Coincidències

Vaig llegir ahir una entrevista a l'escriptor Philippe Delerm en què parlava d'un llibre sobre racons de Normandia que havia escrit fa uns anys. El títol del llibre, el vaig oblidar a l'instant, i aquest migdia he fet una cerca per internet per trobar-lo i encomanar-lo a Amazon. Es diu Les chemins nous inventent, el text va acompanyat de fotografies de Martine Delerm, la seva dona, i ja està encarregat. Delerm és un escriptor gens negligible, autor d'un volum que fa ver forat fa una colla d'anys El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, però no és un autor d'un sol llibre, ni molt menys. L'he seguit molt puntualment, però recordo haver disfrutat amb la lectura de Quelque chose en lui de Bartleby, per exemple.

Però el curiós de tot plegat és que mentre feia aquesta cerca, he descobert que Delerm havia escrit un llibre precisament sobre Hammershoi. Feliç coincidència, després del que vam escriure aquí i als Esbossos de Copenhaguen. No cal dir que el llibre també està demanat.

***

Tot dinant, he començat el tercer volum de l'hexalogia de Karl Ove Knausgard, el que porta per títol L'illa de la infantesa. Seia en una terrassa i la conversa de la taula del costat em distreia una mica (la discussió -bastant absurda- versava sobre si les aplicacions per lligar per internet servien només per trobar parella sexual o podien emprar-se també per establir una relació més seriosa). Les distraccions visuals m'afectaven menys: des que he de portar ulleres per llegir, la distància mitjana se m'ha fet borrosa. Però no ens distraguem ara, novament. La qüestió és que he llegit poques pàgines, però l'inici del lllibre, els primers paràgrafs (això era abans que comencés la conversa de la taula veïna), m'han resultat extremadament atractius i poètics. No puc deixar de copiar-ne un fragment:

Un dia suau i ennovulat de l'agost de 1969, serpentejant al llarg d'una carretera estreta a l'extrem d'una illa del sud, entre jardins i turonets, prats i boscam, pujant i baixant pendents i tombant per revolts tancats, de tant en tant amb arbres a totes dues bandes, com en un túnel, de tant en tant amb el mar al davant, avançava un autobús. (...) Les portes es van obrir, en va baixar una petita família. El pare, un home alt i prim vestit amb camisa blanca i pantalons clars de tergal, portava dues maletes. La mare amb un abric beix i un mocador blau cel cobrint-li els cabells rossos, aguantava un cotxet amb una mà i donava l'altra a un nen. El fum greixós i gris del tub d'escapament es va quedar suspès un moment damunt l'asfalt després que l'autobús hagués marxat.

Doncs bé, així comença la història que anirem llegint aquests dies, però la nova coincidència, que no se'm podia escapar, era aquesta de l'agost de 1969 i el cotxet. Algunes fotografies testimonien que un servidor, just acabat de néixer, passejava també en cotxet, molt més al sud d'aquesta illa del sud, aquell llunyà mes d'agost.