Laure-Minervois (II)

I, sí, el paisatge que envolta el poble és molt bonic: camps d'oliveres i de vinyes que comencen a agafar el daurat de tardor, camins que els travessen i algun arbre aquí i allà. El cel de dissabte és ben blau i l'aire límpid i fresc. El propietari de la casa on ens estem ens recull puntual a les deu del matí. És un home calmós, franc, amb una expressió de sincera bonhomia. Ens acompanya a peu fins la cooperativa i pel camí va donant les explicacions pertinents sobre el funcionament de l'empresa i de l'apellation Minervois. Ell és vinyater i, com tants d'altres, porta la collita a la cooperativa. Tot just fa un parell de setmanes que han acabat la verema i a la cava són ben evidents les acaballes d'aquesta activitat. Dins la gran nau, on ens mostra els tres processos de vinficació que segueixen, regna un cert desordre, propi del treball recent, i es percep el pòsit d'uns hàbits de treball molt antics. R. li fa notar també la bellesa de la coberta de l'edifici, que té uns cent anys, i ell assenteix i afirma que ara ja ningú treballa tan bé. A l'exterior, on hi ha les grans tines modernes d'acer inoxidable, ens trobem amb un altre vinyater, que tot just està premsant el seu raïm. Somriu i s'aparta una mica quan fem algunes fotografies amb el mòbil, com turistes que som, mentre ells dos inicien una conversa calmada, relaxada, sense estridències, com sembla ser-ho tot aquí. M'agrada la manera que tenen de treballar, la consciència de voler fer les coses tan bé com saben, la capacitat de guanyar-se la vida dignament amb un bon producte, però sense cap mena d'ínfules i deixant de banda aquest ànim de sacralització que en els nostres temps sembla envair aquest món del vi, igual que el de la gastronomia.
Acabem tastant algun d'aquests vins i comprant-ne unes ampolles. El dia segueix i ens espera Montolieu i les seves llibreries.

Laure-Minervois

A les onze de la nit, Laure-Minervois és un poble mort. Sortim amb R. a fer un passeig mentre la resta de membres de les famílies respectives se'n van a dormir. Els carrerons del centre són foscos i silenciosos. Podríem dir que els nostres passos retrunyen en l'obscuritat de la nit, si aquesta imatge no fos excessivament literària. Passem per davant de l'épicerie tancada i d'un edifici neoclàssic amb aspecte d'església dessacralitzada. El bust de Marianne ens contempla des de la cornisa. L'olor de les figueres dels patis endolceix l'aire nocturn i fresc. Veiem un establiment que té el curiós i inquietant qualificatiu de Night Bar. Afortunadament és tancat. El deixem enrere i agafem la carretera que encercla el poble. Prop de la riera ens creuem amb un grup de nois que, tot i els seus aires una mica de banlieue, es dirigeixen a practicar l'inofensiu esport de la petanca. Fins i tot algun ens saluda.
El poble té un aire d'una certa deixadesa, però amb algunes cases boniques, una arquitectura harmònica i el plus que sempre afegeix l'antiguitat, en aquest cas els vestigis de l'antiga muralla i un parell de portes que es mantenen dretes. La nostra casa està construïda aprofitant com a paret part d'aquesta muralla. És una paret preciosa, construïda amb pedres grans i arrodonides, amb un aspecte sòlid, ferm i noble.
Sempre que sóc en un poble llunyà -especialment en aquests vilatges de la campanya francesa- penso com deu ser viure-hi. M'hi imagino, d'entrada, una vida més feliç -potser per aquell desig d'allò aliè que Álvaro de Campos plasmava en el vers la vida deu ser feliç allí, només perquè no és la meva (cito de memòria)- o potser per aquella idealització de la vida del camp que conreem els que vivim en àrees hiperpoblades, Sent més realista, el cert és que res no delata aquí un excessiu benestar, tot i que es percep una major placidesa i calma. Segurament la vida no resulta més fàcil, però sí més simple. En fi, les reflexions i els dubtes de sempre.
Feta la volta al poble -d'urbanisme circular- arribem a casa. Creuem la porta. L'escalfor resulta ara agradable. Tothom dorm. Demà ens espera el paisatge de vinyes que la foscor i l'horari tardoral ens han robat.