Érem molt joves i uns autèntics fonamentalistes musicals. No acceptàvem res que s'escapés de la nostra ortodòxia, ni la més mínima escletxa d'eclecticisme. Era una postura ridículament adolescent, però llavors ens semblava molt seriosa. Així doncs, menyspreàvem i ens fotíem de moviments com els anomenats new romantics, que consideràvem tous i inconsistents.
Ara, en canvi, quan sento alguna cançó de Spandau Ballet, hi reconec força i esperit. Fins i tot diria que m'agrada. No em demaneu, però, que pensi el mateix de Duran Duran. Seria massa.
Aquest mur d'ortodòxia musical es veia torpedinat, però, per la realitat mainstream dels mitjans de masses, especialment la televisió que s'obria pas amb un nou gènere, absolutament trencador, els videoclips. I en aquest nou món apareixien productes que si bé no resultaven musicalment interessants -els devíem considerar quasi un atemptat- eren inapel·lablement atractius per altres factors. D'aquest, he sentit avui que en fa trenta anys (uf, en teníem quinze). En l'oceà de la intransigència, s'obrien uns canals venecians plens de sensualitat:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada