Se’ns acosta a l’andana del metro de Holborn i ens demana si
va bé per anar a Oxford Circus. La pregunta és prou senzilla com perquè li
puguem respondre, però no deixa de ser sorprenent que una anglesa ens demani
indicacions a uns guiris. Vesteix un
abric verd, faldilla i botes planes, i s’acaba d’abrigar amb una mena de boina
i una bufanda vermella penjada al coll. Quan pugem al tren, ella roman dreta a
la plataforma mentre nosaltres seiem. La seva pell és d’una blancor extrema,
que contrasta amb la majoria de rostres foscos que poblen el vagó. Deu tenir uns vint-i-cinc anys però la seva pal·lidesa
extrema, les pigues que se li concentren prop del nas i la seva mirada de nena
obstinada la fan semblar molt més jove. També el seu posat una mica hieràtic,
que denota timidesa i una certa inadaptació. Les seves faccions precises i,
sobretot, la seva pell blanquíssima segresten i fascinen les nostres mirades.
La G. em diu –i té raó- que sembla una nena sortida d’un conte rural decimonònic
abandonada a la sort d’una metròpoli contemporània. I mentre assenteixo,
arribem a Oxford Circus, on baixa del vagó i se’n va amb la seva història, que
malauradament mai coneixerem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada