Cut here

Arribo de la feina amb el cotxe i veig que del forn de pa en surt J. L'havia intentat localitzar durant dies, per si anava a veure els Cure. M'aturo a la zona de càrrega i descàrrega i parlem una estona. No hi va poder anar, però m'explica fil per randa el concert de 2008. És impressionant la seva capacitat de recordar dates, anècdotes... I de rememorar coneixements que jo tenia ben oblidats sobre els Cure i grups adjacents (Easy Cure, The glove, Creatures...). El seu humor tampoc ha canviat gens des dels temps de l'adolescència. Riem i mirem vídeos al mòbil, mentre saludem gent que va passant per la carretera. Me'n vaig amb una colla de deures per fer (revisar si tinc tal vinil, localitzar una cinta que em va gravar, veure una sèrie de vídeos) i amb la recança de perdre'm massa coses en el dia a dia que portem.
Una de les recomanacions de J. és aquest vídeo d'estètica poc curiana. Cut here, anagrama de The Cure:

Anotacions

Seguint amb la lectura de Sólo hechos em trobo amb aquesta cita de Juan Ramón Jiménez: Escribir no es hacer frases, amigo. Es copiarse el alma. I de vegades l'ànima és irreproduïble.

***

No podia dormir més i m'he aixecat d'hora a llegir. Feia fred i m'he assegut al sofà, tapat amb una manta. Al cap d'una estona ha baixat l'N. amb un llibre i s'ha assegut a llegir al meu costat, sota la manta. Hem estat una bona estona així, llegint en silenci, mentre el dia, plujós, s'anava aixecant.

Just like a dream

Diuen que quan t'estàs morint, el que ha estat la teva vida se't projecta com una pel·lícula. No sé sí és així ni tinc cap interès immediat en saber-ho. En canvi, sé que en determinades situacions pots viure sensacions més o menys equiparables. En un concert de The Cure, per exemple.
L'altre dia confessava alguns gustos musicals (més o menys inconfessables) de fa molts anys (The Clash, Sex Pistols...) i, com si em llegissin la ment, em preguntaven: I The Cure?
Sí, sobre tot The Cure, perquè mentre alguns grups de l'època morien o envellien malament i ràpida, els Cure es mantenien, evolucionaven, emergien novament amb nous ritmes i grans cançons durant més d'una dècada i mitja. I és així com es construïa la banda sonora de mitja vida.
Escoltant-los ahir, tants anys després, era impossible no deixar-se endur pel poder evocador de la música. Esclatava el Palau Sant Jordi amb els grans hits -que eren més que això- Play for today, Just like heaven, Close to me, Boys don't cry, In between days... I esclatava alhora el compte enrere d'una projecció de retalls fílmics al més pur estil Cinema paradiso.  Apareixien així les imatges d'aquells cassettes gravats que passaven de mà en mà, les escapades a la fira del disc del Born (quan aquest barri era encara obscur i tenebrós), les nits en establiments infumables de Platja d'Aro on després d'insistir i insistir ens acabaven posant, com una almoina, Boys don't cry o Why can't I be you (i sempre passaven coses, aquestes sí, inconfessables), els diumenges a la tarda d'hivern a Aiguafreda (propis dels discs més foscos dels Cure, Pornography, per exemple)... Era feliç ahir veient la gent movent-se acompasadament al ritme d'aquelles cançons mítiques i pensant que cadascú es deixava moure i emportar per la seva pròpia història.

Show me how you do it
And I promise you, I promise that
I'll run away with you
I'll run away with you...

You
Soft and only
You
Lost and lonely
You
Strange as angels
Dancing in the deepest oceans
Twisting in the water, you're just like a dream
Just like a dream

Escalfant

Escalfant motors per dissabte:

Naturalitat

En l'últim volum dels seus diaris, escriu Andrés Trapiello a propòsit de la lectura de l'autobiografia de Chesterton: El ingenio en dosis inadecuadas, quien lo diría, aburre más que el aburrimiento, porque además de aburrir, impacienta. I afegeix: La originalidad que se sustenta en el ingenio caduca antes que la naturalidad y sencillez, que no se pasa nunca de moda.
I aquestes reflexions em fan recordar allò que escrivia Màrius Torres sobre la poesia de Rosselló-Pòrcel i que sempre m'ha semblat absolutament cert: Els versos d'en Rosselló, pel foc que contenen, es redimeixen de la gran falla de bona part de la poesia moderna -la buidor, la romanceria retòrica, l'obsessió d'originalitat fins a l'absurd. Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud.

Leonard (II)

No, ahir no va venir el músic que toca habitualment Take this waltz, però algú va escoltar el meu prec i en va venir un altre que va cantar un parell de vegades Hallellujah. Fou un autèntic regal. Els carrers eren menys poblats de turistes del que és habitual i la música ressonava entre les pedres antigues, mentre la foscor envaïa ja aquell racó de la Barcelona vella. Un humil homenatge al poeta perdut.

Leonard

Avui, no sé ben bé per què, tenia al cap escriure alguna cosa sobre Keira Knightley, però a la ràdio m'ha sorprès la notícia de la mort de Leonard Cohen. Ha estat casual perquè venia escoltant les cançons d'un altre gran, Enrique Urquijo, i només l'he posada un moment, però la notícia m'ha caigut a sobre amb tota la força. Avui plora Hidra, plora Manhattan, plora Mont-real i plorem també aquí, en contrast amb aquest dia de sol intens i aire límpid que prefigura l'hivern. He de confessar que una part de la poesia de Cohen em resulta llunyana i un punt artificiosa, especialment tot allò que té a veure amb el zen, però és indubtable que la seva obra té cims enormes com Suzanne, Chelsea Hotel, Hallellujah..., tot i que la meva generació el va descobrir amb First we take Manhattan...
Just a sota la finestra del despatx on treballo hi ha un lloc on es col·loquen músics de carrer, que em delecten diàriament amb el seu repertori repetitiu a més no poder. N'hi ha pocs que se salvin: un és el que toca sovint Take this waltz. Seria oportú que avui vingués ell.
Per acomiadar Cohen recorro a dos versos de qui fou segurament un dels seus poetes més estimats, Federico García Lorca. Servien per tancar el seu Llanto por Ignacio Sánchez Mejías i probablement valen també per a ell: Yo canto su elegancia con palabras que gimen  / y recuerdo una brisa triste por los olivos.
I també aquesta gran versió de Jabier Muguruza de Chelsea Hotel, que em recomana l'A.:

Conversa

Asseguts a la taula d'un restaurant més que amagat en un bell indret del migdia francès, sota les arcades del vell edifici i el sol extemporàniament càlid de finals d'octubre, sentim aquesta conversa, provinent d'una parella entre la cinquantena i la seixantena, amb aspecte de recent:

Ella: Me encanta este lugar; siempre me ha gustado lo decadente.
Ell: Claro. Por eso te gusto yo.

Lúcida

Mira, papa, m'he inventat la lletra d'una cançó, em diu l'N. ahir, abans de ficar-se al llit. I comença a cantar: "estic sola, en aquest món que no té ni cap ni peus". D'entrada, m'espanta una mica aquesta lucidesa a tan curta edat, però el seu to sempre festiu em distreu de qualsevol preocupació. Després me'n canta una altra en què vola pel cel i l'arc de Sant Martí és el seu tobogan.

Finezza infantil

Veiem a la tele una informació sobre les eleccions nord-americanes. Trump i Hillary. Hillary i Trump.

Diu l'N.:

- I no podria seguir sent president l'Obama?

En família, rere els passos de Josep Pla

La revista de literatura Clarín publica en el seu darrer número el meu text En familia, tras los pasos de Josep Pla en L'Empordanet. Es tracta d'un petit viatge per la geografia més planiana a través dels seus textos i de la meva pròpia experiència personal i familiar.
Aquí hi trobareu el sumari.

Tornaràs a Montolieu

No m'he pogut ni m'he volgut estar de parafrasejar Juan Benet amb el títol d'aquest text. Sempre tornarem a Montolieu; o almenys sempre que puguem. I descobrir aquest indret a algú, a uns amics, dóna un valor afegit a la visita. És com si els mostréssim, amb orgull, alguna cosa que és una mica nostra.

Arribem a migdia, quan les llibreries ja són obertes, i entrem a explorar-ne un parell. Guio una mica la visita per entrar, en primer lloc, a la millor, al carrer que dóna a la plaça. Mentre els nens s'entretenen a la secció infantil, anem recorrent les diferents habitacions. Podria estar-m'hi hores, però no vull abusar de la paciència de ningú. Sóc moderat en les compres -R. no tant- i em deixo -ens deixem, amb recança, algun tresor. Ara penso si encara deu ser allí i si val la pena tornar-hi.
Baixem caminant fins la Manufacture, recorrent aquells carrers que em són ja familiars, i ens quedem a dinar al restaurant que han instal·lat en un dels edificis de l'antiga fàbrica. Seiem en una taula llarga, a l'interior -fa fresca ja per instal·lar-se a la galeria- i ens acompanyen només tres parelles franceses, a la seixantena, asseguts junts en una altra taula. No podem estar-nos de mirar-los de tant en tant de reüll. Tant elles com ells llueixen uns cabells blancs sans, bonics, forts. Conversen animadament -han caigut unes quantes ampolles- i riuen. Si la vellesa que ens ha de venir ha de ser com aquella, signo ara mateix. Nosaltres també dinem bé i l'indret acompanya. En acabar, seiem a fora, en uns sofàs de jardí, a fer el cafè. R. em tempta amb un armagnac, però resisteixo. Les parelles franceses, que seuen una mica més enllà cauen en l'armagnac -o en el que sigui que beuen- i en els cigars. No s'estan de res. Tampoc d'abraçar-se ostensiblement. Resulta magnífica la joventut que exhibeixen. R. comenta amb encert que semblen francesos d'atrezzo. I efectivament semblen trets d'una pel·lícula de Rohmer. Ens els han posat allí per arrodonir l'atmosfera. Moltes gràcies.
Però nosaltres hem d'aprofitar el cap de setmana -el temps corre, és una llàstima- i ens hem d'aixecar a acabar de recórrer el poble i les seves llibreries. Deixem allí els francesos de nouvelle vague -sortint veiem que hi ha aparcat un Morgan descapotable- i tornem a pujar cap al poble. I així passem la tarda: els nens es barallen recollint castanyes bordes, nosaltres fem visites fugaces a les llibreries, i arribem fins al pont que creua l'Alzeau, des d'on, quan el sol comença a baixar, gaudim de la vista més bonica del poble, amb les cases amuntegades i l'església que sobresurt. Sempre experimento una certa tristesa quan marxo de Montolieu, i més en aquesta horabaixa que acompanya tan bé  una lleu malenconia.

Laure-Minervois (II)

I, sí, el paisatge que envolta el poble és molt bonic: camps d'oliveres i de vinyes que comencen a agafar el daurat de tardor, camins que els travessen i algun arbre aquí i allà. El cel de dissabte és ben blau i l'aire límpid i fresc. El propietari de la casa on ens estem ens recull puntual a les deu del matí. És un home calmós, franc, amb una expressió de sincera bonhomia. Ens acompanya a peu fins la cooperativa i pel camí va donant les explicacions pertinents sobre el funcionament de l'empresa i de l'apellation Minervois. Ell és vinyater i, com tants d'altres, porta la collita a la cooperativa. Tot just fa un parell de setmanes que han acabat la verema i a la cava són ben evidents les acaballes d'aquesta activitat. Dins la gran nau, on ens mostra els tres processos de vinficació que segueixen, regna un cert desordre, propi del treball recent, i es percep el pòsit d'uns hàbits de treball molt antics. R. li fa notar també la bellesa de la coberta de l'edifici, que té uns cent anys, i ell assenteix i afirma que ara ja ningú treballa tan bé. A l'exterior, on hi ha les grans tines modernes d'acer inoxidable, ens trobem amb un altre vinyater, que tot just està premsant el seu raïm. Somriu i s'aparta una mica quan fem algunes fotografies amb el mòbil, com turistes que som, mentre ells dos inicien una conversa calmada, relaxada, sense estridències, com sembla ser-ho tot aquí. M'agrada la manera que tenen de treballar, la consciència de voler fer les coses tan bé com saben, la capacitat de guanyar-se la vida dignament amb un bon producte, però sense cap mena d'ínfules i deixant de banda aquest ànim de sacralització que en els nostres temps sembla envair aquest món del vi, igual que el de la gastronomia.
Acabem tastant algun d'aquests vins i comprant-ne unes ampolles. El dia segueix i ens espera Montolieu i les seves llibreries.

Laure-Minervois

A les onze de la nit, Laure-Minervois és un poble mort. Sortim amb R. a fer un passeig mentre la resta de membres de les famílies respectives se'n van a dormir. Els carrerons del centre són foscos i silenciosos. Podríem dir que els nostres passos retrunyen en l'obscuritat de la nit, si aquesta imatge no fos excessivament literària. Passem per davant de l'épicerie tancada i d'un edifici neoclàssic amb aspecte d'església dessacralitzada. El bust de Marianne ens contempla des de la cornisa. L'olor de les figueres dels patis endolceix l'aire nocturn i fresc. Veiem un establiment que té el curiós i inquietant qualificatiu de Night Bar. Afortunadament és tancat. El deixem enrere i agafem la carretera que encercla el poble. Prop de la riera ens creuem amb un grup de nois que, tot i els seus aires una mica de banlieue, es dirigeixen a practicar l'inofensiu esport de la petanca. Fins i tot algun ens saluda.
El poble té un aire d'una certa deixadesa, però amb algunes cases boniques, una arquitectura harmònica i el plus que sempre afegeix l'antiguitat, en aquest cas els vestigis de l'antiga muralla i un parell de portes que es mantenen dretes. La nostra casa està construïda aprofitant com a paret part d'aquesta muralla. És una paret preciosa, construïda amb pedres grans i arrodonides, amb un aspecte sòlid, ferm i noble.
Sempre que sóc en un poble llunyà -especialment en aquests vilatges de la campanya francesa- penso com deu ser viure-hi. M'hi imagino, d'entrada, una vida més feliç -potser per aquell desig d'allò aliè que Álvaro de Campos plasmava en el vers la vida deu ser feliç allí, només perquè no és la meva (cito de memòria)- o potser per aquella idealització de la vida del camp que conreem els que vivim en àrees hiperpoblades, Sent més realista, el cert és que res no delata aquí un excessiu benestar, tot i que es percep una major placidesa i calma. Segurament la vida no resulta més fàcil, però sí més simple. En fi, les reflexions i els dubtes de sempre.
Feta la volta al poble -d'urbanisme circular- arribem a casa. Creuem la porta. L'escalfor resulta ara agradable. Tothom dorm. Demà ens espera el paisatge de vinyes que la foscor i l'horari tardoral ens han robat.

Apunts

Quan em diuen que han donat el premi Nobel de literatura a Dylan penso, d'entrada, que és just. Vaig gaudir força amb la lectura de Sota el bosc lacti i amb l'adaptació televisiva o cinematogràfica que es va fer de l'obra. També m'ha agradat el que he llegit de la poesia de l'autor gal·lès. Però no em quadra que es doni el premi a un autor mort; creia que havia de donar-se a escriptors vius. Llavors m'assabento que han donat el premi a Bob Dylan.

***
A la ràdio del cotxe, canviar les egolatries radiofòniques i la sobreinformació d'actualitat per un disc amb la veu d'Édith Piaf, quin gran plaer!

***
Perceps que la societat s'empobreix quan el matís es considera una distorsió, quan els grisos desapareixen de la paleta, quan el tuit es valora més que l'argumentació.

***
Em produeix vertigen pensar que desapareix el temps destinat al pensament, a la reflexió o simplement a la badoqueria; que qualsevol instant mort l'ocupem a mirar la pantalla del mòbil. Algú sap on ens conduirà això?

Exercici

L'exercici -tan difícil i tan poc habitual- d'intentar posar-nos a la pell de l'altre, aquell gran antídot contra el fanatisme i la intolerància.

Complicitats

Potser ho he repetit massa vegades, però per a mi és un fet indiscutible: en la literatura és fonamental la complicitat entre autor i lector. Per això hi ha gustos tan diversos. I per això, quan en una novel·la em trobo amb la lectura és la meva activitat subversiva preferida, que no identifico amb les casposes classes de literatura impartides per senyores que semblen haver nascut amb cinquanta anys. Fortunata y Jacinta, Benito Pérez Galdós, Generació del 98. Becs. crec que el millor que puc fer és aprofitar el meu escàs temps amb una altra lectura.

De Vigan i Lendl

Vaig endur-me de vacances D'après une histoire vraie, l'última novel·la de l'autora francesa Delphine de Vigan. Quan sóc de viatge, concentrat en tasques organitzatives i en el repàs de guies, revistes de viatge i fullets turístics, llegeixo poc i malament, així que vaig encallar-me en les pàgines inicials de la novel·la. També he de dir que, al meu parer, a la història li costa una mica d'arrencar, amb un excés de reiteracions preliminars.
Tanmateix, un cop superats aquests fonaments potser excessius, l'edificació de l'obra creix de forma extraordinària, teixint-se a un ritme imparable. L'argument de la novel·la es va construint, a més, sobre l'etern debat al voltant del paper de la realitat i la ficció -i l'autoficció- en l'obra literària, fet que aporta, als malalts de la literatura, un valor afegit. (A desgrat meu, he de dir que en aquesta qüestió les meves opinions coincideixen força amb les que, al llarg de la novel·la, dóna l'inquietant personatge d'L).
No pretenc fer cap anàlisi de D'après une histoire vraie, però per contextualitzar el que explicaré tot seguit (i sense ànim de fer cap espòiler), cal esmentar la importància que en la novel·la tenen els referents externs (cinematogràfics, literaris, estètics, fins i tot esportius), sobre els quals es construeix l'afinitat, la complicitat i la relació entre les dues protagonistes: l'autora-narradora i L. I és entre aquests referents comuns, que em va sorprendre trobar-me (i identificar-me així jo mateix també amb les protagonistes) amb la figura del tennista txec Ivan Lendl. Transcric literalment una part del fragment:

J'avais raconté à L. les deux années durant lesquelles, vers l'âge de seize ans, j'avais contracté puis developpé une cristallisation spectaculaire sur la personne d'Ivan Lendl, un joueur de tennis tchécoslovaque au physique ingrat dont je percevais la beauté obscure et saisissante, au point que je m'étais abonnée à Tennis Magazine (moi que je n'avais jamais touché une raquette de ma vie) et avais passé des heures devant les retransmissions televisées du tournoi de Roland Garros et Wimbledon au lieu de réviser mon bac. L. étais sidérée. Elle aussi l'avait adoré! C'était bien la première fois que je rencontrais quelqu'un qui avait aimé Ivan Lendl, l'un des joueurs les plus detestés de l'histoire du tennis, sans doute à cause de son visage austère que rien ne pouvait dérider, et de son jeu de fond de court, méthodique et rébarbatif. Selon toute vraisemblance, c'est d'ailleurs pour ces raisons, parce qu'il était si grand, maigre et incompris, que je l'ai tant aimé. À la même époque, oui, exactement, L. avait suivi tous les matchs d'Ivan Lendl, elle s'en souvenait parfaitement, notamment de cette fameuse finale de Roland Garros jouée contre John McEnroe, que Lendl avait gagné à l'issue d'un combat d'une rare intensité dramatique. Les images l'avaient alors montré victorieux, défiguré pour l'épuisement, et pour la première fois le monde entier avait découvert son sourire. L. était incollable, se souvenait de tous les détails de la vie et de la carrière d'Ivan Lendl que j'avais pour ma part oubliés. C'était incroyable, plus de vingt ans après, de nous imaginer toutes les deux hypnotisées devant nos postes de télevision, elle en banlieue parisienne et mois dans un village de Normandie, souhaitant l'une et l'autre avec la même ardeur le sacre de l'homme de l'Est.

No sé que hi ha de realitat o ficció en aquesta fascinació de la narradora-autora pel tennista txecoslovac (jo apostaria que la devoció és real), però em sorprèn trobar-me'l en aquesta novel·la perquè, a diferència d'altres referents de l'època (vegi's John McEnroe), la figura d'Ivan Lendl, almenys des del punt de vista del mainstream, ha caigut gairebé en l'oblit. I això dóna més valor encara a aquesta presència i a aquesta coincidència. Perquè jo vaig ser també acèrrim seguidor de Lendl. Em recordo encara als tretze anys insistint perquè em regalessin per l'aniversari el polo de rombes (i més endavant un altre amb una mena de composició de quadrats) adidas que vestia el tennista txec, etern número dos, fins que va aconseguir -a base de solidesa física i mental- enderrocar la figura de McEnroe. Aquell partit de Roland Garros que cita De Vigan va esdevenir una fita molt important en aquell sorpasso: encara recordo on el vaig veure (a casa l'amic X.) i com em va agradar refregar-li aquella victòria a la cara d'Y. que exhibia amb prepotència la seva preferència pel cavall guanyador McEnroe. I, com diu també De Vigan, costa trobar una explicació a la fascinació que teníem per Ivan Lendl, un jugador hermètic, poc vistós, gens expansiu.... Potser era precisament per això, com apunta De Vigan, perquè tenia aquest punt incomprès i introspectiu que connectava amb determinats caràcters adolescents. En qualsevol cas, benvingut sigui aquest record d'Ivan Lendl.

Llenguatge

Pregunta l'N. només llevar-se:

- Papa, el segon dia de col·le també és així com amistós o ja es comença a trepitjar fort?

Revisió

Després d'uns mesos de dubtes, reinicio (sense gaire fe) la feina d'anar revisant els textos d'aquest bloc per veure si en podem treure alguna cosa aprofitable. Tinc alguns amics -bons amics, potser massa- que asseguren que sí.
I en reprendre aquesta feina constato dos fets. El primer és que, amb el pas dels anys, aquest bloc ha anat deixant el seu caràcter miscel·lani (recull d'articles, comentaris sobre l'actualitat, notes políticoescportives...) per aproximar-se més al que acostuma a ser un diari o quadern de notes a l'ús. Diguem que hem anat traient capes de vernís.
La segona realitat absoluta i sòlida és la meva incapacitat -o mandra o no sé ben bé què- per les tasques d'endreça i revisió. Tot i que tinc una certa fama d'home ordenat i metòdic, no ho sóc en absolut (almenys per a aquestes coses) i em costa enormement concentrar-me en aquestes labors. Darrera la porta de la merceria hi ha un món que em crida.

El cavall de Mendoza

Llegint el blog d'Enrique García-Máiquez em trobo amb aquesta entrada (cal llegir-la abans de continuar) que em recorda situacions familiars viscudes també aquest estiu.
L'N. se sorprèn molt  quan se m'escapa alguna llàgrima veient una pel·lícula infantil (Inside out, Del revés, en concret en aquells passatges en què desapareixen o deixen de tenir valor els records infantils de la protagonista; la mort del fictici elefant Bing-bong, per exemple, tot un símbol de l'arraconament de la infantesa). I després informa l'À. en veu baixa, quasi clandestinament, d'aquest fet, que considera inexplicable: -Saps que avui el papa ha plorat?
I això es repeteix, quan a Arromanches, davant d'una de les platges del Desembarcament de Normandia, veiem en una gran pantalla unes imatges que relaten molt bé aquell esdeveniment històric i el que va representar. Ara és l'À. qui em descobreix i tampoc acaba d'entendre que qui fa permanent apologia de la resistència davant les llàgrimes fàcils de cops i caigudes i posa com a exemple els punts que li van cosir in vivo al llavi, acabi plorant per no res. Així que m'he sentit molt acompanyat llegint aquest episodi que explica García-Máiquez i, avui mateix, transmetré als meus fills el que diu aquesta copla argentina, que desconeixia i que m'ha entusiasmat:

Mi caballo es andaluz
de los que trajo Mendoza,
que no tiene miedo al tigre
pero tiembla ante la rosa.

Boudin

Era un pintor que havíem vist poc i que, des de la perspectiva del coneixedor superficial de l'impressionisme, és considerat poc més que un precursor.

Als museus d'Honfleur i de Le Havre, on hi ha ara mateix una retrospectiva, hi és a bastament representat, amb alguns quadres de platges -la seva especialitat- que són una autèntica meravella. Així doncs, a aquest pintor -inspirador en gran part de Monet (j'avais saisi ce que pouvait être la peinture, diria Monet després de treballar amb ell)- si l'hem de seguir considerant un precursor ho farem amb plena justícia amb una P ben majúscula.

Les romantiques ont fait leur temps. Il faut désormais chercher les beautés de la nature. (Del seu diari, 1856).

Essayer aussi les superbes effets de ciel avec un petit rien sur la mer ou sur la plage (Del seu diari, 1864).

National Gallery

Feia temps que no passava una estona tan ben aprofitada davant d'una pantalla. Va ser ahir a la nit, quan vam posar-nos el documental de Frederick Wiseman National Gallery, una interessant i captivadora mirada al voltant d'un dels museus més extraordinaris del món. Sense massa innovacions innecessàries en la construcció del relat, i amb una intervenció mínima per part del director, el film es centra en la valuosa col·lecció del museu i recull les visions d'experts sobre les obres, les explicacions dels conservadors i restauradors sobre la seva feina, el punt de vista dels comissaris a l'hora de concebre una exposició, les activitats divulgatives que es porten a terme a diferents nivells, fins i tot alguna incursió en les reunions i controvèrsies existents en el comitè de direcció.  Tot i ser potser excessivament llarg, el documental manté en tot moment l'interès -cosa que no és fàcil en una obra d'aquest tipus- gràcies, al meu parer, a un fet determinant: l'altíssim nivell dels professionals que hi apareixen. El seu grau de coneixement i la seva capacitat de transmetre'l fan que les seves explicacions i interpretacions no resultin en cap moment inerts ni sobreres i arriben a provocar en algun cas -almenys així fou en el meu- l'embadaliment de l'espectador i el reconeixement i respecte envers la institució i tots els que en formen part.
Per entendre què és i què representa un museu en un país on sembla que només s'hi posa el focus per la polèmica per la titularitat territorial de les obres, aquest documental hauria de ser de visionat obligatori.

Més notes (disperses)

Abans de marxar de vacances, vaig a veure l'exposició sobre Vivian Maier a la Fundació Foto Colectània. N'he vist un reportatge a la televisió i m'ha semblat interessant. I certament, el conjunt de fotografies té el seu interès. El propi personatge de Maier -fotògrafa quasi aficionada-, la història de la troballa dels seus negatius, la bellesa intrínseca i tècnicament impecable de les imatges, el valor de la seva obra com a reflex de la quotidianitat d'una època... tot plegat dóna a la mostra un valor innegable. Tot i això, no aconsegueixo que aquestes fotografies m'arribin. L'escenari, aquesta Amèrica dels anys cinquanta-seixanta del segle passat, em resulta molt llunyà en tots els aspectes. Així com em sento captivat per les atmosferes parisenques de les pel·lícules de la nouvelle vague (quasi més que pels seus arguments), aquesta Amèrica de postguerra no m'ha fet mai ni fred ni calor. Qüestió de sensibilitats.

***

I seguint amb això de les sensibilitats. Sempre he dit que els paisatges que més m'agraden són aquells tocats per la mà de l'home. Una plana reposada esquitxada de masies. Una arbreda que condueix a un casalot. Un poble de cases de pedra dalt d'un turó. Quatre cases blanques a redós d'una cala.
Aquesta preferència per la intervenció -mínima, justa i assenyada- de la mà de l'home davant la natura pura i desbocada, se'n va en orris a Étretat. La visió de les formes capricioses dels penya-segats imponents davant d'un mar rotund i magnífic resulta quasi insuperable. Podria passar-me hores assegut davant d'aquest paisatge.

***
- Així, què voldràs ser quan siguis gran?- li pregunta l'À. a l'N.
- Mestra, ja ho saps - li respon l'N.
- Però mestra de què? - li insisteix ell.
- Mestra! De les clàssiques - respon ella amb un cert to de cansament.

Nota

En una de les tres úniques llibreries de vell de La Charité-sur-Loire que vaig trobar obertes (resulta estrany que una població es promocioni com a village du livre si després les llibreries estan tancades) vaig comprar-me un dels volums dels diaris de Julien Green, Le Grand Large du soir (Journal 1997-1998).
El cert és que em costa trobar complicitats amb el to d'aquest diari: l'autor sembla estar de tornada de tot i considerar-se protagonista essencial d'una època i de la literatura amb majúscules. Tanmateix, de tant en tant, em complau trobar-me amb alguna reflexió punyent que comparteixo. Com aquesta:

Un gros acteur déclare qu'il a depoussérié Hamlet. Comme il est aussi un méteur en scène à la mode, on le loue. Pauvre et triste métier où il faut à tout prix moderniser, c'est à dire en ce cas vieillir le toujours jeune Shakespeare.

O aquesta altra, que resulta força actual:

L'Église sociale. Quoi, elle ne l'était donc pas dans ses oeuvres? Ou bien est-ce à dire qu'elle n'est plus que cela dans sa foi? L'ancienne Église engrangeait les biens terrestres, la moderne les dilapide.

Respecte a l'ús i abús del qualificatiu social, hi hauria molt a escriure. En això, potser cal parlar menys i actuar més (i tenir en compte que la recepta bàsica és el treball digne i la igualtat d'oportunitats). La política d'aparador (els comptadors de refugiats morts, per posar l'exemple més emblemàtic) té uns resultats més aviat minsos.
Això em fa pensar en una història que hem conegut també aquests dies. A la petita aldea de Gluges, a la vall del riu Dordonya hi havia una petita església, força malmesa. Un dia, una dama d'aspecte mundà es va presentar davant del capellà del poble i li va dir que li agradaria donar uns diners per ajudar a reconstruir-la. Només va posar una condició: que ningú sabés que feia la donació fins que ella fos morta. Durant anys, la gent d'aquell poble humil es preguntava d'on treia el vell mossèn l'argent per pagar aquella restauració. Quan els diaris de tot França ploraven la seva mort, el capellà de Gluges va anunciar als seus feligresos que ara la gran Édith Piaf qui havia volgut ajudar a recuperar la petita esglesiola d'aquell racó perdut de l'hexàgon. Que contradictori amb els temps que vivim, aquest exemple d'Édith Piaf sobre allò que diu l'Evangeli de la mà dreta i la mà esquerra!

El record

Jo comprenc aquests joves que pengen cadenats al pont de les Arts de París o en altres indrets significatius de les ciutats. Lamento i condemno el seu adotzenament, que els porta a seguir la moda d'unes novel·letes de gust dubtós, però entenc que vulguin deixar alguna mena de petja del seu pas pel món, algun testimoni d'allò que han viscut amb més intensitat, alguna prova d'allò que han estat i han sentit. Res és més trist que sentir que la teva vida ha estat inert, que quan passin tres o quatre generacions ningú et recordarà ni sabrà res de tu.
Comprenc també aquells pares que enregistren fins l'extenuació totes les proeses dels seus fills: exhibicions gimnàstiques, actuacions musicals, obres teatrals... Jo també ho faig, però en una mesura menor. Entenc la voluntat de preservar fins al més mínim record d'una infantesa fugaç, de fixar uns instants que s'escolen com l'aigua a les mans, de protegir un present que esdevindrà passat d'una forma vertiginosa. Però he arribat a la conclusió, potser errònia, que prefereixo viure amb intensitat els moments i intentar fixar-los en el meu record -un record que sé insegur, deleble i moldejable- abans que veure passar la vida permanentment darrera de l'objectiu d'una càmera o la pantalla d'un mòbil.
Abans els enamorats gravaven amb un ganivet el tronc d'un arbre, ara pengen un cadenat en algun indret emblemàtic. Tots conservem en ordinadors o dispositius tecnològics milers d'imatges que quasi mai mirem. A casa els meus pares es guarden encara unes caixes de llauna amb fotografies amb blanc i negre de persones que els meus fills ja no coneixen. Alguns escrivim textos en blocs com aquest que tampoc sabem gaire bé què pretenen ni on ens porten. Deixar testimoni d'allò que som i sentir que no és en va és segurament l'objectiu de tot plegat. Però el record, per definició, es dilueix i s'esborra; potser, com en tot, l'explicació està en el camí i no en la meta.  

Vespre d'estiu

La G. no hi és, així que sopem els nens i jo. Per postres, els proposo sortir a comprar un gelat i fer un passeig pel poble. Tinc el record dels juliols de la meva infantesa i joventut, molt més vacacionals que els d'ara i amb actes tan simples com aquest, intento recuperar-los. Fa una fresca que és un autèntic luxe. Donem un volt curt i acabem asseguts al camp d'esports, mirant una estona un intrascendent partit de tennis, mentre ens acabem els gelats. L'N. té fred i s'arrauleix amb mi, al banc. Arribats a casa, els nens se'n van a dormir i jo obro de bat a bat les finestres perquè entri bé l'aire fresc i alliberi les estances de la calor d'aquests dies. Mentrestant, llegeixo una bona estona i acabo L'illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgard. La part final, que correspon als episodis de la preadolescència de l'escriptor, on es mostra més lliure sense la presència amenaçant i omnipotent del pare, és la que més m'ha agradat. Quan acabo de llegir és tard i, a fora, no se sent res. Regna un silenci meravellós. I amb aquesta sensació m'adormo, absolutament aliè i inconscient de la tragèdia que s'ha viscut, en paral·lel a aquest vespre de calma, a Niça. I avui, en despertar-me amb la notícia, em sento desarmat, incapaç de comprendre aquesta barbàrie, i alhora rabiós cap aquells que són capaços d'exercir-la i promoure-la.

Good luck!

L'altre dia vaig trucar per fer una reserva a una casa d'hostes de Bonnieux, a la Provença, on hem passat, al llarg dels anys, alguns caps de setmana d'estiu. Em va respondre una senyora, que es va identificar com la nova propietària. Així doncs, l'anterior mestressa, holandesa, de qui no recordo ni el nom, però sí la seva amabilitat, ja no hi és. Em va saber greu, perquè per regla general no m'agraden els canvis, i, sobretot, perquè vaig pensar que no la veuríem més.
Des de petit em provoca una certa tristor pensar que no veuré mai més a una persona amb qui he tingut algun tracte. No em refereixo a la tristesa lògica que ocasiona la mort d'algú més o menys proper. No. Es tracta d'una recança motivada pel fet de pensar que algú, amb qui he tingut un contacte, encara que hagi estat breu i puntual, de cop i volta emprengui un camí que sé, amb tota certesa, que no es tornarà a creuar amb el meu. Es com una mena de vertigen relacionat amb la vida i els seus camins.
Fa una colla d'anys vaig fer un curs d'anglès a Londres. Va ser un període curt -dues setmanes- però d'una certa intensitat. Compartia classe amb companys espanyols, italians, polonesos, brasilers, algun asiàtic. Recordo que en acabar el curs ens vam acomiadar i algú em va dir dues paraules que defineixen i descriuen la sensació que explicava: good luck! Bona sort, Dues paraules que es traduirien en alguna cosa com ara no ens tornarem a veure mai més i, per tant, et desitjo que tinguis bona sort en la vida. I encara ara, passats vint anys, recordo aquell good luck i no puc deixar de pensar quins camins hauran recorregut aquells joves estudiants d'anglès i tantes altres persones amb qui ens hem creuat i que mai més tornarem a trobar-nos.

Un altre matí

Ahir va arribar el catàleg de Hammershøi. He sortit a fora a mirar-me'l. Fa un parell de dies em va arribar també el llibre de Delerm sobre el pintor danès i vaig començar a llegir-lo. A mesura que vaig descobrint la seva obra, més em captiva. I em fa una ràbia immensa haver-me perdut aquella exposició que van fer al CCCB. I em sap greu igualment haver passat tan a prop de la casa de Standgade, 30,  a Christianshavn, i no haver anat a treure-hi el cap.

Avui, aquests interiors magnífics, de colors freds, de Hammershøi ajuden a contrarestar la calor del dia, que envaeix sense pietat fins i tot l'ombra on sec. És agradable, però, entretenir-se a mirar les reproduccions dels quadres, amb infinits matisos de gris, sota aquest cel increïblement blau. Llàstima només de la remor permanent i inevitable de l'autovia, que no para mai, com el rellotge del temps.

Matí

Els cedres de les cases -les torres- de l'Oller s'enfilen cap a un cel d'una blavor extrema, com si el volguessin assolir. No hi ha ni un núvol i tots els colors són molt vius. També el verd dels cedres i de la resta d'arbres -algunes acàcies al costat de l'andana, les moreres i mèlies d'un jardí, els pins i alzines llunyanes- i arbustos. Són només quarts de vuit i ningú ho diria. El sol és ja prou alt i escalfa; començo a buscar l'ombra, que resulta agradable. A migdia, la calor serà rigorosa.
Tanamteix, són aquests dies, els més llargs de l'any, els que més m'agraden. Llum, llum i més llum; a la nit encara fa fresca. De tant en tant, sona un petard i, sempre, uns lladrucs li responen. Vénen al cap records de finals de curs, d'alliberaments estivals, de joventuts més que perdudes.
Penso això, mentre espero el tren assegut en un banc de metall, de frescor agradable. Sento els ocells i, de fons, l'omnipresent remor de l'autovia, indel·leble. A l'andana, quatre persones més -tres noies i un noi-, totes mirant el mòbil, alienes a tot el que els envolta. I em pregunto qui està realment en un món irreal.

Coincidències

Vaig llegir ahir una entrevista a l'escriptor Philippe Delerm en què parlava d'un llibre sobre racons de Normandia que havia escrit fa uns anys. El títol del llibre, el vaig oblidar a l'instant, i aquest migdia he fet una cerca per internet per trobar-lo i encomanar-lo a Amazon. Es diu Les chemins nous inventent, el text va acompanyat de fotografies de Martine Delerm, la seva dona, i ja està encarregat. Delerm és un escriptor gens negligible, autor d'un volum que fa ver forat fa una colla d'anys El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, però no és un autor d'un sol llibre, ni molt menys. L'he seguit molt puntualment, però recordo haver disfrutat amb la lectura de Quelque chose en lui de Bartleby, per exemple.

Però el curiós de tot plegat és que mentre feia aquesta cerca, he descobert que Delerm havia escrit un llibre precisament sobre Hammershoi. Feliç coincidència, després del que vam escriure aquí i als Esbossos de Copenhaguen. No cal dir que el llibre també està demanat.

***

Tot dinant, he començat el tercer volum de l'hexalogia de Karl Ove Knausgard, el que porta per títol L'illa de la infantesa. Seia en una terrassa i la conversa de la taula del costat em distreia una mica (la discussió -bastant absurda- versava sobre si les aplicacions per lligar per internet servien només per trobar parella sexual o podien emprar-se també per establir una relació més seriosa). Les distraccions visuals m'afectaven menys: des que he de portar ulleres per llegir, la distància mitjana se m'ha fet borrosa. Però no ens distraguem ara, novament. La qüestió és que he llegit poques pàgines, però l'inici del lllibre, els primers paràgrafs (això era abans que comencés la conversa de la taula veïna), m'han resultat extremadament atractius i poètics. No puc deixar de copiar-ne un fragment:

Un dia suau i ennovulat de l'agost de 1969, serpentejant al llarg d'una carretera estreta a l'extrem d'una illa del sud, entre jardins i turonets, prats i boscam, pujant i baixant pendents i tombant per revolts tancats, de tant en tant amb arbres a totes dues bandes, com en un túnel, de tant en tant amb el mar al davant, avançava un autobús. (...) Les portes es van obrir, en va baixar una petita família. El pare, un home alt i prim vestit amb camisa blanca i pantalons clars de tergal, portava dues maletes. La mare amb un abric beix i un mocador blau cel cobrint-li els cabells rossos, aguantava un cotxet amb una mà i donava l'altra a un nen. El fum greixós i gris del tub d'escapament es va quedar suspès un moment damunt l'asfalt després que l'autobús hagués marxat.

Doncs bé, així comença la història que anirem llegint aquests dies, però la nova coincidència, que no se'm podia escapar, era aquesta de l'agost de 1969 i el cotxet. Algunes fotografies testimonien que un servidor, just acabat de néixer, passejava també en cotxet, molt més al sud d'aquesta illa del sud, aquell llunyà mes d'agost.

Atípics

Efectivament, la raó se'ns fa petita...

Heteròtrofs

Repassàvem l'altre dia, amb l'À., conceptes bàsics per l'examen de ciències naturals. Ara comencen a tractar qüestions amb un principi de complexitat i, entre altres coses, havia de saber diferenciar els organismes autòtrofs dels heteròtrofs. Jo li explicava que els primers obtenen per ells sols la matèria orgànica que necessiten per nodrir-se, mentre que els segons l'han d'obtenir d'altres organismes.
- Molt bé- diu- així que la mama és autòtrofa i nosaltres som heteròtrofs.

Look

L'altre dia, remenant en una llibreria d'ocasió, em va caure a les mans una de les poques novel·les d'Ishiguro que tenia pendent de llegir, Pálida luz en las colinas, editada per Anagrama l'any 1994 (és la segona edició, la primera és de 1988). L'he anat llegint aquests dies, sense gaire entusiasme.

En una ocasió, mentre deixava el llibre, em vaig adonar que en l'interior de la coberta tenia adherida l'etiqueta d'una llibreria de Barcelona, la llibreria Look.
És una llibreria que tenia absolutament oblidada -no només jo, mai apareix a la llista de llibreries desaparegudes-, però, curiosament durant uns anys (a principis dels noranta), la vaig freqüentar força. Estava als baixos d'un edifici modern del grup Planeta (de fet, la llibreria pertanyia al grup), una mica enretirat de la línia de la resta d'edificis del carrer. Crec que, fins i tot, per accedir-hi s'havia de baixar uns graons. Era una llibreria interessant; jo hi vaig passar força estones, mirant llibres més que no pas comprant-los. Sortia a passejar a les tardes i, sovint, m'escapava al carrer Balmes a treure el cap a Look i a Abacus. Allà mateix hi havia també el Velvet, on també fèiem escapades, encara que en un altre horari.
Ara, en trobar-me amb aquesta etiqueta, amb el logo una mica naïf de Look, recordo amb nostàlgia aquella llibreria i, sobretot, aquella època, quan Barcelona encara era preolímpica i nosaltres, preadults.

(Googlejant, he trobat poca informació de la llibreria Look. Aquest enllaç, que fa cinc cèntims de la seva història, i aquesta referència al seu interiorisme, on se'n poden veure unes quantes fotografies).

Mainstream

Bruce Springsteen, Adele, Coldplay. Quin avorriment de mainstream!

Karl Ove Knausgård

Fa un parell d'anys -o potser més- vaig llegir-ne una crítica a Babelia i ho vaig comentar telemàticament amb un grup d'amics. X., lector voraç, es va prendre el comentari com una recomanació avant la lettre i es va llegir el primer volum. Segons diuen, aquest és el volum més dur i sembla que no va acabar de convèncer X, qui durant un temps em va recordar la suposada recomanació. Però els amics del grup telemàtic som autèntics malalts dels diaris i de la literatura memorialística i fa uns mesos R., em va fer saber que s'havia llegit els dos primers volums i va recomanar-me'ls fervorosament. Després va resultar que, malgrat els retrets, X. també havia continuat amb aquestes lectures, així que vaig decidir sumar-m'hi i començar, seguint el criteri dels iniciats, per Un home enamorat, el segon volum de La meva lluita.

Feia dies que tenia ganes d'escriure sobre l'obra del noruec Karl Ove Knausgård, però la veritat és que no acabava de trobar el moment ni la manera de fer-ho. Ara m'hi he posat i tampoc sé gaire per on començar. Per què em va agradar Un home enamorat? No sabria explicar-ho amb certesa. De fet, això em passa amb moltes de les obres i escriptors que més admiro. Hi ha elements clau, això sí, com la sinceritat de l'autor i la complicitat en la lectura. A Un home enamorat m'he identificat més d'una vegada amb les situacions incòmodes que ha de viure un pare primerenc (com és el cas de les relacions socials forçades i inevitables causades per les festes infantils), També he reconegut la valentia de determinades afirmacions, com el reconeixement de la negació (o la reducció en gran mesura) d'un mateix que, en determinats moments, comporta la paternitat. Complicitat i sinceritat, doncs, com dèiem.
L'entorn és també indestriable de la història que conta Knausgård (la seva història) i resulta un element essencial i molt valuós. El fet escandinau és un protagonista més de la història, encara que se'ns representi en totes les seves varietats i variacions. Especialment divertides són les pàgines en què Knausgård explica les dificultats de l'encaix d'un noruec com ell en la modèlica societat sueca. I és que sembla ser que els noruecs són més individualistes, indisciplinats i medterranis que els suecs, que habiten un país que és paradigma de la correcció política, l'igualitarisme i la socialdemocràcia al peu de la lletra. Ordem e progresso és una inscripció que porta la bandera del Brasil (originària del filòsof francès Auguste Comte) i que segurament escauria més a l'ensenya sueca.
Però més enllà d'aquestes anècdotes, s'endevina en aquest segon volum (l'únic que he llegit fins ara i no per gaire temps) que els llocs tenen i tindran un paper essencial en la història (el genius loci un cop més): l'illa on va viure de nen, les ciutats noruegues, Estocolm, Malmö...
En definitiva, seguirem dosificant-nos amb La meva lluita, magníficament editada -això també cal reconèixer-ho- per L'Altra editorial.

Notes

Aquest migdia, mentre espero que un semàfor es posi verd, em pregunta un senyor, amb accent argentí:

- ¿Cómo ser dice verde en catalán?

***

Vaig a la Central i miro els llibres amb el ferm propòsit -complert- de no comprar-ne cap. Tot i que l'autor no m'ha acabat d'atreure mai, em miro amb interès un llibre de David Foster Wallace sobre el tennis.

***

Quan surto fa un bon sol, però veig que cauen gotes. A mesura que vaig caminant, la pluja s'intensifica però el sol segueix lluint. És curiós. La gent mira enlaire i no s'acaba de creure que s'estigui mullant.

***

Al bell mig de la Rambla un home extraordinàriament vermell parla sol. Em pregunto si les dues circumstànces tenen relació.

***

Ahir assisteixo a una mena de festival solidari del curs de l'À. Els nens fan diversos tipus d'actuacions: els uns canten, els altres ballen, algun recita poemes. El programa s'acaba amb una breu intervenció de l'orquestra de l'escola. Quan han acabat, els alumnes es retiren amb els seus instruments -flauta, violins, clarinet, trompa... L'últim en sortir d'escena, per raons òbvies, és el noi que toca el contrabaix. Em quedo amb la imatge de l'adolescent sortint sol de l'escenari amb l'instrument, que resulta immens al seu costat. Camina mig corbat enrere per mantenir l'equilibri mentre transporta la baluerna, però ho fa amb elegància. Transmet una sensació de serenitat, confiança i il·lusió.
No sé per quina mena de sinestèsia estranya aquesta imatge em trasllada quinze anys enrere i em fa reviure la sensació experimentada en comprar un capvespre -i posteriorment llegir a la nit- un llibre de Robert Walser editat per Siruela, El paseo. No té absolutament res a veure una cosa amb l'altra i no sé si preocupar-me per aquests estranys i inexplicables ressorts de la ment.

Frase

Avui he somiat amb tota claredat i nitidesa la frase inicial d'una novel·la. Deia així: Mentre s'anava despertant, els raigs de sol entraven oblics a través del gran finestral del pis del barri de Lavapiés.
No em pregunteu d'on surt ni el perquè; no en tinc ni idea.

Whatsapp

El whatsapp ha canviat la forma de comunicar-se. Això és una evidència. I també és evident que en determinades circumstàncies pot resultar una intromissió molesta. Però de vegades, la combinació d'aquests dos aspectes, aparició sobtada i nou llenguatge, resulta feliç.
Avui, inesperadament, he rebut dos missatges seguits de whatsapp que deien textualment el següent:
He tret un 8
Ueeeeee

Octubre

Mai he tingut gaire estima pel mes d'octubre. S'escurcen els dies, l'hivern amenaça, l'alegria de l'estiu és lluny. Per això no m'ha sorprès veure que he escrit ocutre per octubre.
Per sort, som a l'abril, el mes oposat a l'octubre.

La via Laietana

Sempre havia considerat la via Laietana, especialment la part més baixa, un dels carrers més lletjos de Barcelona; un tall fet a la ciutat vella; una avinguda administrativa i sense cap gràcia; una mena de passadís que només serveix per circular-hi i on ningú voldria quedar-s'hi. És efectivament un carrer sorollós, de voreres més aviat estretes, a hores fosc i ombrívol, on ve poc de gust passejar-hi. Però a mesura que hi vas convivint, li vas trobant certes virtuts.
Potser algú es posarà les mans al cap quan llegeixi això, però jo darrerament li trobo un cert aire novaiorquès. Si hi ha algun carrer de Barcelona que recorda mínimament Nova York, és la via Laietana. Per les característiques del carrer -una avinguda llarga i dreta que baixa fins al mar-, pels seus edificis alts -salvant totes les distàncies d'alçades- i un pèl vells i decadents, pel caràcter actiu que transmet -allí, tothom sembla tenir pressa. Em recorda, no sé per què, la Nova York més tronada dels carrers amb números baixos i gratacels una mica deixats, amb el pòsit del temps ben visible. A la cantonada triangular que forma amb el carrer doctor Joaquim Pou jo hi veig el Flatiron. I en els edificis una mica rònecs de sindicats, patronals i caixes d'estalvis hi trobo una empremta art-déco i un esperit proper a les novel·les de Dos Passos. M'agrada fixar-me en els detalls dels edificis que abans em semblaven lletjos: un fals arabesc aquí, una columnata allà, un fris mig esborrat més enllà... I així, on abans hi veia un territori inhòspit, hi busco ara certs detalls agraciats i m'imagino passejant per aquella gran ciutat que sempre penso que voldria revisitar.

El porter

He començat l'últim llibre de Modiano que ha publicat Anagrama, Tres desconocidas (després d'una sèrie de lectures fallides, s'ha d'anar als valors segurs). A l'inici de la novel·la, em trobo amb un passatge en què un dels protagonistes, el que porta el nom fals de Guy Vincent, visita la casa on havia viscut de nen i pregunta pel porter d'aquella època, que ja no viu allí.
Aquest episodi em fa rememorar un període, ja llunyà, de la meva joventut. Durant uns mesos, vaig viure sol al pis que els meus pares tenien al carrer d'Aribau. Al matí, anava a la Facultat i a les tardes estudiava -no gaire- i vagarejava -força- pels carrers de l'Eixample. D'aquella època ve la meva estima, i una certa nostàlgia, per aquell barri barceloní.
Hi havia llavors a la finca del carrer Aribau un porter aragonès, alt, amb els cabells blancs, elegant. Era de la província d'Osca. Devia tenir entre cinquanta i seixanta anys. No recordo si vivia sol o tenia família; jo el recordo sempre sol, dret, plantat al vestíbul. Segurament aquella solitud compartida va fer que comencéssim a tenir alguna conversa. Eren diàlegs superficials, no gaire llargs, però suficients per agafar una certa estima a aquell home, que es manifestava, com Machado, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Un dia, al vespre, quan sortia a comprar-me alguna cosa per sopar, em va cridar i em va explicar que deixava la porteria i se n'anava al seu poble. Em va dir que se l'acusava d'alguna irregularitat. Devia ser molt nímia, perquè ni la recordo. Sí que recordo, en canvi, que l'home se'm va posar a plorar, sentidament, sense escarafalls. I seguidament em va donar una targeta perquè el visités si mai anava a la seva terra. Tinc molt present aquella targeta i recordo encara perfectament el seu nom i cognoms, impresos a la cartolina rosada.
Amb el pas dels anys he lamentat no haver fet alguna cosa; ni que fos fer valer la meva posició, contrària a aquella expulsió, davant la comunitat de propietaris. Segurament això s'explica per la meva inexperiència i joventut -tenia jo llavors divuit anys i el cap perdut en altres coses-.
No sé què se'n devia fer, d'aquell home, ni si encara deu ser viu, allà en aquell poble d'Osca. Estic temptat de buscar el seu nom a google. O potser és millor deixar que el seu record desaparegui i el seu nom es vagi esvaint en les boires del passat, com els personatges de Modiano.

(No me n'he pogut estar i he fet la cerca a google. He trobat una notícia de l'any 2012 d'un diari comarcal que explica el resultat de les eleccions a la junta d'un casal d'avis. En una foto petita es veu un home alt, amb pocs cabells, però blancs, recolzat en un bastó. Va ser escollit vicepresident).

Apunts de diumenge

L'olor de la palma -fresca- de l'N. perfuma l'escala de casa i m'intoxica de nostàlgia.

***
El que m'ha agradat més de Domicilio conyugal de Truffaut són els personatges secundaris que es troben en el pati de veïns. Un món que ha passat avall, que diria Pla.

***
Una satisfacció que mai coneixeran els seguidors dels equips grans: derrotar un equip que gallardeja de la seva superioritat, i fer-ho quan ja tenien el partit coll avall.

***
Una altra satisfacció: acabar -per fi- un llibre dolent.

***
I encara una altra: veure que hi ha molts whatsapps i no llegir-los.

***
A la pocessó de Vic, la bellesa de les coses antigues: la llum de les espelmes, el so de fons -trist- de les campanes, el silenci de la gent, els cants...

El cercle

Avui he fet una escapada ràpida a una llibreria. En aquesta llibreria, alguns volums són recomanats mitjançant un cercle adhesiu enganxat a la coberta. Normalment, les recomanacions resulten força encertades. Avui, mentre mirava les novetats de les taules, m'he fixat com una de les llibreteres anava enganxant aquests cercles adhesius en determinats llibres. Així, certs volums quedaven ungits amb l'aura de la recomanació. M'ha fet gràcia la situació: el poder indiscutible de la noia sobre uns llibres que acceptaven disciplinats el seu judici inapel·lable.
De seguida m'he distret, però, amb les meves cerques particulars, fent camí entre els taulells i les prestatgeries. Fins que he arribat a la secció de poesia. I allí, mentre fullejava un volum de poemes d'Emily Dickinson, m'ha caigut a les mans (juro que ha estat així) un dels cercles màgics, provinent de la pila de llibres del darrere. Deuria estar mal enganxat i s'ha desprès. Com en els contes de nens, un dimoniet ha aparegut i m'ha parlat a cau d'orella. Diria que no he pogut amagar una lluentor als ulls i un somriure malèvol. I encara no sé ben bé com, el cercle en qüestió ha lliscat de la taula a la meva butxaca. I, una mica a l'estil Mr. Bean, jo he anat lliscant també cap a la secció de narrativa, fins que el cercle ha quedat dipositat, perfectament adherit, a un volum voluminós -valgui la redundància- que algun dels lectors d'aquest bloc segurament endevinarà. No crec que hagi estat cap mala acció, ans al contrari, llegir els dietaris on ha anat a parar el cercle adhesiu ha fet la meva vida més feliç. Així que espero que algú es beneficiï d'aquesta recomanació no oficial.

El dia que Buddy Holly murió...

Avui, dia de mercat, he anat a Centelles a fer un encàrrec. Casualment, m'he trobat X. Feia dies que no ens vèiem. Hem començat a parlar de les tan anunciades nevades -que en aquestes contrades han quedat en res, el zero més absolut- i ens hem queixat dels meteoròlegs i del fet que, des de fa una colla d'anys, sembla que aquí ja no sàpiga nevar. Després ens hem continuat queixant d'altres coses, bàsicament dels mòbils, de la intromissió permanent dels whatsapps i derivats, i de les xarxes socials i el món que estan configurant. M'he acomiadat preguntant-los l'hora, perquè precisament m'havia deixat el mòbil a casa i tenia el rellotge espatllat (aquest és l'encàrrec que anava a fet, portar a arreglar el rellotge).
De tornada, he posat un cedé al cotxe (se m'han esborrat totes les emissores de ràdio, coses de la tecnologia avançada, i encara no les he reprogramat) i ha sonat una cançó de Loquillo, que, casualment, s'adeia la mar de bé amb la conversa que havíem tingut amb X. i amb el que darrerament començo a pensar amb massa freqüència. Ho dic sobretot per algunes frases de la cançó:

y ahora que todo es más viejo, más frió y más gris
y sientes como el tiempo va por tí,
cuando la nostalgia daña mi corazón
una voz conocida hace su aparición:
la música al invierno voló
el día que Buddy Holly murió.
Estoy hablando de los viejos tiempos
esos que ya no volverán...

És un fragment de John Milner, magnifica cançó de Loquillo i Gabriel Sopeña, que trenca el tòpic que jo tenia plenament interioritzat, segons el qual les bones cançons de Loquillo van acabar-se amb la separació de Sabino Méndez. Doncs no. Aquí la teniu:

 

Maillol i Dina

Molt interessant el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée a Alain Jaubert que vaig comprar divendres al Museu Maillol de Banyuls (una vegada més, recomano a tothom aquest indret meravellós). Una resposta de Vierny i una cita de Gide expliquen amb claredat i simplicitat la concepció de l'art de Maillol. Una visió que fa que la puguem sentir tan propera davant tant d'artifici que impera en el món de l'art, especialment avui en dia. Diu Vierny:

Et lui, aboulit le thème, sa esculpture ne veut plus rien dire. C'est cela, sa grande trouvaille. Non, ça n'a pas été compris tout de suite. Il ne faut pas le croire! Maintenant on a oublié cela.

I després cita Gide, en relació amb la presentació de la seva escultura Mediterrània:

Elle est belle, elle ne signifie rien; c'est une oeuvre silencieuse. Je crois qu'il faut remonter loin en arrière pour trouver une aussi complète négligence de toute préoccupation étrangère à la simple manifestation de la beauté.

Imatge: Mediterrània, foto d'Àlex Pinós

Informació

Des de fa uns mesos, de forma desordenada, vaig llegint Nueva York: Historias de dos ciudades, un interessant llibre que inclou tant relats de ficció com reportatges sobre la ciutat de Nova York. Vaig comprar-lo a Casa Usher, l'excel·lent libreria del carrer Santaló. En un dels capítols d'aquest llibre coral, que pretén donar una visió de la desigualtat social de la metròpoli, Colum McCann narra la història dels sensesostre que als anys 90 vivien als túnels de la ciutat, en concret al que creua Riverside Park. Tot i centrar-se en aquest túnel, McCann ofereix aquesta inquietant visió general: Un túnel de crack en la estación de Broadway-Lafayette. Un túnel de heroína no muy lejos, en la Segunda Avenida. Prostitución organizada en los subterráneos de Chinatown. Familias de inmigrantes en los pasadizos que recorren Riverside Park. Falsos rumores de la existencia de una comunidad organizada bajo la estación de Grand Central.  Explica també que anys més tard l'administració Gliluani va tancar la majoria d'accessos al subsòl, la qual cosa tractant-se d'una al·lusió a Giuliani, no descartaria que sigui dit en to de crítica.
Tot això em fa pensar en les històries que treuen avui tots els diaris sobre l'estació nonata de Bifurcació-Vilanova, on va originar-se el foc que ahir va omplir de fum els túnels de ferrocarril de Barcelona, i els indigents que, segons sembla, hi viuen. És una història que té interès, pels diversos vessants que abasta, i que fa pensar en el text de McCann (que s'introduïa en aquells túnels novaiorquesos per conèixer de primera mà el que allí succeïa). I precisament per l'interès que té, em sobta no haver pogut llegir-la abans, que ningú ens hagués explicat el que passava en aquest món subterrani de l'estació fantasma, tan propera a edificis emblemàtics de la ciutat com el TNC, l'auditori o els encants.
L'altre dia Enrique Vila-Matas, en una entrevista a El País, feia unes reflexions molt interessants sobre l'actualitat. El titular ja ho deia tot: "Ens té segrestats tota la murga mediàtica". Possiblement la clau de tot plegat estigui en aquesta saturació de determinada informació, capaç de desequilibrar qualsevol balança informativa.

Notes

Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.

***

Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.

***

Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:

-Papa! Per què deixes recompensa?

***

Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.

***

Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.

El botó

De vegades, escoltant la ràdio generalista, tinc la desgràcia de topar-me amb les columnes de determinats comentaristes esportius. Arran d'aquests darrers derbis, he sentit molts cometaris esbiaixats, propis d'un hooliganisme que pretén disfressar-se d'equanimitat i l'únic que denota és una autoassumida superioritat moral. Abans això m'emprenyava molt. Ara, simplement faiig un gest molt lleu: prémer un botó. L'habitacle del cotxe es vesteix amb un silenci preciós.

El botó com a símbol de la potestat d'escollir, en aquesta com en altres coses de la vida.

Pla i Manent

Els Reis de l'Orient, a petició de la G. i l'À., em porten Per acabar, el darrer volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Em fa una gran il·lusió. S'hi recullen bàsicament un parell de dietaris i articles dispersos que no s'havien publicat en volums anteriors. Entre aquests, hi ha un paper -per utilitzar la terminologia planiana- sobre El vel de Maia de Manent. És un llibre que, com bé saben els que em coneixen, m'agrada enormement i acostumo a recomanar (sóc molt pesat i repetitiu en les meves recomanacions, ho sé). Doncs bé, em fa gràcia trobar aquest text de Pla sobre El vel de Maia i constatar que el meu modest judici coincideix amb el del mestre de Palafrugell. I m'agrada la claredat desinhibida amb què s'expressa Pla en aquest fragment que trobo extraordinari. Diu, sobre Manent:

Ha escrit poesies esveltes, elegants, clares, amb una constant vibració de sensibilitat, però sense caure mai en la vulgaritat ni en el tòpic suat del romanticisme esbojarrat. La seva fidelitat constant a Josep Carner i a Carles Riba, en un país de genialoides i inútils, sense el més petit sentit de la responsabilitat, lliurats a totes les porqueries de la inspiració, manejant un instrument lingüístic gairebé destruït i en constant trontoll -quan la literatura i no diguem la poesia és un esforç de contenció i de disciplina, de treball i d'exercici petmanent- és admirable.

(Després d'haver escrit això m'adono que El vel de Maia va guanyar precisament el premi Josep Pla.)