Notes

Llegeixo aquesta meravella que és 70 bis, entrée des artistes de Patrick Modiano i Christian Mazzalai. El text és de Modiano, mentre que Mazzalai aporta l'arxiu de fotografies, anuncis i materials diversos que completen el llibre. No és un Modiano a l'ús, no té les atmosferes pròpies de les seves novel·les, però és una magnífica evocació del Montparnasse dels artistes, a partir d'un sol immoble i un son carrer, el de Notre-Dame-des-Champs.

Aquest carrer em porta també els meus records. En un viatge hivernal a París, del qual ja he escrit en altres ocasions, vam fer-hi cap, a sopar en un modest restaurant del teatre Le Lucernaire, situat en aquest carrer. Per arrribar-hi vam recórrer el carrer de Vaugirard, que ressegueix la tanca dels jardins de Luxemburg. Recordo aquest indret com fosc i solitari. Després, el restaurant del teatre, que ens va recomanar l'S., va resultar un lloc molt agradable, com sortit d'una pel·lícula de la nouvelle vague. Jo vaig menjar-hi un coq au vin.

Què n'hauríem de fer d'aquests records? Són ara mateix agredolços. Dolços, per haver-los viscut i perquè encara els tenim. Si fóssim de la UNESCO diríem que són un patrimoni immaterial. Però també amargs, perquè aquells moments són irrecuperables. Aquell París ja no existeix, ja no tindrem mai més trenta anys i, el que és pitjor, ja no podem mirar amb aquells ulls. Com qui té cataractes, l'edat ens posa un tel -almenys jo el tinc- que no permet mirar sense un cert escepticisme. Precisament Modiano, en la majoria d'aquestes novel·les, escriu des d'aquesta perspectiva mig nostàlgica, mig desenganyada, sobre un passat boironós, tèrbol i irrecuperable, lligat sempre a una geografia: un carrer, una barriada, una casa, una ciutat de banlieue... Si almenys tinguéssim el do de Modiano per capturar aquest passat i projectar-lo a les ments de milers de lectors, ja ens donaríem per satisfets.

***

Les impactants notícies de les darreres setmanes em porten sovint a reflexionar, i a acabar escrivint, sobre molts d'aquests fets: accidents de tren, guerres, conflictes internacionals... Em surten textos que acaben semblant articles periodístics o d'opinió, com els que havia escrit en alguna etapa de la meva vida. Després de molts esforços d'escriptura, m'adono que aquest no és el camí que vull seguir. Estripo, metafòricament, els papers i em sento, malgrat tot, satisfet. Perquè no és, no ha de ser, el meu camí.

Fugir de l'actualitat no és, ni molt menys, fugir del món.