Poc a poc, o potser de pressa, el món canvia. No em refereixo ara als canvis polítics. Tampoc als de la variant més despietada de la política, la geopolítica, on portem mesos amb moviments bruscos de les plaques tectòniques. Ni a fenòmens com l'impacte de les migracions o l'arxiconeguda revolució comunicativa que ha suposat la irrupció de les xarxes socials. Ni tan sols a la creixent dificultat, en molts casos artificiosa, amb què es construeixen avui en dia les relacions humanes. Aquest és un canvi gairebé imperceptible, difícil de descriure, aparentment limitat, que no sé ben bé com qualificar. Es tracta d'un canvi cultural, que he començat a percebre en determinats àmbits professionals i que es caracteritza per una superficialització de l'activitat i la conducta. Podríem dir que es basa en una estructuració de les formes de pensar i actuar molt centrada en les formes, d'un higienisme absolut i d'una aparença impol·luta, però que no va gaire més enllà, no acostuma a aprofundir en la resolució dels problemes, a endinsar-se en les anàlisis raonades o a fer ús del pensament reflexiu individual. Aquesta forma d'actuar es fonamenta en la resposta ràpida, impecable en les formes, però gairebé sempre superficial i sovint estèril. El més curiós és que la seva aparença acostuma a resultar enlluernadora, mostra la punta d'un iceberg molt vistós, però a diferència dels autèntics, és immaterial en la part submergida. El pitjor del cas és que la pròpia extensió d'aquesta manera de fer fa impossible la seva reversió. Si dos interlocutors se situen en aquest pla de pensament, cosa que succeeix cada vegada amb més freqüència, la superficialitat i la inanitat d'aquesta conducta resulta no només indetectable sinó que en surt reforçada. Aquesta realitat compta ara amb un aliat poderós i imparable: la intel·ligència artificial. La intel·ligència artificial és, hores d'ara, un instrument que facilita enormement el comportament superficial i buit i el vesteix d'una aparença seriosa, sòlida i respectable. Ens acomoda en la substitució del raonament profund per la reacció ràpida i tòpica. Aunque la mona se vista de seda, mona se queda, diu el saber popular. El problema és que en aquest cas, cada vegada trobarem menys jutges capaços de detectar que, efectivament, es tracta d'una mona. Perquè de la mà d'aquests instruments, cada vegada serem més, les mones.
***Li envio el text anterior a l'À. perquè em digui si s'entén alguna cosa del que intento explicar o són elucubracions meves sense gaire fonament. Em respon enviant-me un article d'Éric Sadin, un filòsof francès que va encara molt més enllà advertint dels riscos de l'IA (l'acrònim també resulta, per si mateix, una mica carregós). Delegar les facultats fonamentals a la tecnologia és un fracàs moral col·lectiu afirma Sadin que també avisa que els nostres fills aviat consideraran inútil dominar les regles del llenguatge i aprendre a escriure. Curiosament, el que més detecto en persones que usen la intel·ligència artificial per treballar és la seva satisfacció per no haver d'escriure, quan l'escriptura és el reflex més fidel i la principal eina d'expressió del pensament humà. Delegar l'escriptura és, a la llarga, delegar el pensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada