Aquest migdia, mentre espero que un semàfor es posi verd, em pregunta un senyor, amb accent argentí:
- ¿Cómo ser dice verde en catalán?
***
Vaig a la Central i miro els llibres amb el ferm propòsit -complert- de no comprar-ne cap. Tot i que l'autor no m'ha acabat d'atreure mai, em miro amb interès un llibre de David Foster Wallace sobre el tennis.
***
Quan surto fa un bon sol, però veig que cauen gotes. A mesura que vaig caminant, la pluja s'intensifica però el sol segueix lluint. És curiós. La gent mira enlaire i no s'acaba de creure que s'estigui mullant.
***
Al bell mig de la Rambla un home extraordinàriament vermell parla sol. Em pregunto si les dues circumstànces tenen relació.
***
Ahir assisteixo a una mena de festival solidari del curs de l'À. Els nens fan diversos tipus d'actuacions: els uns canten, els altres ballen, algun recita poemes. El programa s'acaba amb una breu intervenció de l'orquestra de l'escola. Quan han acabat, els alumnes es retiren amb els seus instruments -flauta, violins, clarinet, trompa... L'últim en sortir d'escena, per raons òbvies, és el noi que toca el contrabaix. Em quedo amb la imatge de l'adolescent sortint sol de l'escenari amb l'instrument, que resulta immens al seu costat. Camina mig corbat enrere per mantenir l'equilibri mentre transporta la baluerna, però ho fa amb elegància. Transmet una sensació de serenitat, confiança i il·lusió.
No sé per quina mena de sinestèsia estranya aquesta imatge em trasllada quinze anys enrere i em fa reviure la sensació experimentada en comprar un capvespre -i posteriorment llegir a la nit- un llibre de Robert Walser editat per Siruela, El paseo. No té absolutament res a veure una cosa amb l'altra i no sé si preocupar-me per aquests estranys i inexplicables ressorts de la ment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada