Vespre d'estiu

La G. no hi és, així que sopem els nens i jo. Per postres, els proposo sortir a comprar un gelat i fer un passeig pel poble. Tinc el record dels juliols de la meva infantesa i joventut, molt més vacacionals que els d'ara i amb actes tan simples com aquest, intento recuperar-los. Fa una fresca que és un autèntic luxe. Donem un volt curt i acabem asseguts al camp d'esports, mirant una estona un intrascendent partit de tennis, mentre ens acabem els gelats. L'N. té fred i s'arrauleix amb mi, al banc. Arribats a casa, els nens se'n van a dormir i jo obro de bat a bat les finestres perquè entri bé l'aire fresc i alliberi les estances de la calor d'aquests dies. Mentrestant, llegeixo una bona estona i acabo L'illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgard. La part final, que correspon als episodis de la preadolescència de l'escriptor, on es mostra més lliure sense la presència amenaçant i omnipotent del pare, és la que més m'ha agradat. Quan acabo de llegir és tard i, a fora, no se sent res. Regna un silenci meravellós. I amb aquesta sensació m'adormo, absolutament aliè i inconscient de la tragèdia que s'ha viscut, en paral·lel a aquest vespre de calma, a Niça. I avui, en despertar-me amb la notícia, em sento desarmat, incapaç de comprendre aquesta barbàrie, i alhora rabiós cap aquells que són capaços d'exercir-la i promoure-la.