Notes

Em fa gràcia llegir aquest article sobre el suposat renaixement dels blogs com a reacció al cansament del scroll infinit i insubstancial de les xarxes socials. Llàstima que no m'ho cregui. Però em fa gràcia, deia, perquè sovint em plantejo el sentit que té l'escriptura d'aquest blog. Aquestes crisis periòdiques i més o menys profundes -recordo alguna cessació de mesos,- no han aconseguit que Bloc de notes mori del tot. I no ho han aconseguit, perquè més enllà de la punyent i diabòlica mania d'escriure, aquest és el format més estable i còmode que he trobat.

Bloc de notes existeix des de 2006: el proper dia 17 de febrer farà vint anys. Us repto a trobar un blog més antic i persistent. Però no em vull desviar. Aquest blog existeix perquè dona sortida a una pulsió i perquè no ha canviat, no ha evolucionat. Si m'hagués hagut d'adaptar a nous formats, a noves plataformes, segurament hauria acabat desapareixent.I és trist pensar que, potser, si hagués evolucionat cap a nous formats hauria crescut en lectors i en rellevància. Sovint ho penso i sento temptacions. Però per sobre d'aquesta tristesa i d'aquestes temptacions hi ha el confort de la invariabilitat i l'estabilitat: venir aquí a escriure i no haver de pensar en res més. Només en escriure. Crec que això és beneficiós.

Hi ha, és clar, la contrapartida. Veure el nombre de lectures que tenen els diferents textos. A vegades em sorprèn positivament aquesta xifra i llavors penso indefectiblement que es tracta de bots. Però també hi ha moments que em sento decebut. Acostuma a succeir que quan més satisfet em sento per l'escriptura, més baixos són aquests números. Es produex habitualment una proporcionalitat inversa. Què hi farem. A la fi, aquest blog és, sinó una novel·la en marxa, sí un diari en fascicles. Com aquells que cada setembre s'anunciaven a la tele i dels quals la gent acostumava a comprar només els primers: con el número uno y el número dos de Historia de la literatura universal, de regalo las tapas y el libro Crimen y castigo de Dostoyevski. Aquí no regalem res. O ho regalem tot, depèn de com es miri. També entenem aquest exercici com la matèria primera d'un producte final, aquests sí uns diaris comme il faut, que sempre triguen en arribar, passegen per la vora de l'abisme, juguen amb l'enigma de sí acabaran existint o no. Però això ja no és competència de qui subscriu, del mestre d'obres, sinó dels contractistes.

***

De vegades, a la vida, no és que les coses surtin malament, sinó ben al contrari, tot s'ajusta a una normalitat plana. Però hom se sent encallat, immòbil, com una balena en una platja.

***

Viure l'adamisme de l'envelliment.