery a través de l’ala més moderna, la Sainsbury wing.
A les deu en punt s’obren les portes i després de desfer-nos dels equipatges,
pugem escales amunt decidits cap a les sales dels primitius flamencs. I és en
aquest moment que ens adonem que estem ben sols. Només els vigilants ens acompanyen en aquesta
àrea del museu. I així, amb la reverència que requereix una ocasió com aquesta,
entrem a la sala que presideix el matrimoni Arnolfini. I allí, i en la cambra
següent, gaudim del luxe extrem d’acompanyar amb la calma, el silenci i la
solitud, la contemplació de les obres de Memling, Van der Weyden, Bouts i, per
damunt de tot, de Van Eyck. I quasi ens veiem reflectits en el mirall convex
del fons de la cambra dels Arnolfini de tan pura com és l’atmosfera del quadre
i, per extensió, de la sala. I així passen els minuts fins que sentim unes veus
i uns passos que, suaus i respectuosos, es van aproximant. I decidim deixar l’habitació
a aquests nous visitants per no sentir-nos incòmodes amb l’exclusivitat d’aquest
luxe.
