***
Dissabte em llevo malhumorat, conseqüència encara del maleït partit. El dia no ajuda gaire a capgirar la situació. Amb la G. anem a comprar, després cuino un arròs i havent dinat, llegeixo sol al menjador aquestes històries de pintors holandesos recollides a El mundo del revés, de Benjamin Moser. La tarda cau acompanyada d'un silenci que només trenca el so de la pluja. Les gotes d'aigua cauen rímicament sobre el plàstic de l'hivernacle: cloc, cloc, cloc.... Al final, com la tarda i la pluja, jo caic també, però dolçament, en braços de Morfeu. Després parlo per telèfon amb l'amic X. De Proust, del qual n'és especialista, d'escriptors de diaris i de les dificultats que alguns tenim per publicar.
***
Torno a dormir malament. Potser perquè l'À. és fora i penso en les carreteres molles. Sento caure la pluja, que va i ve. Em llevo d'hora i, malgrat el dia plujós i tèrbol, ho faig d'un humor excel·lent. Al final, vivim guiats per la neuroquímica, que és inescrutable. Surto a comprar el pa, la frescor del dia em resulta agradable. Tot és moll, el verd de la molsa envaeix qualsevol racó, les branques dels arbres regalimen. Els ocells estan esverats; la gent en canvi està tancada a casa, ningú circula pels carrers. El que més m'agrada del poble són els arbres dels jardins i les teulades velles, que són el testimoni mut del pas del temps. D'elles, n'emergeixen xemeneies arcaiques que fumegen. El fum s'acaba confonent amb la boira i amb la grisor del cel. Passa un cotxe pel carrer i trenca el silenci, l'encanteri d'arbres, cases i ocells. Arribo a casa i em preparo un te. Me'l bec feliç mentre miro per la finestra de la cuina una merla que, impertorbable, entoma la pluja.
***
La història d'aquests pintors holandesos (Rembrandt,Vermeer, De Hooch, Hals, Avercamp, Fabritius, Saenredam...) és fascinant. Carregats de fills, molts dels quals morien amb pocs anys, sempre endeutats, envoltats d'epidèmies i guerres, foren capaços de crear, cadascun d'ells en el seu estil propi, una obra extraordinària. Majoritàriament moriren joves, menys Frans Hals, el que més deutes tenia i que superà els vuitanta anys, un fet absolutament excepcional a l'època. Avercamp era sordmut, Hals estava carregat de deutes, Fabritius morí per l'explosió d'un polvorí, els fills de Steen acabaren en un orfanat, Vermeer n'hagué de mantenir onze pintant només, al llarg de la vida, una cinquantena de quadres, Rembrandt era, segons Moser, impertinente, grosero y quisquilloso; fue cruel con sus amantes. Després ho rebla citant l'historiador de l'art Gary Schwartz: Rembrandt tenía un temperamento despreciable y un carácter indigno de confianza.
Tingueren vides difícils, carregades de problemes i, majoritàriament, curtes. Vermeer morí amb quaranta-tres anys, Fabritius amb trenta-dos, Potter amb vint-i-vuit, Metsu amb trenta-vuit, Avercamp amb quaranta-nou... Steen, Ter Borch, De Hooch, Rembrandt i, sobretot, Hals visqueren més, però en entorns difícls. Costa trobar adjectius al nivell del seu llegat.
Repasso mentalment la llista dels màxims exponents de l'art contemporani i penso que, més enllà de la seva indiscutible capacitat d'épater, potser el confort, la placidesa i el benestar propis de la nostra època acaben sent antitètics a l'exigència i a l'expressió del talent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada