La majoria ocupava un petit càrrec oficial que donava molt poca feina; la gran consideració envers el treball intel·lectual, que a França anava des de les posicions inferiors a les més altes, havia generat ja des de feia anys el savi mètode d'atorgar sinecures discretes a poetes i escriptors que no treien prou beneficis de la seva feina; els nomenaven, per exemple, bibliotecaris del ministeri de Marina o del Senat. Això els proporcionava un petit sou i molt poca feina, perquè els senadors rares vegades demanaven llibres i així l'afortunat posseïdor d'una canongia d'aquestes podia escriure versos amb tranquil·litat i comoditat durant les hores de feina al refinat palau del Senat i amb els jardins de Luxemburg davant la finestra, sense haver de pensar en els honoraris. I amb aquesta modesta seguretat en tenien prou.
Stefan Zweig, El món d'ahir: Memòries d'un europeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada