El que queda d'un dia

El despertador em treu d’un somni intensíssim. He de deixar passar uns segons per sortir-ne del tot. Intento ara recordar-lo. Sóc amb J., amic de la infantesa, a Bordeus i li dic que el portaré a un lloc interessant. Hi anem amb el metro. És una mena de castellet renaixentista decadent, amb el jardí ple de bardisses i de gats. Sembla abandonat. Mentre perseguim un gat, surt algú del casalot i ens demana que fem rondant per allí. Li explico que jo havia treballat en aquell edifici fa una colla d’anys. Amablement, ens dóna la benvinguda i ens fa passar. La decadència exterior s’ha convertit en luxe interior. Les habitacions són una mena de despatxos silenciosos on hi ha gent treballant. Tots impecablement vestits. Els mobles són de fusta noble i a les parets, pintades de colors elegants –blau, granat, verd-, hi pengen quadres que recorden Constable. Ara som al Périgord i jo explico que per venir a treballar, fa uns quants anys, jo feia cada dia cinc-cents quilòmetres d’anar i cinc-cents de tornar. Sembla que totes les persones que hi ha ara centren els seus esforços en preparar el casament de la filla de la casa, d’alt rang nobiliari. M’ensenyen una sala on tenen preparats una mena d'impermeables per a tots els membres de les famílies reals europees, cada país d’un color diferent. Explico que, si no s’afanyen a casar-se, potser hauran de preparar un color nou. Una veu em talla, de males maneres, dient que això mai serà possible –m’ho diu en català perfecte, jo fins aleshores havia parlat en francès-. És la futura núvia, embarassada i amb un posat de ni-ni gens distingit, que seu espaterrada en un silló. Sona el despertador.

(Evidentment, si fos lector d’aquest bloc m’hauria saltat aquest relat absurd, però com que no en sóc em permeto escriure´l.)

Dino amb l’À. i parlem una mica de tot. Fem alta política de saló –o de menjador- i ens emplacem a fer realitat alguns plans sempre ajornats: el partit de la USAP a Perpinyà, l’escapada a Londres amb l’excusa del Fulham i una nova anada al paradís inacabable de Hay-on-Wye. Sí, sí, ja quedarem.

Rebo una invitació personalitzada a una visita especial que es farà al Hash Marihuana Cáñamo & Hemp Museum de Barcelona. Em sorprèn que me l’hagin enviat; no he tingut mai especial interès per aquest món. De debò.

Tornant cap a casa, veig una furgoneta amb la següent inscripció: Ens coneixem Espanya millor que ningú. D’entrada em sembla un tuning independentista, reminiscència de la manifestació d’ahir. Però no, és l’eslògan de la companyia DHL.

En arribar a casa, els nens m’expliquen el primer dia d’escola. Que si fer P-4 és de grans, que sí hem jugat a futbol amb un nen nou –terme curiós però indeleble al pas del temps-, que si el ratolí Martí està molt ben amagat, que si ara dino al segon torn... No puc deixar de pensar en les converses amb un pare que porta els seus fills a un col·legi d’elit –o suposadament d’elit- i com de diferents són les anècdotes que m’explica. I, enmig dels dubtes que em generen sempre aquestes qüestions relatives a l’educació dels fills i a l’ensenyament escollit, al final acabo preguntant-me quins nanos acabaran sent més feliços en la seva vida adulta.

Abans d’anar a dormir una estona de lectura conjunta: Charlie y la fábrica de chocolate. Magnífic Roald Dahl. Però crec que la història m’interessa més a mi que a l’À.

I les lectures, ara individuals, continuen amb els diaris de García Martín. Em quedo amb aquest fragment:

"No soporto los diarios", me decía Jesús Munárriz en Cáceres. [...] Abundan los lectores que son de la misma opinión. Yo, en cambio, lo que cada vez soporto menos son las novelas. Los novelones, mejor. Me parece que la novela es un género literario sobrevalorado. Le ocurre más o menos lo que le ocurría al poema épico de largo aliento en los siglos XVI y XVII. [...]
Me gustan los libros que se pueden abrir por cualquier página, los autores a los que les bastan unas líneas para hacernos meditar, soñar o llenarnos de melancolía. Soy de los lectores que prefieren la quintaesencia al fárrago.

A la nit, tornen els somnis vivíssims. Estiuegem a un poble molt petit, potser Garrigoles, i unes cases més enllà hi viu l’escriptor X. Dubto sobre la conveniència d’anar a visitar-lo. El despertador em treu de dubtes.