***
De la pel·lícula Hamnet, el que més m'ha agradat ha estat la llarga escena final del teatre. La imatge d'aquells rostres embadalits, la majoria pertanyents a persones analfabetes, fascinades en canvi per les paraules, els sentiments i les històries del mestre Shakespeare. Qui s'hi interessaria ara, quan sembla que l'atenció de la gent només repon a trames superficials (quan no estúpides) de vídeos d'uns segons de durada? Aquesta és la malaurada evolució del nostre món, de l'espècie humana?
***
El fantasma del record em persegueix. Escolto un pòdcast de Javier Aznar amb José María Ruiz Vargas, catedràtic de psicologia de la memoria i autor de diversos estudis en aquest camp. És molt interessant escoltar-lo i aprendre com funcionen els mecanismes de la memòria. La seva veu, a més, té un accent i una entonació que em recorda molt -valgui la redundància- a la de l'amic P.
Després, al teatre, l'obra Göteborg, de Jordi Casanovas, on tot gira precisament al voltant d'un record fragmentari i de la necessitat de recuperar-lo, per entendre l'evolució futura de dues vides. Altre cop, doncs, el record com a fil conductor d'una història. Si, com hem dit alguna vegada, el pas del temps és el lligam que uneix els dos grans temes de la literatura (i de la vida), l'amor i la mort, potser el record fa de fre en aquest veritginós i inclement procés que condueix de l'un a l'altre.
***
L'ambient del teatre sempre em resulta aliè, una mica estrany. M'hi sento estranger, com si no acabés de pertànyer a aquell món.
***
Mentre escric això, sento l'À. que mira la final de l'Open d'Austràlia de tennis. Sembla que la semifinal entre Alcaraz i Zverev fou extraordinària, d'una gran duresa. Acabo mirant els jocs finals del partit. Alguns punts són fantàstics. Tanmateix, que llunyans i extemporanis em resulten aquest torneigs de tennis d'hivern, per molt grand slam que siguin!
***
Quan sento dir d'algu que és com un nen -comentari expressat normalment amb un cert to de crítica- jo, en canvi, ho entenc com un elogi. Les motivacions i els interessos dels nens acostumen a ser més purs que els dels adults.
***
Diumenge a la tarda sortim a caminar. Per primera vegada, després dels nostres entrebancs (en el meu cas literal) de salut, pugem a l'Aragall. Després de tants dies de mal temps, fa sol i una temperatura agradable. Baixa aigua pel torrent, habitualment sec, que resseguim. Sentim el so de la música de l'aigua. El corrent és molt modest, així que aquesta música també ho és, com una petita orquestra de cambra. O com la música de l'espineta d'un quadre de Vermeer.
***
Entro a la pàgina web del shakespearià teatre The Globe de Londres. A la descripció d'una representació de Romeu i Julieta s'adverteix de la presència de sang i ganivets en escena. És curiós, en una societat on malauradament cada vegada hi ha més armes blanques al carrer, cal avisar de l'ús de punyals d'atrezzo en una obra teatral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada