Pla i Manent

Els Reis de l'Orient, a petició de la G. i l'À., em porten Per acabar, el darrer volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Em fa una gran il·lusió. S'hi recullen bàsicament un parell de dietaris i articles dispersos que no s'havien publicat en volums anteriors. Entre aquests, hi ha un paper -per utilitzar la terminologia planiana- sobre El vel de Maia de Manent. És un llibre que, com bé saben els que em coneixen, m'agrada enormement i acostumo a recomanar (sóc molt pesat i repetitiu en les meves recomanacions, ho sé). Doncs bé, em fa gràcia trobar aquest text de Pla sobre El vel de Maia i constatar que el meu modest judici coincideix amb el del mestre de Palafrugell. I m'agrada la claredat desinhibida amb què s'expressa Pla en aquest fragment que trobo extraordinari. Diu, sobre Manent:

Ha escrit poesies esveltes, elegants, clares, amb una constant vibració de sensibilitat, però sense caure mai en la vulgaritat ni en el tòpic suat del romanticisme esbojarrat. La seva fidelitat constant a Josep Carner i a Carles Riba, en un país de genialoides i inútils, sense el més petit sentit de la responsabilitat, lliurats a totes les porqueries de la inspiració, manejant un instrument lingüístic gairebé destruït i en constant trontoll -quan la literatura i no diguem la poesia és un esforç de contenció i de disciplina, de treball i d'exercici petmanent- és admirable.

(Després d'haver escrit això m'adono que El vel de Maia va guanyar precisament el premi Josep Pla.)