Gran Guerra

Mentre miràvem War horse, pel·lícula de Spielberg que narra la història d’uns cavalls durant la Primera Guerra Mundial, l’À. va preguntar-me pels motius d’aquella guerra. Segurament si m’hagués preguntat per les causes de la Segona Guerra Mundial, hauria estat més senzill donar-li una explicació, però en aquest cas no vaig saber què dir-li.
Casualment, llegint les memòries de Stefan Zweig em trobo amb aquesta frase: Si avui, reflexionant amb calma, ens preguntem per què Europa va anar a la guerra el 1914, no hi trobarem ni un sol fonament raonable, ni un sol motiu.
Recordo que quan estudiava COU, un temut professor de química, mentre ens explicava determinades fórmules orgàniques, va dir-nos que la causa de la Gran Guerra havia estat la lluita comercial per una d’aquelles substàncies, l’anilina.
Però entre aquell professor malcarat i il·luminat i Zweig, em quedo amb l’escriptor austríac que, en el mateix fragment, acaba per raonar els desencadenants de la catàstrofe. Després de descriure el progrés aconseguit en els primers anys del segle XX ens diu:  Magnífica fou aquella onada de força tonificant que batia contra els nostres cors de totes les costes d’Europa. Però allò que ens omplia de joia era a la vegada, sense que ho sospitéssim, un perill. La tempesta d’orgull i de confiança que bramulava sobre Europa arrossegava també nuvolades. Potser el progrés havia arribat massa de pressa, potser els Estats i les ciutats s’havien fet forts massa precipitadament i la sensació de força indueix sempre homes i Estats a fer-ne ús o abús. França desbordava de riquesa. Però encara en volia més, volia una altra colònia, tot i que no tenia prou gent per poblar l’antiga; va estar a punt d’esclatar una guerra a causa del Marroc. Itàlia volia la Cirenaica, Àustria s’annexionà Bòsnia. Serbis i búlgars, al seu torn, atacaren Turquia, i Alemanya, exclosa de moment, ja estirava les grapes per assestar el cop rabiós. A tot arreu la sang pujava al cap dels estats i els el congestionava. De la fecunda voluntat de consolidació interior començà a propagar-se alhora i arreu, com si fos una infecció vírica, un afany d’expansió. Els industrials francesos, que es feien la barba d’or, anaven contra els alemanys, que també nedaven en l’abundància, perquè uns i altres volien més subministrament de canons: Krupp i Schneider-Creusot. La navegació hamburguesa, amb els seus colossals dividends, treballava contra la de Southampton, els agricultors hongaresos contra els serbis, uns trusts contra uns altres: la conjuntura els havia embogit a tots, aquí i allà, amb un afany disbauxat de tenir cada vegada més.
La cobdícia, en definitiva, era el motiu.

Un mètode envejable

Zweig sobre els escriptors francesos de la seva època:

La majoria ocupava un petit càrrec oficial que donava molt poca feina; la gran consideració envers el treball intel·lectual, que a França anava des de les posicions inferiors a les més altes, havia generat ja des de feia anys el savi mètode d'atorgar sinecures discretes a poetes i escriptors que no treien prou beneficis de la seva feina; els nomenaven, per exemple, bibliotecaris del ministeri de Marina o del Senat. Això els proporcionava un petit sou i molt poca feina, perquè els senadors rares vegades demanaven llibres i així l'afortunat posseïdor d'una canongia d'aquestes podia escriure versos amb tranquil·litat i comoditat durant les hores de feina al refinat palau del Senat i amb els jardins de Luxemburg davant la finestra, sense haver de pensar en els honoraris. I amb aquesta modesta seguretat en tenien prou.

Stefan Zweig, El món d'ahir: Memòries d'un europeu.

Zweig sobre Montaigne

Seria artificiós encasellar Montaigne entre els poetes i els pensadors que han lluitat amb la paraula per la llibertat de la humanitat. No disposa de l'eloqüent diatriba ni de la bella embranzida d'un Schiller o un lord Byron, ni de l'agressivitat d'un Voltaire. Montaigne hauria somrigut davant la idea de voler transferir a d'altres, i menys a les masses, quelcom de tan personal com la llibertat interior, i des del fons de la seva ànima odiava els reformadors professionals del món, els teòrics i expenedors d'ideologies. Sabia de sobres que ja és una tasca immensa per si sola la de conservar la independència interior. De manera que restringeix la seva lluita a l'acció defensiva, a la defensa d'aquell baluard més recòndit que Goethe anomenava la ciutadella i l'accés a la qual no permet a ningú. La seva tècnica i la seva tàctica consisteixen a mantenir-se exteriorment el més discret i més dissimulat possible, a anar pel món amb la disfressa per trobar el camí cap a ell mateix.
En realitat, doncs, Montaigne no té això que solem anomenar una biografia. Mai no va causar estranyesa ni indignació, perquè no es donava importància ni sol·licitava auditori ni aplaudiments per a les seves idees. Exteriorment semblava un burgès, un funcionari, un noble, un catòlic, un home que complia amb les seves obligacions ciutadanes amb senzillesa, un home que per al món exterior adoptava el mimetisme de la discreció per tal de poder així desplegar i observar el joc de colors de la seva ànima amb tots els seus matisos. Sempre estava disposat a manllevar-se, mai a donar-se. En qualsevol circumstància de la vida es reservava el millor del seu ésser, allò que li era més propi. Deixava que els altres parlessin, s'agrupessin en colles, llancessin invectives, prediquessin i fessin ostentació, deixava que el món seguís els seus camins esbojarrats i embrollats, i tan sols es preocupava d'una cosa: de ser assenyat ell mateix, humà en una època d'inhumanitat, lliure enmig d'una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d'ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s'estranyessin que no s'obrís el pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l'envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perserverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l'ombra en l'única tasca que ell mateix s'havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia.

Stefan Zweig, Montaigne