Els anys 80

Llegeixo aquests dies El rellotge verd, de Julià Guillamon. El llibre pren com a títol un objecte -un rellotge- que portava l'autor als anys 80. Era un rellotge de la marca Benetton, aleshores paradigma de la modernitat, fabricat per Bulova. El llibre llueix a la coberta una fotografia del rellotge. Em va fer gràcia veure'l perquè jo, als anys 80, també portava un rellotge Benetton by Bulova. El meu, que s'ha perdut, era majoritàriament blau: duia una corretja blava de plàstic i la caixa era daurada, mate, amb el fons de l'esfera blau i un dibuix d'un mapamundi daurat. Almenys aquest és el meu record. L'he buscat per internet, per ebay i per wallapop i els que he trobat no són exactament iguals i, per tant, parlo del record, que sempre acostuma a ser inexacte. El rellotge me'l van comprar els meus pares en un viatge a Suïssa. La idea inicial era comprar un Swatch -era l'època en què aquests rellotges arrasaven el mercat- però al final em va cridar més l'atenció aquest Benetton. Segurament llavors ja tenia una pulsió contrària al mainstream. No puc recordar on el vam comprar, potser a Interlaken, on vam estar uns dies. Al cap dels anys, la corretja de plàstic estava molt bruta i malmesa i en algun moment el deuria llançar; ara em sap greu.

Guillamon parteix d'aquest rellotge verd, i d'altres rellotges i objectes del seu passat, per anar teixint històries de la seva vida, centrades especialment en els anys 80. M'agrada llegir-les perquè hi trobo un món molt proper al meu., tot i que jo sóc més jove -ell és del 62, jo del 69- i tinc la sensació d'haver-me perdut gran part del que va passar en aquella dècada, que jutjo com a especialment benigna i interessant. Nosaltres, per contra, ens vam fer grans en els 90, passada la febre olímpica, i ens va enganxar de ple la crisi i la ressaca que va venir després del 92, quan el geni de la làmpada va desaparèixer i, amb ell, la màgia i els desitjos. Malaguanyats i perduts anys 80! Si n'hagués de buscar algun símbol triaria una camisa marca Golo, de color, rosa i una americana a quadres blaus i negres, sense estructura, que tenia un aire de Miami Vice, amb les quals anava, tot orgullós, quan tenia setze anys. Al canell, és clar, el Benetton.

Curiosament ahir, després de llegir una bona estona El rellotge verd, vaig enganxar per casualitat a la televisió una pel·lícula que em va captivar de seguida. Saint Elmo's fire (Saint Elmo, punto de encuentro en castellà), es deia. Fins ahir, no en sabia res. Després n'he llegit algunes coses. D'entrada, em va cridar l'atenció el repartiment: sobretot una Demi Moore joveníssima, amb els cabells castanys clars, l'inefable Rob Lowe, amb la seva cara de nen, o Andie MacDowell, extraordinàriament guapa. És la història d'un grup d'amics graduats a la universitat de Georgetown, amb dificultats per encaixar a la vida adulta. La pel·lícula és de 1985; nosaltres aquesta difícil adaptació al món real la vam viure el 92 o el 93, just després d'aquells meravellosos, però també enganyosos, jocs olímpics de Barcelona. El grup d'actors protagonistes tenien tots la mateixa edat i, a diferència del que passa amb molts films, la seva edat real encaixa amb la dels seus personatges. Demi Moore és nascuda l'any 1962, Rob Lowe, el 64, Emilio Estévez -un altre dels protagonistes- també el 62. Altres membres del repartiment menys coneguts -almenys per a mi- ronden la mateixa edat, excepte Andie MacDowell, que és més gran -del 58- i ja en la pel·lícula representa una doctora de més edat. El personatge interpretat per Estévez n'està bojament enamorat, d'una forma literalment boja, perquè amb prou feines la coneix. Però no m'estranya: Mc Dowell és, en la pel·lícula, angelical. Rob Lowe, mite eròtic de les noies de la meva generació, fa el paper del típic esbojarrat: un músic seductor incapaç de sostenir una feina per més d'uns dies. Demi Moore coqueteja amb l'alcohol, la cocaïna i el desenfrè econòmic propi de l'època. La pel·lícula no és gaire bona però a mi em va seduir, per l'estètica i la història: la nostàlgia que s'endevina pels joves que hauran de deixar de ser-ho i es veuran obligats a separar els seus camins. La banda sonora ajuda a submergir-se en aquesta nostàlgia una mica ensucrada, com també l'escenari del bar, el Saint Elmo.

Saint Elmo's fire va rebre crítiques força dolentes, fins i tot algun d'aquells premis que donen als Estats Units a les pitjors interpretacions, però al grup d'actors protagonistes se'ls va batejar amb una etiqueta generacional -el Brat Pack (alguna cosa així com el grup de mocosos)-, la qual cosa vol dir que una certa empremta deuria deixar. A mi, quaranta anys després de ser rodada, em va fer passar una tarda de dissabte i em va portar, indefectiblement, als meus anys 80, que són els 90, i no em vaig poder estar de posar als protagonistes el rostre d'alguns amics. Algun d'ells -i d'elles- qui sap on són, qui sap on paren.