Arribo de la feina amb el cotxe i veig que del forn de pa en surt J. L'havia intentat localitzar durant dies, per si anava a veure els Cure. M'aturo a la zona de càrrega i descàrrega i parlem una estona. No hi va poder anar, però m'explica fil per randa el concert de 2008. És impressionant la seva capacitat de recordar dates, anècdotes... I de rememorar coneixements que jo tenia ben oblidats sobre els Cure i grups adjacents (Easy Cure, The glove, Creatures...). El seu humor tampoc ha canviat gens des dels temps de l'adolescència. Riem i mirem vídeos al mòbil, mentre saludem gent que va passant per la carretera. Me'n vaig amb una colla de deures per fer (revisar si tinc tal vinil, localitzar una cinta que em va gravar, veure una sèrie de vídeos) i amb la recança de perdre'm massa coses en el dia a dia que portem.
Una de les recomanacions de J. és aquest vídeo d'estètica poc curiana. Cut here, anagrama de The Cure:
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris The Cure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris The Cure. Mostrar tots els missatges
10.12.16
27.11.16
Just like a dream
Diuen que quan t'estàs morint, el que ha estat la teva vida se't projecta com una pel·lícula. No sé sí és així ni tinc cap interès immediat en saber-ho. En canvi, sé que en determinades situacions pots viure sensacions més o menys equiparables. En un concert de The Cure, per exemple.
L'altre dia confessava alguns gustos musicals (més o menys inconfessables) de fa molts anys (The Clash, Sex Pistols...) i, com si em llegissin la ment, em preguntaven: I The Cure?
Sí, sobre tot The Cure, perquè mentre alguns grups de l'època morien o envellien malament i ràpida, els Cure es mantenien, evolucionaven, emergien novament amb nous ritmes i grans cançons durant més d'una dècada i mitja. I és així com es construïa la banda sonora de mitja vida.
Escoltant-los ahir, tants anys després, era impossible no deixar-se endur pel poder evocador de la música. Esclatava el Palau Sant Jordi amb els grans hits -que eren més que això- Play for today, Just like heaven, Close to me, Boys don't cry, In between days... I esclatava alhora el compte enrere d'una projecció de retalls fílmics al més pur estil Cinema paradiso. Apareixien així les imatges d'aquells cassettes gravats que passaven de mà en mà, les escapades a la fira del disc del Born (quan aquest barri era encara obscur i tenebrós), les nits en establiments infumables de Platja d'Aro on després d'insistir i insistir ens acabaven posant, com una almoina, Boys don't cry o Why can't I be you (i sempre passaven coses, aquestes sí, inconfessables), els diumenges a la tarda d'hivern a Aiguafreda (propis dels discs més foscos dels Cure, Pornography, per exemple)... Era feliç ahir veient la gent movent-se acompasadament al ritme d'aquelles cançons mítiques i pensant que cadascú es deixava moure i emportar per la seva pròpia història.
Show me how you do it
And I promise you, I promise that
I'll run away with you
I'll run away with you...
You
Soft and only
You
Lost and lonely
You
Strange as angels
Dancing in the deepest oceans
Twisting in the water, you're just like a dream
Just like a dream
L'altre dia confessava alguns gustos musicals (més o menys inconfessables) de fa molts anys (The Clash, Sex Pistols...) i, com si em llegissin la ment, em preguntaven: I The Cure?
Sí, sobre tot The Cure, perquè mentre alguns grups de l'època morien o envellien malament i ràpida, els Cure es mantenien, evolucionaven, emergien novament amb nous ritmes i grans cançons durant més d'una dècada i mitja. I és així com es construïa la banda sonora de mitja vida.
Escoltant-los ahir, tants anys després, era impossible no deixar-se endur pel poder evocador de la música. Esclatava el Palau Sant Jordi amb els grans hits -que eren més que això- Play for today, Just like heaven, Close to me, Boys don't cry, In between days... I esclatava alhora el compte enrere d'una projecció de retalls fílmics al més pur estil Cinema paradiso. Apareixien així les imatges d'aquells cassettes gravats que passaven de mà en mà, les escapades a la fira del disc del Born (quan aquest barri era encara obscur i tenebrós), les nits en establiments infumables de Platja d'Aro on després d'insistir i insistir ens acabaven posant, com una almoina, Boys don't cry o Why can't I be you (i sempre passaven coses, aquestes sí, inconfessables), els diumenges a la tarda d'hivern a Aiguafreda (propis dels discs més foscos dels Cure, Pornography, per exemple)... Era feliç ahir veient la gent movent-se acompasadament al ritme d'aquelles cançons mítiques i pensant que cadascú es deixava moure i emportar per la seva pròpia història.
Show me how you do it
And I promise you, I promise that
I'll run away with you
I'll run away with you...
You
Soft and only
You
Lost and lonely
You
Strange as angels
Dancing in the deepest oceans
Twisting in the water, you're just like a dream
Just like a dream
22.11.16
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)