Crisi

Hi ha formes molt diferents de sentir la crisi. Patir-la realment amb totes les seves conseqüències i drames -atur, deutes, desnonaments- o sentir-ne alguns efectes lleus i impregnar-se, això sí, d'un clima general de desànim i pessimisme. Per a qui es troba al primer grup, els climes i els estats d'ànim del segon els deuen resultar irrisoris, per no dir insultants. Però la realitat, i la tendència a la infelicitat de l'espècie humana, resulta molt tossuda. I l'afortunat sempre tindrà motius per sentir-se desafortunat.
Possiblement l'art sigui el reflexe més avançat del sentiment dels individus i les societats. I els artistes acostumen a ser extraordinàriament receptius i permeables al món i a la realitat que els envolta. Cada època produeix la literatura i l'art que correspon al seu moment històric i, sobre tot, al pols moral i anímic del moment.
No és que em consideri, ni molt menys, un artista, però a l'hora de venir a un quadern com aquest a escriure resulta difícil abstreure's de la realitat quotidiana i del seu sentiment moral. No en va, i malgrat no ser stendhalià, crec fermament en allò del mirall al marge del camí. Així doncs, és difícil que la pluja fina del dia a dia i els seus noticiaris no acabi deixant xopes aquestes pàgines.
Però el món -l'autèntic- també és molt tossut i acaba imposant la seva veritat. Dimarts pujàrem caminant a Sant Segimon des de Coll Formic. El dia abans havia plogut amb força i l'aigua regalimava pertot. El sol s'amagava de tant en tant darrera d'uns núvols negres, amenaçadors i antipàtics, que ens enfredorien, però quan sortia brillava ja amb força de maig i feia lluir els colors. Primer de maig, dia de colors: banderes roges i flors blanques de muguet. Jo, em quedo amb el blanc del muguet. Travessàvem rierols i torrenteres, agafant l'N. a coll, mentre l'À. saltava feliç. Les flors de la ginesta encara no havien començat a despuntar i les primeres fulles dels faigs mostaven el seu verd més tendre. Els prats semblaven esperar un poeta romàntic -Keats o Wordsworth, com a mínim-capaç de cantar tot el que oferien.
I de cop vaig sentir que allà dalt, en aquelles muntanyes, la crisi no era enlloc. Això pot semblar una solemne xorrada, per no dir una indelicadesa imperdonable, pels patiments reals que arriba a suposar. Però també era una realitat objectiva. La natura explotava amb la seva màxima bellesa, aliena a tots els nostres artificis. Seguia el seu curs, com cada any, com cada segle, transcendint el nostre limitat món quotidià. I aquesta era una veritat indiscutible. Una veritat potser inútil, que no ens consola de res, però que, si més no, ens obre una mica els ulls.