Gran Guerra

Mentre miràvem War horse, pel·lícula de Spielberg que narra la història d’uns cavalls durant la Primera Guerra Mundial, l’À. va preguntar-me pels motius d’aquella guerra. Segurament si m’hagués preguntat per les causes de la Segona Guerra Mundial, hauria estat més senzill donar-li una explicació, però en aquest cas no vaig saber què dir-li.
Casualment, llegint les memòries de Stefan Zweig em trobo amb aquesta frase: Si avui, reflexionant amb calma, ens preguntem per què Europa va anar a la guerra el 1914, no hi trobarem ni un sol fonament raonable, ni un sol motiu.
Recordo que quan estudiava COU, un temut professor de química, mentre ens explicava determinades fórmules orgàniques, va dir-nos que la causa de la Gran Guerra havia estat la lluita comercial per una d’aquelles substàncies, l’anilina.
Però entre aquell professor malcarat i il·luminat i Zweig, em quedo amb l’escriptor austríac que, en el mateix fragment, acaba per raonar els desencadenants de la catàstrofe. Després de descriure el progrés aconseguit en els primers anys del segle XX ens diu:  Magnífica fou aquella onada de força tonificant que batia contra els nostres cors de totes les costes d’Europa. Però allò que ens omplia de joia era a la vegada, sense que ho sospitéssim, un perill. La tempesta d’orgull i de confiança que bramulava sobre Europa arrossegava també nuvolades. Potser el progrés havia arribat massa de pressa, potser els Estats i les ciutats s’havien fet forts massa precipitadament i la sensació de força indueix sempre homes i Estats a fer-ne ús o abús. França desbordava de riquesa. Però encara en volia més, volia una altra colònia, tot i que no tenia prou gent per poblar l’antiga; va estar a punt d’esclatar una guerra a causa del Marroc. Itàlia volia la Cirenaica, Àustria s’annexionà Bòsnia. Serbis i búlgars, al seu torn, atacaren Turquia, i Alemanya, exclosa de moment, ja estirava les grapes per assestar el cop rabiós. A tot arreu la sang pujava al cap dels estats i els el congestionava. De la fecunda voluntat de consolidació interior començà a propagar-se alhora i arreu, com si fos una infecció vírica, un afany d’expansió. Els industrials francesos, que es feien la barba d’or, anaven contra els alemanys, que també nedaven en l’abundància, perquè uns i altres volien més subministrament de canons: Krupp i Schneider-Creusot. La navegació hamburguesa, amb els seus colossals dividends, treballava contra la de Southampton, els agricultors hongaresos contra els serbis, uns trusts contra uns altres: la conjuntura els havia embogit a tots, aquí i allà, amb un afany disbauxat de tenir cada vegada més.
La cobdícia, en definitiva, era el motiu.