Abans de marxar de vacances, vaig a veure l'exposició sobre Vivian Maier a la Fundació Foto Colectània. N'he vist un reportatge a la televisió i m'ha semblat interessant. I certament, el conjunt de fotografies té el seu interès. El propi personatge de Maier -fotògrafa quasi aficionada-, la història de la troballa dels seus negatius, la bellesa intrínseca i tècnicament impecable de les imatges, el valor de la seva obra com a reflex de la quotidianitat d'una època... tot plegat dóna a la mostra un valor innegable. Tot i això, no aconsegueixo que aquestes fotografies m'arribin. L'escenari, aquesta Amèrica dels anys cinquanta-seixanta del segle passat, em resulta molt llunyà en tots els aspectes. Així com em sento captivat per les atmosferes parisenques de les pel·lícules de la nouvelle vague (quasi més que pels seus arguments), aquesta Amèrica de postguerra no m'ha fet mai ni fred ni calor. Qüestió de sensibilitats.
***
I seguint amb això de les sensibilitats. Sempre he dit que els paisatges que més m'agraden són aquells tocats per la mà de l'home. Una plana reposada esquitxada de masies. Una arbreda que condueix a un casalot. Un poble de cases de pedra dalt d'un turó. Quatre cases blanques a redós d'una cala.
Aquesta preferència per la intervenció -mínima, justa i assenyada- de la mà de l'home davant la natura pura i desbocada, se'n va en orris a Étretat. La visió de les formes capricioses dels penya-segats imponents davant d'un mar rotund i magnífic resulta quasi insuperable. Podria passar-me hores assegut davant d'aquest paisatge.
***
- Així, què voldràs ser quan siguis gran?- li pregunta l'À. a l'N.
- Mestra, ja ho saps - li respon l'N.
- Però mestra de què? - li insisteix ell.
- Mestra! De les clàssiques - respon ella amb un cert to de cansament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada