Tornaràs a Montolieu

No m'he pogut ni m'he volgut estar de parafrasejar Juan Benet amb el títol d'aquest text. Sempre tornarem a Montolieu; o almenys sempre que puguem. I descobrir aquest indret a algú, a uns amics, dóna un valor afegit a la visita. És com si els mostréssim, amb orgull, alguna cosa que és una mica nostra.

Arribem a migdia, quan les llibreries ja són obertes, i entrem a explorar-ne un parell. Guio una mica la visita per entrar, en primer lloc, a la millor, al carrer que dóna a la plaça. Mentre els nens s'entretenen a la secció infantil, anem recorrent les diferents habitacions. Podria estar-m'hi hores, però no vull abusar de la paciència de ningú. Sóc moderat en les compres -R. no tant- i em deixo -ens deixem, amb recança, algun tresor. Ara penso si encara deu ser allí i si val la pena tornar-hi.
Baixem caminant fins la Manufacture, recorrent aquells carrers que em són ja familiars, i ens quedem a dinar al restaurant que han instal·lat en un dels edificis de l'antiga fàbrica. Seiem en una taula llarga, a l'interior -fa fresca ja per instal·lar-se a la galeria- i ens acompanyen només tres parelles franceses, a la seixantena, asseguts junts en una altra taula. No podem estar-nos de mirar-los de tant en tant de reüll. Tant elles com ells llueixen uns cabells blancs sans, bonics, forts. Conversen animadament -han caigut unes quantes ampolles- i riuen. Si la vellesa que ens ha de venir ha de ser com aquella, signo ara mateix. Nosaltres també dinem bé i l'indret acompanya. En acabar, seiem a fora, en uns sofàs de jardí, a fer el cafè. R. em tempta amb un armagnac, però resisteixo. Les parelles franceses, que seuen una mica més enllà cauen en l'armagnac -o en el que sigui que beuen- i en els cigars. No s'estan de res. Tampoc d'abraçar-se ostensiblement. Resulta magnífica la joventut que exhibeixen. R. comenta amb encert que semblen francesos d'atrezzo. I efectivament semblen trets d'una pel·lícula de Rohmer. Ens els han posat allí per arrodonir l'atmosfera. Moltes gràcies.
Però nosaltres hem d'aprofitar el cap de setmana -el temps corre, és una llàstima- i ens hem d'aixecar a acabar de recórrer el poble i les seves llibreries. Deixem allí els francesos de nouvelle vague -sortint veiem que hi ha aparcat un Morgan descapotable- i tornem a pujar cap al poble. I així passem la tarda: els nens es barallen recollint castanyes bordes, nosaltres fem visites fugaces a les llibreries, i arribem fins al pont que creua l'Alzeau, des d'on, quan el sol comença a baixar, gaudim de la vista més bonica del poble, amb les cases amuntegades i l'església que sobresurt. Sempre experimento una certa tristesa quan marxo de Montolieu, i més en aquesta horabaixa que acompanya tan bé  una lleu malenconia.