Després d'uns dies de fred i vent intens, durant els quals he hagut d'estar reclòs a casa, he aprofitat la bonança d'avui per sortir una estona al jardí. Fa uns dies va passar el jardiner a eliminar els rastres més evidents de la incúria hivernal -fulles mortes, branques sobreres, herbes invasores- i ara el jardí té una aparença més serena i ordenada, com de malalt encara convalescent però que ja ha deixat enrere la fase aguda de la malaltia.
L'altre dia ens enviava l'amiga R. una fotografia del cementiri de Sant Gervasi, on, com cada segon diumenge de febrer, un grup de gent s'aplegava a recitar versos de Joan Maragall davant la tomba del poeta. I indefectiblement, per les dates, ens venia al cap L'ametller:
A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.
D'aquesta manera, com en la darrera estrofa, es començava a albirar avui aquest millor temps, encara llunyà: el sol escalfava, el freixe començava a brotar i l'aire que bufava no era tan inhòspit. També el lilà i la morera apuntaven les noves gemes, mentre el petit roure nascut accidentalment prop del riu mostrava que ja s'ha fet un homenet. El seu tronc comença a fer goig i l'escorça denota maduresa. Hi he passat la mà per sobre: el tacte rugós però alhora càlid m'ha recordat la mà o el rostre d'un vell home de camp. Mentre m'hi recolzava, la vista se me n'ha anat cap a ca l'avi: les arcades, belles i proporcionades, la paret irregular del jardí on un gat prenia el sol, la vella porta rovellada, la caseta del gos en un racó de l'hort... I he pensat que diria a l'R. que aprofités que tenen els paletes per fer arreglar una mica aquesta oblidada caseta de gos, on potser n'hi veurem córrer algun aviat. I així, a poc a poc, va arribant també el millor temps en aquesta casa on la xemeneia comença a fumejar de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada