Les boulevards de ceinture

Després del mal gust de boca de El lugar de la estrella –atribuïble més a l’execrable protagonista que a la història en si i al seu creador- m’ha caigut a les mans un altre Modiano. Bé, seria més correcte dir que el vaig anar a buscar jo, a les prestatgeries d’una llibreria de vell de Bécherel, enmig d’altres elegants edicions de la Blanche de Gallimard.
Publicat l’any 1972, quatre anys després de La place de l’étoile, Les boulevards de ceinture continua la immersió en les aigües tèrboles dels anys de l’ocupació alemanya i en l’opulència sòrdida dels personatges que en treien profit, però mostra clarament un canvi de to a l’hora d’explicar la història i dibuixar els ambients i els personatges. La cruesa ha desaparegut -o s'ha desdibuixat- i, com en el millor erotisme, s’insinua més del que es mostra.
No cauré en la temptació de fer una crítica de la novel·la –no en sé i sempre n’he volgut fugir-, però no em puc estar d’expressar la meva admiració per l’enorme capacitat que té Patrick Modiano de crear ambients i atmosferes. I parlo de crear i no de descriure, perquè les descripcions són pràcticament inexistents a la novel·la, però Modiano ens porta, amb la destresa de la seva escriptura i de les seves el·lipsis, a uns escenaris que sentim extraordinàriament vius. Així, tal com feia, per exemple, a Dans le café de la jeunesse perdue amb alguns escenaris parisencs o a Voyage de noces amb la Costa Blava, ara ens situa de forma magistral en un antic poble d’estiueig de Seine-et-Marne, ara en mans d’aquesta mena de gàngsters del col·laboracionisme. En els passeigs nocturns d’aquests personatges podem percebre –una finestra que es tanca- el menyspreu dels veïns, la por que s’amaga darrere del silenci de la nit, la rectitud que l’indret ha perdut i de la qual només en resta l’austeritat dels casalots, el so de les campanes, la indiferència dels veïns. Poques vegades he sentit la necessitat, en la lectura d’una novel·la, d’aturar-me i reflexionar en aquell mateix moment sobre l’escriptura, el procés creatiu i la mestria de l'autor. Aquest n’és un cas.