He escrit alguna vegada sobre la contraposició entre els escriptors que pareixen la seva obra amb esforç i gairebé amb fòrceps, lluitant per esculpir cada frase, per trobar l’adjectiu més adequat, i aquells que s’encomanen al seu do i deixen brollar l’escriptura com un cabal de talent. Pla versus Sagarra, per citar exemples concrets.
Em fa gràcia, doncs, llegir en els diaris d’Ignacio Vidal-Folch, Lo que cuenta es la ilusión, aquesta anècdota entre Bob Dylan i Leonard Cohen:
Bob Dylan le dice a Leonard Cohen:“Esta canción tuya, Aleluya, está muy bien”. Cohen le explica que le llevó casi dos años componerla. Dylan se queda muy sorprendido. Luego hablan de otras canciones y se menciona I and I. Cohen: “Está muy bien esa canción, ¿cuánto tiempo te llevó escribirla?”. Dylan: “Quince minutos”.
Los dos rieron.
L’anècdota és graciosa, diu Vidal-Folch, pero en realidad poco nos dice sobre el misterio de la composición artística y sobre el talento, que apenas dependen de la inversión de esfuerzo y tiempo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada