Els cedres de les cases -les torres- de l'Oller s'enfilen cap a un cel d'una blavor extrema, com si el volguessin assolir. No hi ha ni un núvol i tots els colors són molt vius. També el verd dels cedres i de la resta d'arbres -algunes acàcies al costat de l'andana, les moreres i mèlies d'un jardí, els pins i alzines llunyanes- i arbustos. Són només quarts de vuit i ningú ho diria. El sol és ja prou alt i escalfa; començo a buscar l'ombra, que resulta agradable. A migdia, la calor serà rigorosa.
Tanamteix, són aquests dies, els més llargs de l'any, els que més m'agraden. Llum, llum i més llum; a la nit encara fa fresca. De tant en tant, sona un petard i, sempre, uns lladrucs li responen. Vénen al cap records de finals de curs, d'alliberaments estivals, de joventuts més que perdudes.
Penso això, mentre espero el tren assegut en un banc de metall, de frescor agradable. Sento els ocells i, de fons, l'omnipresent remor de l'autovia, indel·leble. A l'andana, quatre persones més -tres noies i un noi-, totes mirant el mòbil, alienes a tot el que els envolta. I em pregunto qui està realment en un món irreal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada