Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.
***
Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.
***
Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:
-Papa! Per què deixes recompensa?
***
Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.
***
Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada