Llegint el blog d'Enrique García-Máiquez em trobo amb aquesta entrada (cal llegir-la abans de continuar) que em recorda situacions familiars viscudes també aquest estiu.
L'N. se sorprèn molt quan se m'escapa alguna llàgrima veient una pel·lícula infantil (Inside out, Del revés, en concret en aquells passatges en què desapareixen o deixen de tenir valor els records infantils de la protagonista; la mort del fictici elefant Bing-bong, per exemple, tot un símbol de l'arraconament de la infantesa). I després informa l'À. en veu baixa, quasi clandestinament, d'aquest fet, que considera inexplicable: -Saps que avui el papa ha plorat?
I això es repeteix, quan a Arromanches, davant d'una de les platges del Desembarcament de Normandia, veiem en una gran pantalla unes imatges que relaten molt bé aquell esdeveniment històric i el que va representar. Ara és l'À. qui em descobreix i tampoc acaba d'entendre que qui fa permanent apologia de la resistència davant les llàgrimes fàcils de cops i caigudes i posa com a exemple els punts que li van cosir in vivo al llavi, acabi plorant per no res. Així que m'he sentit molt acompanyat llegint aquest episodi que explica García-Máiquez i, avui mateix, transmetré als meus fills el que diu aquesta copla argentina, que desconeixia i que m'ha entusiasmat:
Mi caballo es andaluz
de los que trajo Mendoza,
que no tiene miedo al tigre
pero tiembla ante la rosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada