Le café est dans les tasses
Les cafés nettoient leurs glaces
Et sur le boulevard Montparnasse
La gare n'est plus qu'une carcasse
Il est cinq heures
Paris s'éveille
Paris s'éveille
Les banlieusards sont dans les gares
A la Villette on tranche le lard
Paris by night, regagne les cars
Les boulangers font des bâtards
Il est cinq heures
Paris s'éveille
Paris s'éveille
Aiguafreda es desperta una mica més tard. A quarts de vuit, quan surto de casa per anar cap a l’estació, amb prou feines veig ningú. Això sí, només obrir la porta del carrer sento els crits estridents de les orenetes, a mig camí entre el brunzit i el xiscle. I em pregunto per què aquests ocells viuen, ja des de primera hora, en un estat tan evident d’excitació, fent acrobàcies i xisclant a tothora. Jo, si hagués de tenir tractes amb ocells, em refiaria molt més dels pardals, més entenimentats i terrenals, o de les pasqüetes, que tenen un aire de senyor dels anys 20.
Dono els primers passos pel carrer i saludo el veí, que s’espera fumant assegut a l’ampit de la finestra. Una mica més enllà, veig de reüll algú que treu diners del caixer i, carrer avall, avanço la guàrdia municipal, que somriu amablement.
La plaça Major és ben deserta, poblada només d’un aire matinal de maig, agradablement fresc. Els diaris del dia, també frescos, esperen en paquets l’hora de ser venuts. En aquests moments resulta agradable caminar pels carrers del poble, amb tots els detalls a l’abast de la mirada. Em fixo en una finestra mig oberta, en l’ornament d’una façana, en les herbes que pengen d’una teulada, en la Marededéu de l’urna de la plaça, que dóna serenor. I la música estranya de les orenetes només s’interromp pel so sec d’una persiana que s’obre o pel motor d’un cotxe que circula apressat per la carretera propera.
-¿Qué? ¿Hoy también a pie?
Al capdavall del poble em trobo a P., i li responc que sí, que a peu, tot encongint-me d’espatlles. I quan sóc una mica més cap enllà, m’adono que m’he oblidat d’expressar-li el meu pesar per la derrota d’ahir del seu equip de futbol en una final i de desitjar-li tota la sort en la que han de jugar properament.
Vaig pensant en tot això mentre creuo el vell pont, sobre la riera crescuda, i m’esgarrifo en passar, gairebé a tocar del cap, sota les bigues de l’autovia, una autèntica excrescència que passa en aquest punt a fregar de les façanes de les cases i cobreix els horts d’una ombra inert. M’enfilo per la pujada que porta a l’estació, adonant-me que el progrés ha deixat una mica de banda alguns racons d’aquest barri de l’Abella, preservant així la bellesa humil d’algunes cases, amb els seus finestrals i llindars de fusta.
Ja a dalt del petit cingle de l’estació, el sol emergeix del tot darrera les muntanyes de la Calma, inundant de llum aquest indret. Una noia neteja els vidres de l’estació amb un drap i un esprai, mentre les taules de metall llueixen –gairebé enlluernen- per l’acció dels raigs de sol, competint amb brillantor amb els rails infinits, que tenen una aparença de mercuri solidificat.
Possiblement aquests matins de maig siguin els més bonics de tot l’any, penso, mentre m’espero a l’andana i m’adono que, estranyament, quasi totes les cares em resulten desconegudes. I, segons com, tot i enyorar aquells temps en què els personatges que es trobaven a l’estació eren sempre coneguts – i quan venia el pare a recollir-nos amb el cotxe, sempre acabàvem acompanyant algú altre a casa- , resulta també còmode això de sentir-se estrany i anònim al poble on has nascut.
