Apunts

Dies de grip i febre. La son és l'aliada perfecta de la febre. La primera, dolça, et bressola i t'acarona perquè la segona, pèrfida, se t'endugui al seu territori. No crec que els cants de les sirenes d'Homer tinguessin el poder de seducció de l'aliança invencible que segellen la son i la febre. Sé que m'he d'aixecar del llit a prendre'm un antipirètic, però em deixo adormir i aviat, les onades de somnis estranys, nebulosos, febrils, se m'emporten mar endins.

***

Aprofito les poques hores del dia d'un cert ànim i lucidesa per transcriure i revisar alguns poemes que vaig escriure a l'estiu. Fins i tot en trec algun de nou. És el millor que em donen aquests dies de malaltia, que no deixen de tenir un aire antic.

***

A fora al jardí, un esquirol s'ha instal·lat entre els xiprers de la tanca. A dins, el conill campa com vol. Això comença a tenir un aire de Beatrix Potter.

***

Aquest aire anglès m'acompanya en les lectures. Alterno fragments de la biografia d'Anthony Powell de Hilary Spurling amb les memòries d'Evelyn Waugh (Una educación incompleta). M'acompanya la sensació de que aquell món, el de l'alta societat britànica d'entreguerres, les seves public schools, els costums i la formació dels estudiants d'Oxbridge... són gairebé tant llunyans de la nostra realitat actual com ho pot ser l'edat mitjana.

***

Powell apareix precisament en l'autobiografia de Waugh com un estudiant més aviat reservat, allunyat dels excessos i les excentricitats dels cercles més propers a l'autor de Retorn a Brideshead. I això em porta a pensar en el caràcter de Nicholas Jenkins, el narrador protagonista del seu gran cercle de novel·les. I en què Powell em resulti un autor més proper que Waugh.

***

Determinada literatura, o més aviat cert articulisme, ens pot arribar a resultar atractiu -i fins i tot li trobem un cert valor- per la seva aparent sinceritat, frescor o capacitat d'expressar allò que ningú altre s'atreveix a dir. Analitzat, però, amb més deteniment, aquest suposat valor no deixa de ser com la capacitat addictiva de certs additius dels aliments més bàsics: les patates fregides amb gust de pernil o les hamburgueses del McDonald's. Ens poden arribar a agradar però són el que són.

***

Llegir sobre Fitzroy Square o Charlotte Street i tornar a sentir, malgrat tot, una enorme necessitat de viatjar a Londres.

***

Année, une tranche coupée au temps, et le temps reste entier.

Diari de Jules Renard, 31 de desembre de 1902.

Notes

Per molt que envelleixin, els joves sempre seran més joves que tu. Aquesta és la part dolenta de la història, la més visible. La part bona és que tu sempre vas per davant seu. Ho veig, per exemple, en autors que ara estan en la quarentena i que comencen a escriure -i a queixar-se- de que ja fa vint anys de molts episodis de la seva vida. I llegir-los -o escoltar-los- em genera una certa tendresa, com la de l'adult que observa els traços, encara maldestres, del nen que dibuixa una casa amb una xemeneia d'on surt fum que s'escapa cap a un cel on hi volen ocells amb forma de be baixa.

***

Experimento una creixent distància cap a la política. Tot i això, no deixo de ser ferm partidari de la política de la (bona) gestió. La política de les emocions que tant agrada als nous gurús, i que tan bons resultats sembla reportar (si per bons resultats entenem fer-se amb el poder i mantenir-s'hi) condueix als Balcans, fins i tot a Auschwitz.

(I avui justament veig, a la portada d'un diari cadadenc, una caricatura de Zelenski amb nas de jueu, robant-li la cartera a Biden. Em fa pensar en l'antisemitisme europeu més execrable, el de l'afer Dreyfus i que el que va acabar conduint, precisament, a Auschwitz).

*** 

Escolto una nova versió del clàssic i meravellós Aviones plateados de El último de la fila, editada aquest mateix any. Constato que han canviat alguns versos. No voldria pecar d'hipersensible però em dóna la impressió que els canvis pretenen suavitzar algunes arestes, per mi del tot inexistents, de la cançó i adaptar-se a una major correcció política. Tant de bo m'equivoqui.

***

De nit, les ciutats, només si són solitàries. Si hi trobo gent, les prefereixo de dia.

***

El benestar i la riquesa (sí, des d'una perspectiva històrica i geogràfica, som rics) ens acaben conduint indefectiblement a la puerilitat.

Notes

Miguel Sánchez-Ostiz, en el pròleg de l'autobiografia d'Evelyn Waugh Una educación incompleta explica que l'escriptor anglès anomenava edat de la irritació la que va entre els quaranta-cinc i els cinquanta-cinc anys. Espero que tingués raó.

***

Hi ha intel·lectuals a qui agrada el futbol (o l'esport en general) i saben parlar-ne, escriure'n o teoritzar-ne. I després hi ha entesos en futbol (ben sovint periodistes) que pretenen tractar d'altres temes i ser intel·lectuals. Sento donar-los la mala notícia de que, en aquest cas, la reciprocitat no és aplicable.

***

Els grans escriptors poden escriure sobre qüestions íntimes amb plena llibertat gràcies a la seva pròpia condició, que els permet estar, en certa manera, al marge de determinades convencions o condicionants socials. Els amateurs, per contra, difícilment s'ho poden permetre, en no poder fugir d'aquest context social. Llavors, els primers són escriptors lliures, mentre que els segons són criticats per falta de sinceritat.

***

Hi ha dos tipus de classes dirigents. En primer lloc, hi ha les que saben adaptar-se als vaivens polítics i socials, mantenint-se sempre al costat del poder, sigui qui sigui qui l'exerceixi, per seguir conservant el seu estatus. Aquesta és la preponderant -per no dir l'única existent- al nostre país. I després hi ha la que és capaç de dirigir el rumb polític i social en funció dels seus interessos o ideals. Aquesta, que és una autèntica classe dirigent comme il faut, diria que està en vies d'extinció.

***

-Estàs obsessionat amb els llibres?- pregunta retòricament -o irònicament- l'À. en trobar-me fent cerques per internet d'alguns exemplars que persegueixo.

***

I l'À avui fa vint anys i això és una imatge simbòlica, granítica que diria Josep Pla, de l'implacable pas del temps, de la nostra existència fugaç i fugívola com el mercuri.

***

Nadal, l'abisme insalvable entre allò que se celebra i com se celebra.

Notes

La setmana de la festa major és sempre una de les més fredes de l'any. Així ho recordo des de ben petit. Ara és una setmana plena de dies festius, d'aglomeracions a les carreteres i a les ciutats, força insuportable. Però continua sent freda. I tot just començar, a la vigília del primer festiu, se'ns ha espatllat la calefacció. A l'interior de casa, malgrat els calefactors elèctrics, la temperatura ha caigut en picat. Escrivint a la biblioteca, hom se sentia en la bohèmia d'un taller montmatrenc. He servit, tanmateix, el dinar amb la millor vaixella i, mentre tallava el pa, m'he sentit molt afortunat de tenir-ne. He obert una ampolla de vi i he pensat que érem feliços, en la fredor. Afortunadament, quan els efectes del romanticisme començaven a esgotar-se han arreglat la calefacció a un mòdic preu.

***

- Quants cops has vingut a Cotlliure?- em pregunta l'N. mentre caminem per enèsima vegada per l'espigó per veure la vista del poble, avui sota un sol lluent.

- Molts. N'he perdut el compte- responc.

- I no te'n canses? No t'avorreix?- torna a preguntar.

- Mai em canso de la bellesa -responc, i m'adono de seguida de la ridiculesa i presumptuositat de la resposta.

Però el cert és que, si alguna cosa em conforta, són els entorns agradables i harmònics, els paisatges bells. Pot resultar molt tòpic, però els clixés, les obvietats, ho són per alguna cosa. M'agrada aquest mar, avui ben pla, tancat a recer de les dues entrades que fa a Cotlliure, el bell campanar a ran de platja, els murs drets del castell, ben perpendiculars a l'aigua, les altes muntanyes en darrer terme, les cases del poble construïdes amb certa cura... M'agrada aquesta carretera que recorre la costa, des de Banyuls fins a Argelers, entre vinyes verdes i mar blau. Potser m'agraden els tòpics, què hi farem.

***

M'agrada arribar a aquests pobles de la costa Vermella, aquest territori que Josep Pla separava del Rosselló i considerava que conformava una unitat amb els pobles del nord del cap de Creus, que també diferenciava de l'Empordà. M'agrada recórrer aquesta carretera que serpenteja entre sureres i matolls, un terreny que em recorda profundament el de la Calma, si no fos perquè un cop a dalt, hom veu el blau del mar. Les masies són aquí de pedra negra, en contrast amb la vermella de la Calma, i les alzines donen suro. Són més esprimatxades, menys frondoses. El vent hi bufa més i la temperatura no baixa tant. Som a mig camí dels gairebé mil metres d'alçada del nostre altiplà. La història, i els parlars, també difereixen.

La baixada del coll per la banda de França és gairebé una caiguda en picat, la carretera cau a plom en giragonses impossibles i aviat comencem a trobar el paisatge de vinyes, extremament bell. En aquest final de tardor, les fulles són ben grogues, a punt de caure, però encara llueixen amb força sota aquest sol fred però fervorós. S'enfilen pels costers d'aquests darrers contraforts del Pirineu, fent la feina difícil als homes que les treballen. En veiem un parell, traginant entre les fileres de ceps. Hom diu que la producció del Banyuls i el Cotlliure es trasllada progressivament a la plana del Rosselló, on és més fàcil i rendible. Penso que seria terrible que es perdessin aquestes vinyes, en un triomf de la barbàrie i la dictadura del diner. Però sé que és molt fàcil dir això per qui no n'ha de viure. El romanticisme sovint és gratuït. Com ho és també pensar en viure algun dia en aquesta terra, en una simple barraca de vinyater. Escriure, passejar, romancejar, acostar-se algun dia a les platges, a veure el mar o a pescar... Ser una mica Maillol, sense ni tan sols necessitat d'esculpir, només vagarejar, diletantejar.

Maillol, a qui anomenaven el grec, no deuria sentir-se foraster en el viatge que feu a Grècia. Dels que conec, se'm fa difícil pensar en un paisatge més proper al de la Grècia que, ben modestament, també he visitat: roca, vent, vinya, mar... Potser per això la concepció de la seva escultura era profundament grega, com ho era, fins i tot, el seu nom.

Notes

Holbein treballà a la cort d'Enric VIII, un monarca infame, despietat i cruel. Velázquez pintà a la cort del pusil·lànime Felip IV. Ambdós foren pintors meravellosos, autors d'una obra que projectà els seus foscos entorns, transcendint-los. Però, com uns artistes d'una sensibilitat tan viva pogueren abstreure's d'aquests mons que, no ho oblidem, incloïen reines decapitades o autos de fe? Foren les necessitats econòmiques, com passa sovint, les cordes que els mantingueren units a l'òrbita d'un poder exercit de manera execrable? O, per contra, la seva sensibilitat anava per una altra banda i era immune a la injustícia? Probablement mai ho sabrem.

***

La història i les històries del premi Goncourt recollides en les pàgines del totxo -575 pàgines en quart- de 120 ans de prix Goncourt, une histoires littéraire française, de Jean-Yves Le Naour i Catherine Velent. Aparentment podria semblar un llibre per connaisseurs, però els diferents capítols, un per cada any, que llegeixo una mica a l'atzar reflecteixen mil anècdotes lligades a la grandesa d'un premi i a les misèries humanes, literàries i no literàries.

N'aprenc moltes coses, com ara terminologia: Galligrasseuil, la contracció de Gallimard, Grasset i Le Seuil, els tres grans segells literaris francesos que acumulen els grans premis. Una mena d'Oxbridge editorial, vaja. Descobreixo també que l'any 1914 no es va atorgà el premi, per raons aparentment òbvies, però sí que es va donar els anys 15, 16 (se'n van donar dos, el de l'any en curs i es va recuperar el del 14), 17 i 18. Tampoc es va atorgar el premi l'any 1940, però sí els dels anys 41, 42, 43 i 44 (el de l'any 40 es recuperà el 46). Una mostra de que també l'excepcionalitat de la guerra acaba sent transitòria i el món sempre gira.

***

Interessant la reflexió que escolto de Sergio del Molino en una entrevista, sobre les acusacions d'egolatria que acostuma a rebre qui escriu en primera persona. Sosté que l'autor que utilitza aquesta perspectiva no deixa de transmetre el que veu i sent des de la seva pròpia limitació i modèstia. En canvi, és l'autor que usa la tercera persona i la figura del narrador omniscient -que ho veu tot i ho sap tot- qui actua gairebé com un déu. Afegeix que, en països de llarga tradició religiosa -catòlica- com el nostre, la confessió -o tot allò que se li assembli- fora del confessionari és considerada imprudent i impròpia, fet que acaba d'arrodonir aquesta mala fama de la primera persona.

***

Considero que les xarxes socials són, en general, pernicioses. Però el transfons del que a vegades hi trobo, i que no s'acostuma a veure en la vida real, em produeix una fascinació, potser entomològica, extrema.

Notes

Per les distàncies curtes, caminar; per les distàncies mitjanes, el cotxe; i per les distàncies llargues... evitar-les tant com es pugui.

***

Enric González explica en una entrevista que l'últim Nadal va dinar sol en un McDonald's tot llegint el diari. No em sembla un mal pla, si no fos pel diari.

***

En la mateixa entrevista, González parla del seu sentit de l'orientació, que el fa situar-se fàcilment en les ciutats. Penso que és una gran virtut, en bona part innata, però que també es pot entrenar. Una bona manera de fer-ho és renunciar al google maps, tal com vam fer en la recent estada a Londres. (Tot i que, malauradament, no fou una renúncia absoluta, va ser un important pas endavant).

***

Van Eyck, un dels millors pintors de tots els temps -o el millor, si això es pot realment categoritzar-, consignava un humil Als ich can (tan bé com puc) en els seus quadres.

Per contra, en el meravellós retrat de Derich Born pintat per Holbein hi consta el següent text: Derichus si vocem addas ipsissimus hic sit / hunc duvites pictor fecerit an genitor, que es traduiria com Si li afegissis la veu, seria el mateix Derich i tindries dubtes de si el va fer el seu pare o el pintor. Segons el catàleg de l'exposició Holbein at the Tudor court -meravellosa i acabada d'inaugurar a la Queen's Gallery de Buckingham Palace- la inscripció seria a iniciativa del mateix Holbein i vindria a ser un tribut a una llegenda pràcticament idèntica existent en un retrat pintat per Durer, el que podria voler dir que Holbein s'erigiria ell mateix en seguidor -o successor- de l'altre gran pintor alemany. En tot cas, comparat amb el lema de Van Eyck, a mi em sembla lleugerament immodest, encara que la immodèstia estigui clarament justificada.

***

Els dies que vaig a buscar l'N. a tennis, a Vic, de nit, sol, al cotxe, m'agrada posar-me cançons de Charles Aznavour. És potser una petita extravagància, però m'agrada el seu aire de cantant passat de moda, de totes les modes possibles. Crec que ja ho he escrit alguna altra vegada. M'agrada la seva imatge de cavaller, la seva condició de métèque, la seva veu inconfusible, el seu romanticisme tronat... M'emociona sentir-lo cantar sobre imatges tòpiques:

Quand au hasard des jours

Je m'en vais faire un tour

À mon ancienne adresse

Je ne reconnais plus

Ni les murs, ni les rues

Qui ont vu ma jeunesse.

En haut d'un escalier

Je cherche l'atelier

Dont plus rien ne subsiste.

Dans son nouveau décor

Montmartre semble triste

Et les lilas sont morts.

Londres

When a man is tired of London, he is tired of life

Samuel Johnson

Recordo que la meva entrada a Londres fou difícil. Havíem anat a estudiar-hi anglès -és un dir- en ple mes d'agost amb qui llavors era la meva nòvia (i ara la meva dona). D'entrada, la ciutat em va semblar inhòspita. Als carrers del centre, els peus es quedaven enganxats a les rajoles; d'uns locals més que dubtosos en sortien bafarades infectes d'oli reutilitzat. Feia setmanes que no plovia, l'herba estava seca i al metro no hi havia aire condicionat. No teníem diners per dinar decentment i a la residència on ens hostatjàvem ens oferien uns sopars nauseabunds. Fèiem classe en una mena de llar de jubilats. Les dutxes eren impúdicament mixtes. Sort que mai vam trobar-hi ningú.

Van haver de passar un parell de dies perquè la meva percepció de la ciutat virés radicalment. Vam canviar Oxford street per King's Road, Trafalgar Square per Bedford Square, el Soho per Kensington. La temperatura va baixar. La fresca sempre és sinònim d'higiene i civilització. Seguíem alimentant-nos bàsicament dels entrepans de Pret-à-manger, però vaig començar a entendre ràpidament la ciutat. La que possiblement ha estat, des de llavors, la Ciutat.

Han passat gairebé trenta anys, hem anat a Londres sempre que hem pogut, però menys del que hauríem volgut. De fet, hi hauríem volgut viure. Ser Nicholas Jenkins. O el seu creador, Anthony Powell. O Cyril Connolly. O... tant se val. Ens hem acontentat passejant-hi, creient que no érem turistes, tot i estar hostatjats en hotels simples de Kensington, Bloomsbury o, fins i tot, Bayswater. He volgut creure que John Sandoe, Hatchards o Heywood Hill eren les meves llibreries; fins i tot que el meu anglès era correcte. Han caigut múltiples visites a la National Gallery, a la Portrait, a les Tate i, fins i tot, a la Wallace Collection o a l'institut Courtaulds. Hem dinat i sopat en restaurants més que dignes i hem trobat plaer en els pies i les ales. He sentit el fervor fetitxista de les plaques blaves. Puc recórrer de memòria múltiples racons de la ciutat. En sé, modestament, els noms d'uns quants carrers. N'he escrit tant i tan bé com he sabut. Als Ich Can, com consignava Van Eyck en els seus quadres. Amb resultats incomparables als del flamenc, esclar, però amb la mateixa intenció.

I ara, em temo que he tancat el cercle. Vam ser-hi un cap de setmana d'aquest novembre. Potser massa curt, potser massa intens. No vaig flairar aromes hòrrids provinents de restaurants tèrbols. Però vaig pagar massa per vins més que mediocres. No vaig compartir banys. Però vaig trobar multituds que m'impedien literalment caminar pels carrers del centre. Ens vam haver de refugiar a Hatchards -refugi immillorable, això sí- per fugir de les masses. Vaig trobar parades de metro clausurades per seguretat, vies de tren tallades per obres reiterades i inacabables.Vaig veure cotxes omplint els carrers a totes hores. Vaig trobar manifestacions que emparaven, en dies successius, bàndols enfrontats. El ritme de la ciutat em va embafar. La inflació dels preus em va omplir de tedi. Fins i tot els esquirols dels parcs em van semblar hiperexcitats. La vitalitat que en altres moments em semblava una mostra de dinamisme i creativitat, ara em va resultar patològica i anfetamínica.

Potser, només potser, he tornat a l'escepticisme original; de vegades, hi ha cercles que es tanquen.

Apunts

Que algú et demani que escriguis, ja és una gran cosa. Però a l'altra plat de la balança hi seuen els editors indiferents, que tenen sobrepès.

***

Torno a treballar, després d'una breu pausa per dinar. El sol baix de final de tardor invita a quedar-se a l'exterior. En un banc hi jau un pobre. No puc deixar de sentir, cap a ell, una lleu i injusta enveja.

***

La ideologia, quina droga tan potent!

***

Conversa amb l'A. Tot el que sigui alimentar la seva vanitat obté resultats positius.

***

L'À. en confirma, de fonts del sector, que els cafès que serveixen als restaurants són tots iguals. Ni descafeïnats ni punyetes. En el meu ànim contestatari actual, això em provoca una certa satisfacció.

***

Enriure's a la cara del teu rival polític des d'una posició de poder, no és només una mostra de baixesa, és també un mal negoci a llarg termini. Cal adonar-se, per moral o per interès, que humiliar sempre és un camí equivocat.

***

Debat amb P. sobre la mediocritat. Concloc que la necessitat d'acomodar-s'hi no està renyida amb l'esforç per fugir-ne.

***

Passo moltes estones llegint sota aquest sol de tardor. Per desgràcia, l'interès de les lectures acaba sent inversament proporcional a la bellesa de la llum d'aquest sol de tarda.

***

X. m'adverteix de la necessitat d'informar-me més sobre la intel·ligència artificial per ser conscient de les conseqüències pernicioses que pot arribar a tenir. Però no em sento amb forces d'obrir un altre front de resistència.

***

L'horitzó de Londres com a paradís artificial.

***

Un dels mals de la tecnologia és haver-nos desprotegit del refugi de l'aïllament.

***

La bellesa, encara que sigui inassolible, és el gran antídot.

***

Una civilització que ataca, amb l'excusa de protegir-se, els cims de la seva expressió artística (Vermeer, Velázquez, Monet) no mereix sobreviure.

***

Allò que cercava Goya de mostrar-nos com som, de la manera més descarnada, ara ho aconsegueixen les xarxes socials.

Dissabte, diumenge i dilluns (III)

Si a tota la costa hi ressonen els noms d'artistes, escriptors, actors... que s'hi instal·laren o hi passaren dies, segurament és el petit poble de Ravello, que mira el mar des de les alçades, el que ha acollit la nòmina de celebritats més contundent. Es podria fer una alineació de somni de visitants, més o menys assidus, a la localitat: Wagner, D.H. Lawrence, Virginia Woolf, Vita Sackville-West, Lytton Strachey, E.M. Forster, Winston Churchill, Gore Vidal, Pasolini, Greta Garbo...

El grau d'arrelament d'aquests visitants ha estat molt variable i molts d'ells, que formen part de la llista que exhibeix sovint Ravello, foren simples convidats, passavolants o hostes de les vil·les de luxe. Però no tots. Sembla que Wagner s'inspirà en els jardins de Villa Rufolo per crear el jardí de Klingsor de Parsifal i D.H. Lawrence, endut pel geni -o la voluptuositat- del lloc-hi escrigué parts de L'amant de Lady Chatterley. 

Però si a algú cal estar agraït pel llegat deixat a Ravello, i al conjunt de la humanitat, és a Ernest William Beckett, Lord Grimthorpe. Ell fou qui, durant el seu particular Grand Tour, descobrí una vella i abandonada propietat situada en una posició privilegiada i hi construí els jardins i l'actual vil·la Cimbrone. Per fer-ho, comptà amb diferents ajuts i influències, entre els quals, el de Vita Sackville-West, qui l'assessorà en la selecció de flors i arbres.

La filla de Lord Grimthorpe, Lucy Beckett, va fer construir després, a tocar de Villa Cimbrone, una altra vil·la de situació igualment majestuosa: La Rondinaia. Per què explico aquesta història? Doncs perquè l'any 1972 Gore Vidal va comprar la Rondinaia i hi va viure, a temporades, durant més de 30 anys. Sobre Ravello, Vidal va escriure que:

Els habitants de Ravello s'espanten quan dic que aquest lloc és mundialment famós per la literatura, especialment la moderna. El gran escriptor anglès D.H.Lawrence va venir aquí, així com el gran escriptor de viatges francès André Gidé. Per descomptat, Richard Wagner també es va inspirar en les meravelles d'aquest lloc. Tots aquests grans artistes van reflectir en les seves obres, encara que fos breument, el verd intens, el blau transparent, el gris de la roca tosca, l'atmosfera formidable, tots i cadascun van sentir el fi equilibri que la natura manté sobre l'antic centre del món: la Mediterrània.

I va ser el mateix Gore Vidal qui, a propòsit, de les vistes de l'anomenada Terrazza dell' Infinito de Villa Cimbrone va escriure:

Fa vint-i-cinc anys, una revista americana em va preguntar quin era el lloc més bonic que havia vist mai en tots els meus viatges i vaig dir-los que era la vista des del mirador de Villa Cimbrone en un dia lluminós d'hivern, quan el cel i el mar eren tots dos d'un blau tan viu que no era possible distingir l'un de l'altre.

Certament, no crec que sigui exagerat pensar, quan hom es troba en aquest mirador de Villa Cimbrone, ornat d'estàtues clàssiques, que s'està davant d'un dels llocs més bells del món. I és curiós constatar que no hi ha cap fotografia capaç de copsar tota aquesta bellesa, que s'esmuny, inassolible, com tants desitjos en la vida.

Dissabte, diumenge i dilluns (II)

En la conversa amb Javier Aznar que escolto al cotxe, Ariana Harwicz esmenta una afirmació de Proust, segons la qual els qui més defensen una llengua són, paradoxalment, els qui l'ataquen, entès atac com una utilització impura o personal de la llengua. Busco la referència i la trobo en una carta adreçada a la vídua de Georges Bizet l'any 1908, de la qual en reprodueixo aquí un parell de fragments:

Las únicas personas que defienden la lengua francesa (como el Ejército durante el caso Dreyfus) son las que “la atacan”. La idea de que hay una lengua francesa que existe alrededor de los escritores y que hay que protegerla, es inaudita. Todo escritor se ve obligado a hacerse de su propia lengua, como todo violinista se ve obligado a hacerse de su propio “sonido”.
(...)
Porque de ese modo una forma gramatical puede ser hermosa por ella misma, porque sólo puede ser hermoso lo que puede contener el signo de nuestra elección, de nuestro gusto, de nuestra incertidumbre, de nuestro deseo y de nuestra debilidad.

Altra vegada, això em fa pensar en el meu instintiu rebuig a la perfecció, entesa aquesta no com l'excel·lència o el treball ben fet, que cal buscar-los sempre, sinó com el control absolut dels detalls, la rigidesa o, fins i tot, l'afectació. Pensant en la meva llengua i en la seva defensa basada en aquest mal entès perfeccionisme, em ve al cap el record d'algun antic professor.

***
La bellesa d'aquest territori de la Costiera Amalfitana contrasta precisament amb la seva imperfecció. Aquesta imperfecció que es manifesta en determinada estètica, en la construcció, la decoració, però sobre tot, en certs usos i costums. L'individualisme, l'anarquia semblen manar. Aquest caràcter local és tan fort que no es deixa vèncer, de moment, per la creixent expansió del luxe més descarnat, del bling-bling més odiós. Noies que abracen els seus nòvios -gracias, gracias, gracias, diu una d'elles aparentment emocionada- per haver-les portat a un mirador de Positano on poder fotografiar-se fins la sacietat. Joves americans robustos que pregunten de males maneres per la seva habitació a l'entrada d'una vil·la-hotel de luxe mentre arrosseguen l'omnipresent tròlei i la funda amb el vestit de casament. Nuvis foranis que, com ens explica l'R., propietari de la casa on ens estem, conviden tot un poble a l'aperitiu del seu casament que aplega gent vinguda de mig món. Són colonitzadors temporals, turistes que han perdut el més mínim instint adaptatiu a l'hora de moure's i ser respectuosos amb el territori que els acull. Per això, conforten els motorinos que us avancen en la corba més tancada, els conductors d'autobús que us fan senyals per ajudar-vos a passar pels punts més estrets de la carretera, la noia de l'hotel que sap respondre amb orgull i fredor el jove americà malcarat o els agricultors que perseveren en el cultiu, econòmicament dubtós, dels llimoners... Tots ells són elements de caràcter que encara contraresten i vencen el monstre uniformitzador, amb diverses variacions de la clàssica miseria e nobiltà del sud d'Itàlia.
D'aquesta manera, igual que els paisatges, arribem a estimar aquest caràcter, allò que ens sembla imperfecte i d'escàs gust. Mentre sopem a la protegida placeta d'Atrani, que indentificaríem a l'instant amb el substantiu Itàlia que conté el nostre diccionari intern, una família celebra l'aniversari de casament dels avis bevent vi i aigua que agafen directament de la font (a ells, no els cal convidar ningú de fora) i una altra àvia, la propietària del restaurant, es passa la nit paplantada a la porta, segurament més per costum que per ofici. Quina altra cosa podria fer? Quan acabem de sopar, ben entrada la nit, pujarem els cinc-cents graons, que, entre casetes, camps de llimoners, roques esquerdades i, fins i tot, un petit monestir pintat d'un color entre rosa i vermell (aquí van crear tots els colors molt abans de que existissin els pantone), ens portarà a la casa on, buguenvíl·lees i hibiscus regalimen gotes de la pluja recent i el mar és una extensió negra, que es manifesta com un buit infinit.

***
Cetara fa olor de mar i de peix, tal com els tòpics pinten els pobles de pescadors. A la petita platja, recollida hi regna el sol; als carrers del poble, ficats ja entre les roques d'un entrant de la cosa, la foscor. Les taules dels petits restaurants acompanyen el carrer central que baixa fins el mar. Des de la finestra del cotxe, les copes de vi blanc, entelades, són la imatge del desig. Trobar lloc on aparcar, un espai buit delimitat entre línies blaves, n'és la consumació. Aquí no han arribat la pàtina daurada del somni ni el bernís brillant del luxe. Les cases exhibeixen negrors d'humitat i els estenedors, mostres d'humilitat. Una dona reparteix paquets d'amazon parant el seu cotxe minúscul cada vint metres. Ens ha mirat malament quan l'hem acabat avançant, abans que pugués obrir la porta per enèssima vegada. Ara, mentre ens la creuem a peu, la seva mirada oblica fa pensar que ens recorda. Dinem, sabent que és ja dilluns, la tarda passarà de pressa, i tot s'haurà acabat. Tot? No sabem ben bé què, en realitat. Menjo spaguetti amb gust d'all i anxoves fregides, i res em semblaria millor aquí. La copa de vi blanc, gelat, es fa realitat però s'esvaeix ràpidament, com tots els grans plaers. El sol fa lluir la cúpula acolorida i brillant de l'església. Un peó treballa al carrer, mentre cinc se'l miren. Un matrimoni gran ens ensenya el nostre futur. Ja a la carretera, els rètols -Salerno, Napoli- semblen un miratge.

Dissabte, diumenge i dilluns (I)

Com en l'obra de teatre homònima de l'autor napolità Eduardo de Filippo, passem aquests tres dies -dissabte, diumenge i dilluns- ben a prop de Nàpols. Són dies eterns i, paradoxalment, volàtils al mateix tamps, com tots aquells que formen part de la vacança, que es viu sempre com un estat gairebé oníric. És un període de temps, aquests dissabte, diumenge i dilluns, que no forma part del fil de la quotidinaitat ni gairebé de la realitat, no és consecutiu a cap altre dia ni precedeix a res, se situa en una línia paral·lela, al marge del fil de la vida. En certa manera, també nosaltres ens transformem, deixem de ser qui som habitualment; el nou escenari ens desdibuixa i ens configura d'una altra manera, segurament més suau, amb menys arestes, com la línia de l'horitzó d'aquest mar Tirrè que ens envolta aquests dies, sempre difuminada i entelada de boirines.

***

Escolto Ariana Harwicz, que assenyala l'error de dibuixar-nos des de les identitats, d'escriure o pensar des d'aquestes identitats, com si fos tot el que ens caracteritzés. És un pensament encertat, oposat als nostres temps, que ella qualifica de covards, en què sembla que tots ens haguem de compartimentar i identificar contínuament, cadascú en la caixeta de la seva identitat. Els humans som molt més complexos i canviem, ens desdibuixem, com ens passa precisament ara.

***

Ja dimarts, passejant per la nostra ciutat, tan ordenada i aparentment civilitzada, enyoro el caos primigeni d'aquell sud d'Itàlia, que se'm mostra, des de la distància, com un exemple de llibertats. És aquell desordre, quasi invivible, el revers d'aquesta hipercivilització tan profundament ordenada, que pretén controlar-ho tot, evitar qualsevol risc, regir-se per una seguretat extrema que no deixa de ser un desideràtum inassolible. Com diu la dita popular, buscar el millor ens allunya d'allò que és bo i tinc la sensació que la cerca impossible de la perfecció ens aparta del confort de la naturalitat. Penso en els crits, en la conducció temerària, en el relativisme de la norma que impera a la Campània amb un cert enyor d'una llibertat perduda, o potser, simplement, d'una naturalitat arraconada.

***

Les platges italianes, amb el seu aire decadent, són també anacròniques. Ja ha passat l'estiu, però no costa imaginar-se sota aquests parasols perfectament homogenis i alineats -una paradoxa en aquest país- cossos untats d'oli i vestits amb petits slips d'on sobresurten grans panxes, nens esprimatxats corrent i àvies amb vestit de bany negre cridant-los. Els rètols de les platges amb grafies d'altres èpoques i noms de ressonàncies exòticament anglosaxones, ajuden a situar-nos en escenaris de films de l'època daurada de Cinecittà. La banda sonora és a mig camí del jazz italianitzat i la cançó melòdica que ens feia ballar agafats en l'adolescència més paleolítica. Sapore di sale, sapore di mare.

A Amalfi, aquest món contrasta amb la grandesa perduda d'un passat llunyà, recuperada ara, parcialment, gràcies al rei Mides del turisme. En un palau de primera línia de mar onegen les banderes de les quatre repúbliques marítimes: el lleó de Sant Marc i les creus, de diferents modes i colors, de Gènova, Pisa i també Amalfi. És la mostra de l'orgull d'haver estat en aquesta lliga de campions. La gran demostració d'aquesta vella noblesa la trobem, però, en el magnífic duomo orientalitzant que corona la plaça. Les escales que hi condueixen, on sempre hi seu algú -turista i local- tenen un aire, potser només funcional, de la romana piazza di Spagna. Al vespre, no podem resistir-nos d'asseure'ns, no a les escales, sinó a la terrassa d'un cafè per observar aquest bell temple i, també, la gent que passeja. Les llums de les taules, de color aperol spritz, ens donen una claror íntima. Comença a fresquejar -tant com pot fer-ho a la vora del mar en aquestes latituds- i els establiments proporcionen mantes per romandre confortables a les terrasses. Els cafès són ben servits, els cambrers, ben vestits. Corre ja un aire de diumenge al vespre, en el qual es barreja el recolliment de les parelles que tornaran demà a la feina, amb la despreocupació dels turistes desvagats que pensen què faran l'endemà. Sant' Andrea és present arreu: a l'escultura de la font, al frontispici d'estil bizantí de la catedral, al nom dels restaurants i les pastisseries... Arriba de tant en tant, un perfum de l'omnipresent llimona, probablement artificial, provinent dels sabons, gelats i licors que venen les botigues de souvenirs, però suficient per omplir-nos els pulmons de somnis de vacances eternes, d'un sud infinit. Ens enganyem sentint-nos viatgers del Gran tour, cansats dels nostres nords i dels nostres costums rígids. Les onades del mar colpegen amb força les roques d'aquesta costa màgica, plegada en mil racons on viure amors prohibits i de roques des d'on les sirenes cridaven Ulisses i feien embogir els mariners. Què farem amb una vida només, existint aquest món?

Notes

El cinema mai hauria d'haver sortit de les sales de cinema. O potser és una incapacitat meva la de no poder gaudir-ne fora de les seves parets.

***

Empès per l'eufòria, vaig anunciar un dia: escriuré una novel·la! Ara em diuen, per què no escrius contes? I penso que dins la magnitud de la novel·la és fàcil que la realitat pugui trobar un espai on colar-se. En canvi, el conte és la ficció més pura. Potser és per això que és el gènere literari que menys m'agrada.

Penso en això després d'haver llegit uns quants contes d'Ian McEwan, que em deixen totalment indiferent.

***

Entro en una llibreria mentre té lloc la sessió d'un club de lectura. Jo em quedo mirant llibres sense escoltar gaire. Però acabo percebent que la conversa gira per centrar-se en l'actualitat. Les afirmacions, empeses per l'aparent unanimitat, van pujant de to. Que si celebrar una festa a prop de la frontera era una provocació, que sí uns bevien gintònics mentre altres moren de gana. Marxo sobtadament, profundament contrariat.

***

A mi, la inspiració mai m'agafa treballant. Sempre passejant o dormint.

***

Recordo una pintada de l'època pandèmica, molt descriptiva, que va córrer per les xarxes: Poco pan y pésimo circo. I esquivar el circ, que difícil que resulta!

***

Carles Riba, en l'última carta que escriu durant el seu viatge a Grècia, adreçada a Josep Obiols: Dues vegades, en aquest viatge, he hagut de fer un esforç violent per no plorar com una criatura... o com un heroi antic. L'una a l'embarcament de Marsella, quan pressentia la meva Grècia a través d'una boira rosada i lila; l'altra a l'embarcament de Patres, quan per fi anava a conèixer l'Ítaca de l'Odissea, del llibre més bell del món.

Sense aquestes emocions, potser algú diria que infantils, cap viatge té sentit. Res té sentit, en realitat.

***

A l'Eixample de Barcelona, dissabte a la tarda. Sensació absoluta d'haver perdut una ciutat.

***

A vegades, el poeta no és més que el secretari que transcriu el poema que la realitat va creant al seu pas.

***

Miro la final del torneig de Shanghai. Hurkacz contra Rublev, un dels tennistes per qui tinc més simpatia. Però no em puc abstreure de pensar que s'enfronten un rus i un polonès.

Apunts

El diumenge a la tarda el passo veient El talento de Mr. Ripley d'Anthony Minghella. Han passat ja vint-i-quatre anys des que es va estrenar la pel·lícula. De tot fa massa temps. M'entreté la tarda i confesso que quan Tom Ripley mata aquell parell de nens rics i paràsits sento una certa satisfacció malsana.

***

La por nostra de cada dia: no saber escriure.

***
No fa ni una setmana que l’amic X., per telèfon, em diu que està llegint un autor noruec: Jon Fosse. D’això se’n diu tenir ull clínic (X. és metge).

***
Del recull de cartes de Carles Riba escrites durant el seu viatge a Grècia amb Clementina Arderiu i editades ara per Carles-Jordi Guardiola, em crida especialment l’atenció el que escriu a Josep Obiols sobre Santorini:

Uns pobles blancs, que arrestellen les cases les unes damunt les altres, fent esqueneta, lligant-se amb arcs, aixafades o amb volta cilíndrica, com les cases africanes. Teniu la sensació, recorrent-los, que us serveixen una samfaina en blanc de tot el Mediterrani. Nets per fora i bruts per dins. La fonda, l'única fonda, feia pena: mai cap frare ha dormit en un llit més dur, ni més desmanegat.

L'única fonda... No han passat ni cent anys.

***
Vaig a la Finestres a escoltar Ariana Harwicz. Tinc la sensació de que, a diferència de quan escriu, en l’exposició en públic s’autocensura una mica. És lògic, la solitud íntima de l’escriptura afavoreix la llibertat. Diu que l’escriptor ha d’ofendre, que això forma part de la naturalitat de l'escriptura, i segurament és cert. M’adono a l'instant de la meva tendència innata a l’autocensura, al primum non nocere, sobre el qual he escrit algun cop. També assenyala que mai s'ha d'escriure fent càlculs ni pensant en l'eventual publicació en un lloc o altre. I li torno a donar la raó, autoculpnant-me un altre cop. El que no acaba de fer és donar-nos l’opinió sobre Sally Rooney, a qui sembla apuntar com a exemple de l’escriptura políticament correcta i marquiteniànament emmotllada al temps actual. Després veig que quan escriu sí que la dona:

El síndrome Sally Rooney se ve mucho en los pasillos y bambalinas de la literatura. Para vender más, para estar del lado del Bien (aunque haya que apoyar a criminales, sobre todo con las mujeres, y acentuar la judeofobia), se adhiere a las causas políticas con buena prensa. Esta búsqueda de la pureza ideológica ya era la del nazismo, es propia de cualquier sistema totalitario. Lo especial es que ahora es en nombre de la democracia. De la democracia radicalizada, es decir, totalitaria.

Penso en què, per mirar de tornar a col·locar l’N. en els raïls de la lectura, vaig regalar-li a l'estiu el llibre més celebrat de Sally Rooney. El meu fracàs ha estat absolut i penso que potser ja m’està bé, per subvertir la meva intuïció.

***

Més Harwicz:

En el siglo XXI se rehabilitó un debate que parecía saldado en favor de separar al autor de su obra. El revisionismo empezó en Estados Unidos y fue replicándose, de un modo acrítico, sumiso y colonizado, en América Latina y Europa. No separar la obra de la vida de su autor es una catástrofe para cualquier creador. Se examina su vida conyugal, su currículum, su prontuario, su casa, si fue infiel, si paga los impuestos de alumbrado, barrido y limpieza, como si fuera parte del texto ficcional. En este contexto, yo anunciaría el fin del arte. Si Dios murió, también puede morir el arte, tranquilamente.

***

Per recomanació de l'X. escolto una conferència de Juan Arnau. Parla, entre moltes altres coses, de la intel·ligència artificial i la tecnologia. Diu que l'únic que no aconsegueixen les màquines és reproduir-se, però posa l'exemple de les flors, que usen els insectes per reproduir-se. Certes persones, fascinades per la tecnologia poden fer, doncs, com les abelles. I potser el nèctar són els diners.

***

Sona a la ràdio Devil came to me, de Dover. Aquest grup madrileny va posar-se de moda al final de la dècada dels 90, a remolc de l'èxit de bandes americanes segellades amb el nom de so Seattle. A mi, Seattle em cau molt lluny, però la música d'aquest grup, que no sé quin component de màrqueting va arribar a tenir, em va arribar a agradar perquè tenia també reminiscències del punk anglès (sóc més de Camden que de Seattle, de gavardines que de camises de quadres). En qualsevol cas, tampoc li feia llavors massa cas a Dover. No tenia ni trenta anys però ja estava més capficat amb les responsabilitats d'ancorar-me a la vida adulta -la vida aparentment real- que en les vel·leïtats que fins feia uns anys implicava aquest món de la música i les sortides nocturnes. Recordo que en unes classes de preparació d'un examen d'anglès que feia llavors una noia molt jove (no en recordo el nom ni tan sols la cara) em parlava de Dover. Jo tenia vint-i-vuit anys i ella en deuria tenir divuit i aquell món, el seu, el de Dover, em semblava d'una llunyania absoluta. No hi ha error més gran que ser jove i no saber-ho.

De Dover, Serenade:

Notes

La perfídia mata la caça, em deia el meu pare quan volia convèncer-me de que calia insistir per obtenir un resultat. I després afegia que, en realitat, per perfídia calia entendre constància, insistència. No vaig preguntar-li mai per què, si la dita es referia a la constància, no deia directament la constància mata la caça i s'enredava amb paraules de significat diferent i no ha estat fins avui que no he investigat una mica fins descobrir que la dita és, en realitat, la porfídia mata la caça, sent porfídia sinònim d'obstinació i, per tant, de constància

Tot això ve al cas en relació amb el meu suposat paper de caçador solitari (vegi's l'apunt de fa uns dies) i amb el dubte de si, realment, la porfídia algun dia matarà la caça.

(Constato també que la confusió del meu pare amb la dita és àmpliament estesa).

***

Fruit d'una encertada recomanació, escolto l'enregistrament d'una lectura que José Carlos Llop va fer fa uns anys dels seus poemes. Venen acompanyats d'una petita introducció del poeta i el resultat és, o em sembla a mi, extraordinari. Escolto els poemes al cotxe, després de sentir les notícies de la ràdio, en una setmana especialment enverinada políticament (valgui la redundància). El contrast entre la poesia serena i profunda de Llop i el debat groller i metzinós que escup la ràdio és d'una magintud tal, que em sembla haver viatjat, en pocs minuts, entre dos planetes diferents.

***

En poesia, com en les arts plàstiques, sempre la figuració.

***

Experiencia, de Martin Amis, quin llibre tan estrany! La figura omnipresent -excessiva- del pare, els vaivens de la formació de l'escriptor, la descripció d'un món no molt llunyà, però que ara em sembla quasi fictici...acaba dibuixant una atmosfera que em resulta gairebé irreal i no sé si acabar sentint enveja o pietat pels seus personatges.

***

X. era gràcil, de mirada seductora i somriure picardiós. Manté el somriure però el temps ha erosionat els adjectius.

***

Com les bàscules de camions que mesuren per tones, comencem nosaltres a comptar el temps per dècades.

***

No sé si ho fa per vendre llibres, però el que explica la filla d'X. a les entrevistes, corprèn. Sento pena pel pare, amb qui vaig concidir fa anys alguna vegada, en un ecosistema que a ell li resultava encara més aliè que a mi.

***

Comprar llibres i no llegir-los és una acció que, amb els anys, ha passat de resultar-me plaent a molesta. Ara, a les llibreries (i especialment a internet), sovint em faig enrere si no tinc la certesa de trobar el temps per llegir el volum que consulto.

***

Personatges mediocres amb grans carreres professionals, quin gran misteri!

***

El viatge s'acaba és el títol d'un dels últims volums de l'obra completa de Josep Pla. I bé, arribem a un punt en què el viatge encara no s'acaba però hom no es pot permetre el luxe d'errar ni d'equivocar el camí. Cal calafatar la barca i no aventurar-se en mars braves, agafar-se fort el timó per no perdre el rumb o, fins i tot, per no caure a l'aigua.

***

Dreta a la parada del autobús, mitjana edat, posat valent, mirada obstinada, un floc de cabells volejant. És bella sense ser-ho.

***

Les converses banals, que no requereixen esforç ni exigència, generen en canvi un desgast enorme.

Notes

L'R. m'envia una foto de les nostres respectives filles, fa uns cinc anys, a Montpellier. Penso que la infantesa dels fills hauria de ser eterna.

***

A Experiencia, publicat l'any 2000, Martin Amis sembla preveure la creació de les xarxes socials quan escriu:

No es que en el futuro todo el mundo vaya a ser famoso un cuarto de hora: en el futuro todo el mundo será famoso todo el tiempo -pero sólo en su propia mente-. Será un remedo de fama, una fama "de karaoke". Pero en algo será idéntica a la genuina: en que será mala para la cabeza.

***

Em ve al cap que Javier Marías i Martin Amis ens han deixat amb pocs mesos de diferència, i que, com aquestes, moltes altres ments brillants van marxant, deixant pas a...

(M'agraden els finals oberts).

***

Sovint penso que tinc una visió pessimista del món. Però llavors passejo pel carrer i no deixo de veure gent amb els auriculars posats, tancats en el seu propi món. A mi, en canvi, m'agrada percebre el ritme dels carrers, estar atent a allò que veig i sento, mirar les cares de la gent, atrapar fragments de converses, intentar saber si les persones amb què em creuo estan alegres o contrariades... El món, en realitat, m'agrada. Tenir-ne una visió negativa seria, per exemple, negligir aquest pols de la vida.

***

Matí de diumenge. Pugem caminant a la Móra, ermita de dalt al pla de la Calma, on se celebra l'aplec. És el primer cop que hi anem. Són cinc-cents metres de desnivell en cinc quilòmetres de pujada continuada. Quan arribem, després d'una hora de caminar intens, tothom es troba xerrant davant la vella església. Som els únic que hi arribem a peu (després arribarà l'À. amb bicicleta). Per un moment, em sembla viure en un altre temps. La imatge em recorda un quadres de l'escola d'Olot (no sé si d'algun dels germans Vayreda o de Josep Berga): només hi falta el toc de color de les barretines sobre el fons verd del paisatge. Aquí, es fa sonar la campana i es beu amb porró. Aprofito per entrar a la capella, habitualment tancada. La pedra vermella amb què està construïda la fa encara més atractiva. Sempre penso que és un miracle que, en algun moment de fa gairebé mil anys, algú decidís construir-la en aquest indret alçat, amb les valls de l'Avencó i del Congost als seus peus. És un miracle també que romangui dempeus després de tants anys sola, aïllada. Bé, just davant hi creix una gran alzina, que sembla emparar-la. O potser és al revés. Hi saludo gent del poble, veig cares conegudes i em reconeix una noia -potser hauria de dir senyora- amb qui havia anat a classe de batxillerat. Han transcorregut trenta-vuit anys i no havíem coincidit mai més. Aquesta xifra, que calculo mentalment, és com un abisme que em produeix un vertigen enorme. Entre la gent hi veig també la figura del pastor de la Calma: porta una gorra publicitària, una camisa de quadres i un sarró penjat. Fuma una cigarreta malgirbada, planiana. Ell, però, és més personatge de Delibes; silenciós i solitari, s'acosta més als austers habitants de l'erm castellà que retrata Delibes que als homes -també solitaris, però malgré eux- més expansius i fins i tot paveros de les històries de mar de Josep Pla. Ell és l'autèntic habitant d'aquella contrada i d'un temps que mor. El seu ramat -l'hem vist pujant- pastura pel voltant de la casa del Clot. Quan tots marxem, ell es quedarà. La campana romandrà muda un any, vindrà l'hivern, i només dringaran les esquelles.

***

(Em desperto avui, a mitja nit i no aconsegueixo adormir-me. Mentrestant m'abstreu l'obsessió de construir una frase que faltava en el text anterior).

Notes

M'aixeco avui empès per una febre estranya (i no és la febre real dels últims dies) que em porta a compondre, al límit entre son i vigília, un parell de poemes. Espero que puguin ser l'embrió d'alguna cosa més ambiciosa.

***

José Luis García Martín escrivia que alguns dels poemes de Mediterráneos de José Carlos Llop podrien ser anotacions de diari. Tienen un aire un tanto deslavazado, afegeix, tot i destacar-ne l'encant. Salvant totes les distàncies -immenses-, en acabar aquesta primera escriptura em pregunto també si aquests poemes meus no s'haurien emmotllat també millor al format diarístic. Els límits dels gèneres són, a voltes i per a alguns, difusos.

***

Per anar posant remei a la meva incultura, i incúria, cinematogràfica, veig, a la fi, Paris, Texas de Wim Wenders. Vaig fer l'esforç de buscar i comprar la cinta, el devedé, per wallapop. M'emporto una profunda decepció. Més enllà de la magnífica fotografia, molt ben encaixada amb una música estranya, onírica, i de la interpretació episòdica de Nastassja Kinski - que ha deixat per sempre la seva imatge icònica amb jersei fúcsia- no sé trobar en aquesta història cap element que em desperti interès o emoció.

Amb determinat cinema d'autor em passa el mateix que amb la tendència imperant en l'art contemporani, em costa ser convençut de que l'emperador no va despullat.

(Un apunt de realisme i de crítica argumental: els nens són profundament conservadors i amants de la seguretat. Cap nen feliçment instal·lat en un entorn familiar còmode, el deixarà per emprendre una aventura boja i incerta).

 

***

Llegeixo que s'obre a Europa el debat sobre el grau de protecció del llop. Però l'espurna que encén la polèmica, i la possible revisió legislativa, no és una eventual desprotecció dels ramaders del continent, sinó el fet que un d'aquests animals ataqués, i es crospís, un poni a la finca de la baronessa von der Leyen.

Bon profit al llop i bona sort als europeus.

***

I llegir la premsa, quin greu error.

Tarda

L'inconformisme no sé si és virtut o defecte. Acostuma a ser tingut per virtut. D'ell neix la creació, la inquietud, la revolta. En certa manera, també la justícia, o la seva cerca. Però l'inconformisme és també fruit del benestar, de la sobreabundància. L'inconformisme dels nens mimats. No sé on vaig llegir que els francesos són aquells individus que viuen en el millor lloc possible del món però consideren que viuen en el pitjor. A nosaltres ens passa el mateix. Inconformisme de l'opulència. Jo mantinc una relació estranya amb el meu inconformisme innat. Miro de posar-lo a ratlla.

***

Trobo en un armari el vell bullidor d'aigua, elèctric, que hem canviat vint-i-cinc anys després. Usat, gastat, vell i lleig, però segueix funcionant. Si hem de ser sincers, jo no l'hauria canviat. El nou és bell, flamant, porta unes lletres brillants que mostren el seu pedigree. El vell, però, no el llencem. Allí s'està. Esperant una oportunitat? No ho sé. M'ha agradat trobar-lo.

***

Llegeixo, i rellegeixo, Zagajewski: aquest llibre complex que és En la belleza ajena. Fragments petris, de lectura difícil, s'alternen amb llambregades de veritat i episodis que llisquen. Certament, alguns dels mons que descriu, les Gliwice o Cracòvia de joventut, no són els millors mons possibles. El totalitarisme comunista hi és ben present, com un vel que tot ho enteranyina. Però alhora, en aquestes pàgines s'hi percep també una certa nostàlgia, inevitable, per la joventut. Sobretot per la il·lusió de la joventut: els primers moviments poètics, el tímid combat contra l'opressió, la cerca de la llibertat... Per aquestes pàgines hi volen també les merles i els falciots, hi apareixen vells professors universitaris, els carrers de Cracòvia desemboquen de sobte, com per art de màgia, en les ribes del Sena. Sempre hi fa una mica de fred, encara que brilli el sol de maig. Potser és aquesta mitja malaltia que pateixo avui el que em fa perdre encara més per la narració d'uns mons perduts, per aquests carrers i parcs de llambordes fosques, per aquests cels on fumegen velles xemeneies.

***

La primera vegada que vaig consumir un ibuprofèn va ser com un miracle. Patia un dolor insuportable de queixal i aquest analgèsic -llavors nou- tingué un efecte indiscutible, quasi màgic. Aquests dies pateixo un mal de coll, una inflamació molt molesta que situo en la laringe, i de tant en tant en consumeixo un, que em dóna placidesa. En canvi, quan s'han acabat els seus efectes em sento com si volés sense paracaigudes, incert, insegur, esperant en qualsevol moment la caiguda dolorosa.

***

Avui hem dinat uns pierogi -aquesta mena de ravioli polonesos- que vam comprar a l'aeroport de Cracòvia. A la tarda, quan entro a la cuina a preparar-me un te amb mel i llimona, hi roman encara ben viva la seva olor. La casa fa olor de mlczeny bar (literalment, bar de llet, els restaurants polonesos barats vestigi del règim comunista). Dolor i analgèsic, lectura de Zagajewski, olor especiada de vella cuina de l'Est... tot sembla conjurar-se en aquesta tarda que té tots els elements per la tristesa: diumenge, tres de setembre.

Notes

Recordo una anècdota que em va explicar l'X fa anys. Va trobar-se un d'aquells directius triomfadors de la dècada dels 80, que, vistos amb perspectiva i amb l'evolució que ha seguit el món, resulten fins i tot entendridors, el qual, després d'explicar-li les seves grandeses, va preguntar-li amb una certa displicència:

- I tu què, X, encara fas d'advocat?

Ell va respondre a la pregunta amb un cert excés de dignitat:

- Jo no faig d'advocat, jo sóc advocat.

M'ha vingut a la ment aquesta conversa pensant en aquells que practiquen l'ofici d'escriure. D'una banda, hi ha els que són escriptors i se situen -o jo els veig així- en un món diferent, no sé si superior, però sí diferent quant a la relació amb la resta de la humanitat. I, d'altra banda, hi ha els qui fem d'escriptors, amb més o menys intensitat, però continuem convivint amb tothom amb absoluta naturalitat. En aquest cas, i pel que fa als que desenvolupem una escriptura més o menys memorialística, sempre penso que en qualsevol relació, ni que sigui una simple conversa, amb algú que més o menys ens hagi llegit, estem en un pla d'absoluta desigualtat i indefensió, ja que la nostra contrapart ens coneix molt més del que nosaltres el coneixem a ell. La constatació d'aquesta realitat em genera a vegades una sensació entre la inquietud i l'estranyesa.

***

M'envia l'X. aquest text de Juan Arnau (de En la mente del mundo) que comparteixo plenament. 

Hay una época de la vida en la que se necesitan como el agua las experiencias, y es natural que así sea. Pero el desfile frenético de sensaciones no resulta de ayuda, e ir continuamente a la caza de nuevas experiencias acaba resecando el alma y endureciendo la atención. El alma es rutinaria, no hace falta estimularla como se hace ahora con los niños; Hay que dejarla tranquila para que pueda escuchar, para que pueda unirse a aquello que la reconforta y le da vigor, para que pueda alzar el vuelo. Para ello son indispensables los momentos de calma y soledad. Sólo en esos momentos es posible discernir lo aparente de lo real, escuchar el eco de lo vivido y preparar lo venidero. Entre las crisis que acechan a la vida moderna, la principal es la crisis del silencio.

Aquesta necessitat permanent d'ocupar-nos esdevé, sobretot, una renúncia a la reflexió i el pensament.

***

És curiós constatar com tots i cadascun dels nostres dimonis particulars reapareixen, en perfecte estat de revista i conservació, un cop acabat el període de vacances. Tant se val quina sigui la seva naturalesa, edat o funció, cada primer de setembre tornen amb tota la seva plenitud. Que il·lusos que érem pensant que desapareixerien quan els vam guardar a l'armari a primers d'agost! Aquí els trobem, sempre fidels. L'única víctima d'aquest període és, en canvi, aquell home nou que crèiem haver creat amb la vacança. Aquest individu és més fràgil que els pètals d'un gallaret.

Cracòvia

Cada dia tinc més por d'asseure'm a escriure. Em veig incapaç d'escriure res que importi realment.

Ho intento, tanmateix. En aquesta tarda plujosa i freda, que anuncia -o avança- la tardor, m'assec a recordar i a mirar de transcriure impressions d'aquest passat més recent, que no deixa, però, de ser passat. Busco en els poemes de Zagajewski alguna espurna que ajudi a engegar el motor de l'evocació, de l'escriptura, però no sé trobar-la. Passen les hores d'aquesta tarda mòrbida. Cracòvia em sembla una vana il·lusió no viscuda, i trobar-la és, com escrivia Leopardi, un van desio del passato. No sé veure els colors, vagament ocres, dels seus carrers ni trobar el silenci que sé segur que existia, amagat entre les cridòries dels turistes que passejaven feliços pels carrers i places principals. Feliços, almenys en aparença. Per un carrer lleugerament apartat d'aquesta desfilada amorfa de persones hi passa un cotxe, a poc a poc, i els seus pneumàtics salten molt lleument sobre les llambordes, fregant-les, i emetent un so agradable, que amaga el ronc del seu motor. El cel, d'un blau intens, es dibuixa com un canal entre les cornises dels edificis de façanes ennegrides, de les quals pengen cables inexplicables que s'introdueixen, seguint un esquema atzarós i indesxifrable, per les finestres. Entro en una llibreria de vell, atret per l'encanteri de les cobertes que s'exposen a l'aparador, i no sé guiar-me entre els títols incomprensibles d'una llengua llunyana i desconeguda. Faig l'esforç de posar-me les antipàtiques ulleres de llegir, símbol d'una edat que mai serà la meva, però ni aquest ajut em fa de brúixola. En surto amb les mans buides. Si almenys fos hivern i pogués aixecar-me les solapes d'un abric, potser podria sentir-me més a to amb aquests carrers secundaris de la ciutat vella, potser la ciutat a qui escau millor aquest qualificatiu de vella. Mentrestant, pel carrer Florianska, la riuada de turistes no s'atura. M'agradaria ser capaç d'entrar en qualsevol de les omnipresents esglésies i agenollar-me a pregar, sense dubtes, com fan aquí persones de totes les edats, sota les voltes barroques i ornamentades, com cels ficticis que avancen el definitiu. Però pujo a un tramvia perquè m'acosti a Kazimierz. Plou suaument, guspireja, mentre camino pels carrers d'aquest antic barri jueu de façanes encara més negres. Els bars s'omplen de gent que riu, mentre va caient la tarda. S'encenen els llums càlids, com veritables flames, que il·luminen els vells fanalets que porten els números de les cases, gairebé com torxes medievals. Mentrestant, en aquesta hora blava, els contorns del edificis es perfilen més nítids sobre el cel. Ressonen passos antics per l'empedrat desigual. Les estrelles de David de façanes i reixats provoquen una esgarrifança històrica. En cada cantonada s'amaga un episodi d'aquest passat fosc. Les fulles dels arbres romanen immòbils en el seu verd apagat que ja tendeix al negre. El Vístula llisca silenciós no gaire lluny d'aquí. Un pescador hi gasta les últimes esperances del dia, a contrallum del sol que es pon. Les agulles de Sant Josep de Podgorze semblen voler esquinçar el cel, però només fereixen, amb la seva bellesa, els ulls de qui perd la mirada per les seves teulades verdes, de coure envellit. La gran plaça d'aquest barri és deserta. A la vora del riu, en canvi, s'arrecera la cridòria, a cobert de la felicitat, un cop més, dels restaurants. S'atura la pluja. Les bicicletes creuen els ponts. Els tramvies blaus avancen pel destí inamovible dels seus rails. Es fa de nit. Un borratxo, que aquí fa pensar en un vell jueu, es resguarda sota un porxo. Busco sense sort Milosz, Szymborska, Zagajewski. Fins i tot, Conrad, que va escriure que en aquesta ciutat va deixar de ser un nen. M'imposo rellegir-los per trobar les empremtes a seguir que ara em manquen. Així que em sento orfe. La geografia i el temps es mesclen, s'entreteixeixen. Aquests carrers porten a la gran plaça o condueixen als anys de joventut? El camí per la ciutat és incert, com tot el nostre destí. Cada pas és un desafiament. Qui és capaç d'assegurar que aquell vell captaire no tindrà el nostre rostre?

Caçadors solitaris a la recerca del temps perdut

Ets un caçador solitari, com el cor de la novel·la de Carson McCullers, m’escriu l’R. quan li dono una determinada notícia, que podria ser considerada un petit èxit, encara que molt menor i més fruit de la constància o de l’oportunitat (o l’oportunisme) que del talent o el mèrit. I crec que aquest, el de caçador solitari, és un dels millors elogis que he rebut mai.
Tant el nom com l’adjectiu em resulten cars. Avui en dia, en aquesta societat melindrosa que hem construït, el caçador té mala fama. Però hi ha moltes maneres de caçar, tant en sentit literal com figurat i, ho vulguem o no, la caça és una activitat inherent a la nostra vida. Els humans mai deixem de caçar, d’una manera o altra. No ens guanyem el pa d'altra manera. I val més ser-ne conscients i fer-ho amb les virtuts i la noblesa propis de l’atavisme d’aquesta pràctica.
D’altra banda, sóc profundament solitari. Nosaltres, els solitaris, escrivia Nietzsche donant carta de naturalesa a quasi un grup humà, a una condició que, no recordo ara on vaig llegir-ho, té poc a veure amb el fet d’estar sol. El solitari pot estar perfectament acompanyat, fins i tot ser un individu sociable, sense deixar de ser un solitari. Ser un solitari és un actitud, una presa de consciència de la necessitat d’afrontar la vida per un mateix, des de la perspectiva personal i des d’un món interior propi, on no hi habita ningú més.
Així que sí, m’agrada ser considerat un caçador solitari.

 
***
Després d’algunes lectures poc engrescadores, torno als valors segurs i començo a llegir Aquella mitad de mi tiempo, un recull de textos diversos, tots ells de caràcter memorialístic, de Javier Marías. La primera impressió, en retrobar-me amb la prosa i amb el món de Marías (que també és un solitari), és la sorpresa que em provoca novament la seva desaparició. Potser sorpresa no és la paraula més adequada –sé perfectament que va morir- però igual que en els dies posteriors a la seva mort, em continua resultant difícil d’assumir que l’autor ja no sigui viu; no des d’una perspectiva sentimental (no hi tenia cap més vincle que ser-ne lector), sinó per la sensació de pèrdua que representa la seva desaparició. Potser seria exagerat dir que la seva escriptura el convertia en immortal, però certament era algú que, amb la seva obra i la seva posició, es feia molt present en el món. I potser aquest sentiment de pèrdua és també fruit de l’egoisme de pensar que ja no podrem llegir allò que segurament encara li quedava per escriure. Les morts prematures i inesperades són així: fan més evident la pèrdua. Tornant a l’egoisme dels lectors, precisament, en aquest volum Marías explica que va començar a escriure, amb tretze o catorze anys, per poder llegir més d’allò que li agradava i ja havia esgotat (Dumas, Salgari, Blyton, Crompton...) i va començar a inventar històries com les que escrivien aquests autors. Així doncs, la seva escriptura neix de la necessitat de lectura i, paradoxalment, de l’orfandat del lector davant l’obra finita d’un autor o autors.

***
El primer text d’aquest volum és un fals diari, encarregat a diversos escriptors per l’empresa fabricant de les llibretes Moleskine, on Marías acaba justament reflexionant sobre el record, la transcendència i, fins i tot, la mort. Són textos que cobren una significació especial quan sabem que Marías, efectivament i incomprensiblement, és mort. Per exemple, en un fals apunt del 12 d'octubre de 2001 escriu:

Tampoco puede uno oponerse a ello, ni a nacer, ni a vivir, ni a viajar en el tiempo, mientras no se canse de nosotros el tiempo, y nos expulse al territorio que no discurre.

I ho rebla l'endemà:

O que no transcurre, que viene a ser lo mismo. Si nos da tiempo a decir adiós, bien estará y yo no me quejaré.

Entre els records de què ens parla Marías, o els oblits (zozobras muy vivas de las que no queda rastro en la memòria), se me n’apareixen avui d’impensades: personatges del passat, molt secundaris i oblidats, moments viscuts, aparentment intranscendents, oportunitats perdudes, o fins i tot aprofitades, fotogrames d’instants que em sembla mentida que hagin existit en algun moment i que em fan plantejar si la seva existència, o la seva enyorança en alguns casos, és bona o dolenta en el moment actual, si el fet de que hagin passat i els recordem ara amb nostàlgia ens dona plaer o pau, encara que només siguin ara un record mig esborrat, o, per contra, si la seva pròpia essència de passat, és a dir, la impossibilitat de poder reviure aquells moments, la seva pèrdua definitiva (més enllà de la foto fixa del record), no fa sentir-nos pitjor i ens fa pensar que, tal vegada, hauria estat millor que aquells moments mai no haguessin existit. Potser, com Proust assenyalava, tenim a les mans l’art com a instrument per evitar la pèrdua del temps, per recuperar-lo i tot, però la seva fragilitat davant la realitat del temps és indiscutible. La joventut aliena és la mostra més evident de la impossibilitat de recuperar el temps perdut i de com d’aliè ens pot resultar, fins i tot, el temps actual, que sovint ja no és el nostre.

Notes

Viatjar lleuger d'equipatge, en sentit literal, és un gran guany. Encara que potser sigui també un gran tòpic.

***

Algú llança una ampolla en una platja, o la trenca, i els vidres trencats poden fer molt mal a qui els trepitgi. Però passen els anys i el mar erosiona el fil tallant, l'amoroseix, fins que aquest cristall feridor esdevé una joia preuada que cullen els nens, i ja més tard, un record valuós.

I així, aquest vidre trencat es converteix també en una metàfora d'allò que és perillós, o que fins i tot ens fa mal, i al cap del temps pot ser, més que una cicatriu, un pòsit. O de com les arestes que ara tallen demà ens poden fer més rics.

***

Sentit al tren d'una senyora: cuando lo del covid.

***

La contradicció entre l'omnipresència del canvi climàtic en els discursos i la dèria d'eliminar arbres en un urbaninsme encimentador. (Hi ha també la variant substitutiva: arrencar grans arbres d'ombres majestuoses i plantar mísers tronquets que potser donaran ombra als nostres besnéts. Si no tornen a urbanitzar abans, esclar).

***

Zagajewski assenyala dos defectes en la literatura, que transcric literalment:

Cuando el escritor se ocupa única y exclusivamente de si mismo, de sus debilidades y de su vida, y olvida el mundo objetivo y la búsqueda de la verdad.

Cuando el escritor se ocupa única y exclusicamente de la verdad del mundo, de la tradición objetiva, imparte justicia, juzga al prójimo, censura la época y sus costumbres y se olvida de sí mismo, de sus debilidades y de su propia vida.

I que difícil que és no caure en aquests extrems.

Notes

Quelques mois de ma vie: l’escriptura de Houellebecq fa que, fins i tot les històries més sòrdides i les argumentacions menys fonamentades, acabin tenint interès.

***

Tanmateix, l'escriptura explícita sobre sexe, lluny de resultar-me estimulant, m'acaba semblant una pura descripció uro-ginecològica, mancada de tot erotisme. És a dir, com un manual d'anatomia però escrit amb termes vulgars, sense la pàtina higiènica de la terminologia científica. El sexe, sense l'estímul del misteri, de la intimitat, fins i tot del silenci, és, en el millor dels casos, gimnàstica. En el pitjor, com les històries que ens conta Houellebecq en aquest llibre autobiogràfic, sordidesa.

***
Un dels errors més grans a què ens aboca la sobreprotecció pròpia de la nostra societat és arribar a pensar que les nostres decisions i els nostres actes no tenen conseqüències. Ni les mil capes de protecció que puguem construir ens poden lliurar d’aquesta equació vital palmària.

***
Focs d’artifici. La mateixa construcció té ja un segon significat que assenyala la seva superficialitat. Però la literalitat de l’espectacle no difereix gaire, quant a superficialitat, d’aquesta segona accepció derivada. Assisteixo a una d’aquestes exhibicions pirotècniques. Em sorprèn l’expectació que genera. Milers i milers de persones –i quan dic milers i milers vull dir exactament això- s’acumulen als carrers per veure’l. Algunes persones guarden lloc hores abans –i quan dic hores vull dir també, exactament, hores. És innegable que l’espectacle té la seva bellesa visual, basada en l’espectacularitat. Però és una bellesa inert, que no transcendeix ni emociona. Com una barbie, com el sabor d’una beguda ensucrada. Fàcil. Dura uns vint minuts i quan en portem cinc ja me n’he cansat. Em ve al cap el que deia sempre la meva mare quan veia un espectacle de circ o de màgia: ja m’ho crec que ho saben fer, per mi no cal que ho facin.

***
El mar, en canvi, és un espectacle que mai cansa. La seva aparent monotonia és subtil i alhora profunda. Com el foc, captiva i hipnotitza. El mar, a més, allunya de la realitat. Però això potser només ens passa a qui el veiem com un element quasi exòtic, aliè al nostre dia a dia.

***
La meva idea és -com he dit tantes vegades- que en aquesta època, com en les altres èpoques, els homes i les dones aspiren a la seguretat -tot i que molts no aspiren més que a una aparença, a una sempre relativa seguretat. Però la característica d'ara és arribar a la seguretat sense tenir maldecaps, sense aixecar, pràcticament, ni una palla de terra: no volen ésser rics, però tampoc no volen ésser pobres. Volen consolidar una mediocritat. L'Estat els ho permet a base de l'abandó de la seva independència. Per això el món camina cap al socialisme, o sia cap a la universal dependència.

He fet la trampa de no posar cursiva en aquesta cita. Aquest text tan actual -i no ho dic pels últims resultats electorals- no és de 2023. Ni l'he escrit jo, encara que el subscric plenament. Fins i tot em sento protagonista d'aquesta mediocritat i dependència (i de no voler tenir maldecaps). Aquest fragment d'un text que porta l'encertadíssim títol d'El diner és la llibertat el va publicar Josep Pla el 1953. La seva actualitat i finezza aclapara.

Tren

Ahir va ser el dia més calorós en unes quantes dècades. Avui falta poc perquè el mercuri arribi als mateixos nivells. Escric això en un banc de l’estació de Sants. Hi ha vaga de trens i en circulen pocs, així que m’he d’esperar una bona estona. Per fortuna, al gran vestíbul de l’estació hi corre un lleuger aire condicionat. No goso baixar a l’infern de les andanes. Escric en un ordinador prestat, com el Chevrolet de Pessoa i, com el poeta portuguès, també em plantejo, en aquesta atmosfera de calor opressiva, si no vaig per un altre somni, per un altre món. He fet temps per les botigues de l’estació, poc atractives, però refrigerades. He repassat els títols de les novel·les que venen al quiosc i n’he fullejat algun. El llibre que estic llegint ara em resulta plumbi, així que estic temptat de comprar-ne algun altre. A la botiga de l’estació n’hi ha tres que m’atreuen, però adopto –potser l’ambient empeny a l’escepticisme- una actitud crítica, desidiosa. ¿Hauria d’interessar-me la crònica judicial dels atemptats del Bataclan contada per un dels escriptors francesos actuals de més renom, especialista en submergir-se en el costat més fosc de la vida dels homes? ¿M’hauria de deixar seduir per un dels escriptors anglesos que més respecto, però amb una certa tendència a perdre’s per espessoralls inhòspits, que promet ara treure a la llum la relació entre un antic alumne i la seva professora morta? ¿És imprescindible que dediqui temps a vagar pels passatges humorístics i alhora amargs que sobre l’envelliment escriu una intel·ligent guionista novaiorquesa? Potser la resposta objectiva hauria de ser un triple sí, però l’atmosfera caribenya em condueix cap a un no indolent que em fa sortir, arrossegant els peus, d’aquesta mena de basar i em porta a aquest banc, on ara, just al meu costat, com si jo fos un imant, ha vingut a seure un pesat que no para de xerrar pel mòbil a ple pulmó, explicant banalitats. No sé qui deu ser la víctima telefònica d’aquest plom, però en tot cas qui pateix els danys col·laterals sóc jo. Arriba un punt que no puc suportar-ho més –té sort que això no sigui Alger ni jo Meursault- i acabo marxant cap a l’andana. Prefereixo els cinquanta graus de temperatura que la vèrbola infame d’aquell individu. Recolzades a la paret de la boca de les escales mecàniques s’hi acumulen unes quantes persones. El motiu: l’aire que hi circula. Per contra, a la mateixa andana, l’atmosfera és, com era previsible inhòspita, repugnant. Aire calent, quasi vapor d’aigua, respirat mil vegades per pulmons distints. Busco un lloc per seure i el trobo enmig d’una dona que grava llargs missatges de veu i d’una altra que també parla pel mòbil. Deu ser el meu maleït destí. Afortunadament, el so dels trens que circulen i de la megafonia insistent apaga els monòlegs insulsos. Fins i tot el soroll dels vagons és més agradable que aquesta vacuïtat. Vaig llegir l’altre dia que estava estudiat el símptoma d’una certa categoria de persones, caracteritzat per la incapacitat de suportar converses banals. Potser jo en sóc un d’aquests. O potser és el clima que m’empeny a la misantropia, a la desaparició, a la necessitat de tancar-me en una bombolla d’aire fresc. Em sento febril, incapaç de res, desdibuixat, com part d’un miratge propi d’aquest clima infernal. Assegut ja al tren, segueixo estirant el fil de l’escriptura, desenredant un cabdell sense sentit. Al vagó, força gent viatja dreta, perjudicats per aquesta vaga, però alhora indemnes als seus efectes, gairebé invulnerables a la incomoditat. Som, en el fons, formigues que anem d’aquí cap allà empesos per l’instint de sobreviure. Sento que he arribat ja al final d’aquest cabdell d’avui, que l’escriptura ja no dona més de si. Lamento no haver comprat algun d’aquells tres llibres. Va entrant gent al vagó, que s’entafora com pot. L’elegància d’alguns d’aquests viatgers, en aquest ambient quasi selvàtic, és com un refugi de civilització i, el que és més important, d’esperança. Els pantalons de fil de color beige de la noia que tinc dreta al davant, el cinturó de cuir d’un senyor, el vestit fúcsia i elegant d’una dona gran són banderes d’un territori que resisteix. L’espècie sobreviu a la temperatura, a les epidèmies, a les guerres, a la pròpia estultícia. L’instint és poderós. Al vagó, s’aixeca un viatger i un adolescent amb samarreta de tirants i pentinat estrident corre per prendre-li el lloc a una senyora. Sobrevivim, tanmateix.

Notes

Les vuit del matí i ja fa una calor espantosa. Camino cap a la feina i em creuo amb un home de la meva edat que em mira i, de sobte, m'etziba:

- No es más rico quien más tiene sino quien menos necesita.
- Eso es verdad –li responc, mentre segueixo el meu camí.

I la història d'aquest home –un profeta, un savi, un boig, potser simplement un extravertit- és una altra novel·la que es perd en aquesta mena de laberint, entre geogràfic i temporal, que és la nostra realitat de cada dia.

***
La Barcelona tòrrida d'aquests dies, que la calitja desdibuixa fins gairebé tornar-la fictícia, em fa pensar en la Lisboa que retratava Tabucchi a Afirma Pereira.

***  
Debilitat pels ulls pintats a l'estil Amy Winehouse.

***

Després de sopar, entre les lavandes del jardí, hi brilla un punt verd fluorescent: una cuca de llum, com un petit tresor.
De petit, en aquest mateix parterre, on llavors hi havia una tanca de xiprers, recordo haver-ne vist desenes, entre les branques. El meu pare enretirava les branques i me les ensenyava. Així, aquesta cuca no és només un tresor en si mateixa, sinó que ve d'un altre temps per ensenyar-me que el mon no canvia tant com pensem, que el passat pot tornar en qualsevol moment i oferir-se-nos com un altre tresor.

***
Abans, als trens de rodalies, hi havia dos grans grups de viatgers: els que llegien un llibre i els que miraven al buit. Ara, els dos grups majoritaris estan configurats, d'una banda, per les persones que miren el mòbil i, de l'altra, per les que continuen mirant al buit. La meva simpatia també ha evolucionat: ha passat del grup lector al grup de la mirada perduda.

***
Igual que, en les velles pel·lícules la dona desenganyada afirmava que tots els homes son iguals, per a l'escriptor igualment desenganyat, tots els editors acaben també sent iguals.

***

Crec que opressiva és l'adjectiu que més li escau a aquesta calor.

Notes

Caminant pel carrer de can Bruixa, a les Corts, veig de reüll la meva imatge reflectida en el vidre del que havia estat una caixa d'estalvis. Sobtadament, i potser una mica proustianament, recordo que fa vint-i-cinc anys ja feia caminant el mateix recorregut, fins l'estació de Sants. Llavors, com aquelles persones que estan a les portes de la mort, veig passar la meva vida com un film, aquests últims vint-i-cinc anys, amb tantes anades i vingudes, i revolts en el camí. M'adono també, amb més força, de com de de pressa han passat aquests anys, tot i les vicissituds viscudes, i que no falta tant per acabar el camí, no el camí de la vida però sí aquest camí d'haver d'hipotecar la vida.

Segueixo reflexionant sobre això, amb un cert optimisme, fins que sento que em criden. És l'amic R., amb el tovalló encara a la mà, que m'ha vist passar mentre dinava amb la família i ha sortit del restaurant. Faig el cafè amb ells.

***

En converses amb amics surt sovint el tema de la jubilació i el camí que falta per arribar a la meta. La conclusió que n'extrec és que és molt trist haver de desitjar ser vell.

***

A les cases burgeses d'abans -no em refereixo als grans casalots de famílies riques, sinó a cases de família de classe mitjana- especialment les que es destinaven a l'estiueig, s'acostumaven a reservar habitacions i espais perquè els fills, amb les respectives famílies que anaven formant, poguessin anar-hi els caps de setmana i les vacances, i conviure tots junts, fills i néts, amb els avis. Això també s'ha perdut. No només perquè la classe, diguem-ne mitjana, ja no es pot permetre cases grans ni gairebé cases d'estiueig, sinó perquè la convivència és cada vegada més difícil. Estem tots carregats de manies.

***

A Casa dividida, l'últim dietari de Valentí Puig, hi trobo aquest episodi:

Llibreria de Vic. Un home de mitjana edat, aspecte de prejubilat, té aires d'etern estudiant i alhora de concursant tímid que participa en un programa de televisió com Pasapalabra. Fulleja llibres en català i en castellà. Agafa novel·les, assajos. Mira la tapa. Llegeix solapes. Al final agafa L'educació sentimental. Beneït sigui. Estic a punt d'aplaudir. Ara mateix li ha donat corda al vetust rellotge de la civilització occidental.

Per aquelles dates, potser una mica abans, però, vaig comprar L'educació sentimental en una llibreria de Vic.

***

Precisament a Vic veig aparcat un camió que porta escrit a la visera Déu vos guard. Aquest camioner també ha donat corda al rellotge de la civilització occidental.

***

La posmodernitat: còctel de suposat progressisme en els costums i ultracapitalisme econòmic.

***

Al descans d'un partit de Wimbledon faig zapping i em topo amb un partit en diferit de la corrupta lliga espanyola de futbol. Sensació d'autèntic fàstic: canvio de seguida. L'evidència de l'existència de la màfia em trenca el confort que m'havia donat l'elegant herba anglesa, on guanya el que, simplement, és millor.

***

Valentí Puig escriu sobre la gosadia dels tímids a l'hora de relacionar-se amb les dones. Crec que és una idea encertada.

***

Finalista, en el sentit de shortlisted no de sots-campió, d'un premi literari d'un cert prestigi. Felicitacions d'amics i familiars. Però em temo que serà una autèntica victòria pírrica, absolutament sense cap efecte pràctic. Pitjor encara: pírrica i ni tan sols victòria.

***

Igual que la banda sonora de Cinema Paradiso, l'emoció amb què certs tennistes reaccionen a una victòria important em provoca l'efecte pavlovià de la llàgrima immediata.

(Badosa a Indian Wells en un documental, per exemple).

 

Ecos de França

Mentre cremen els carrers de les grans ciutats franceses, en una onada de violència que supera totes les anteriors, en aquest racó occitanoprovençal on passem el cap de setmana hi regna la pau més absoluta. Al petit poble de Saint Hilaire d'Ozilhan, quan arribem divendres al vespre, uns quants veïns s'apleguen amb taules de pícnic al voltant d'una furgoneta on venen pizzes. Els nens corren per la plaça mentre els pares joves xerren i riuen. Més tard, un d'aquests infants -ros com un fil d'or- em demanarà si li puc despenjar una pilota d'un balcó altíssim, com si jo fos un gegant omnipotent, el gegant guerrer del poema de Costa Llobera.. Ja m'agradaria.

Dissabte, a Uzès, vivacitat de dia de mercat, terrasses plenes i restaurants a vessar: ampolles amb totes les tonalitats de rosat i bombolles que esclaten en flautes de xampany. L'eterna paradoxa francesa.

***

Durant anys, hem somiat amb una casa provençal. És el tir per elevació del somni de la casa empordanesa, la seva sublimació absoluta. I encara que sapiguem que és un somni que no es complirà, seguim alimentant la il·lusió, puerilment. Així, ens aturem sempre a mirar els anuncis de les immobiliàries i agafem els fullets informatius que sempre ofereixen a l'exterior. Després, els mirem per sobre i els acabem llençant a les escombraries, com s'acostuma també a negligir els somnis.

Però el descobriment de Saint Hilaire, tan a prop de l'autopista i només a quatre hores exactes de casa, tan calmat i ocult, a l'abric de cayennes i louisvuittons, ens desperta aquestes velles il·lusions. El sol que il·lumina les façanes de pedra i les transforma en or, com un alquimista, els blaus i verds dels finestrals, com una bandera d'aquest midi simbòlic, exerceixen un efecte hipnòtic sobre la voluntat més reactiva a les fascinacions; actuen com un sisme sobre els pilars més sòlids del realisme. I només ens falta la bona vida i la despreocupació, absolutament artificials, d'un cap de setmana d'oci per acabar d'entabanar-nos. Però, potser per fortuna, arribaran el dilluns, la RENFE i les múltiples obligacions que ens faran tocar de peus a terra.

***

La casa on ens estem dóna a un carreró estret per on gairebé no circula cap cotxe. Tampoc cap persona. Des de la finestra de l'habitació veiem la casa veïna on només una antena parabòlica desentona amb l'harmonia de la pedra, la fusta, la teula i els colors verd d'una heura, gris d'una olivera i taronja desfermat de les flors d'una campsis. Quan tornem caminant del restaurant, ben entrada la nit, fins i tot ens acompanya una fresca d'un luxe que supera el de qualsevol producte ofert a l'avenue Montaigne de la capital d'aquest país. A les set del matí ens despertarà el toc insistent de les campanes. Mentre el sol va entrant per les finestres, al llit, en silenci, penso com deu ser la gent que viu aquí.

***

El pont du Gard: enorme, majestuós, sorprenent. Vist.

Anar sumant anys és adonar-te que a molts llocs ja no hi tornaràs més. I crec que sumar-ne encara més farà que això ja gairebé no t'importi.

***

Vendre's la llibertat sempre és un error. Vendre-se-la barata és un error imperdonable.

***

Sopar a Uzès. Taules plenes en aquest pati ocult entre murs de pedra. Litúrgia de la gastronomia francesa amb certes ínfules. Camises de fil i panamàs. Pells morenes i un cert toc de gimnàs en els cossos entrats d'anys. Mestressa elegant d'educació sòbria i bellesa discreta. A les taules veïnes, riures despreocupats i ampolles que van caient. Crec que no m'agrada.

***

La línia, aparentment fina però d'un solc extremament profund, que separa despreocupació i intranscendència.

***

-Ja no compres tants llibres- diu la G quan sortim de la llibreria de la plaça de les Herbes d'Uzès.

Bé, en realitat no ho diu (potser per no despertar la bèstia) però sé que ho pensa. Efectivament, intento comprar menys llibres i llegir-ne més, tot i que sempre hi ha ocasions per a l'excepció més desenfrenada. No és el cas d'aquesta llibreria, on aquest cop no he sentit l'atracció per cap títol. Anava amb la idea de l'últim i breu Houllebecq que vaig veure a la Central -i vaig deixar córrer pensant que el compraria a França, guiat per una il·lusió una mica absurda- o per l'últim Modiano (Chevreuse). Però no trobo ni l'un ni l'altre. Fullejo Londres de Céline i una novel·la de Michon de la qual ja he oblidat el nom, però no m'acabo de decidir per res. Tampoc per un recull il·lustrat de textos venecians de Proust. És més dia de passejar per aquests carrers -del bullici de la plaça al silenci que envolta al majestuós edifici del Duché- que no d'ocultar-se entre taulells i prestatgeries.

***

Precisament quan ens acostem al Duché, en ple sol del migdia, veiem un senyor vestit amb gran elegància amb trajo de fil i barret panamà, amb la prestància de qui se sent immune fins i tot a la temperatura. Es dóna el cas que, involuntàriament, el seguim i veiem que obre la gran porta del Duché per entrar-hi. Tenim gairebé la certesa d'haver-nos ensopegat amb el duc d'Uzès.

***

Amb el pas dels anys, paradoxalment, hom es flexibilitza. Els convenciments, les idees, són menys sòlids. Crec que la saviesa, entesa com a experiència, alimenta el dubte, permeabilitza el pensament.

Però aquesta evolució, positiva en termes generals, té els seus efectes adversos. Un d'ells és deixar-se endur pel corrent. I comprendre aquest corrent no hauria de voler dir deixar-s'hi arrossegar.

Penso en tot això arran d'una situació absolutament insubstancial. Em veig mirant els horaris d'un espectacle de llums ideat per a turistes, que vint anys enrere hauria descartat amb absolut menyspreu i total intransigència.

***

És estrany pensar que tot això -reitero- passa en un país on cada nit cremen cotxes, edificis i autobusos, es detenen centenars de persones i les botigues pateixen pillatge.

Notes

Si les miente la vida / se hacen parapetos con poemas.

Això ho cantava El último de la fila i és una metàfora gairebé perfecta. He experimentat darrerament que quan la vida no ens dóna allò que desitjaríem, hom es construeix refugis, que acaben sent sòlids, amb la poesia. Una poesia que pot agafar formes diverses: l'amistat mateixa n'és una mostra. Què té a veure l'amistat amb la poesia, podríeu preguntar. No sóc capaç d'explicar-ho, però és una construcció semblant, que pot bastir-se pas a pas, vers a vers, amb elements propers i distants, amb atributs que poden ser antagònics, amb imatges aparentment llunyanes que conflueixen...

Parapets, en definitiva.

***

Ara que nous corrents de la música popular (vegi's regueton) ens delecten amb missatges de gran solidesa, sensibilitat i profunditat, em meravellen, per oposició, les composicions literàries de grups d'altres moments. Un exemple paradigmàtic és l'esmentat El último de la fila, que teixia, amb les seves cançons, una poesia que és pur 27. Una mostra:

Y refulgiendo cual luciérnagas,

Caminando sin prisa sobre el tiempo,

Huyen de un mundo material,

Son espíritus barridos por el viento.

Y ahora van

Hacia su abstracción,

Dales sólo paz y una sonrisa,

Cielo abierto y aire para respirar.

Caen las estrellas de su manto,

Verdean los campos a un resquicio de luz,

La pradera ahora es su casa

Donde la espiga brota entre la flor.

Si les miente la vida

Se hacen parapetos con poemas.

Un día color de melocotón,

Cuando todos seamos libres,

Cuando las piedras se puedan comer

Y ya nadie sea más que nadie,

Canta por mí

Si no estoy yo aquí.

***

Tot i aquesta demostració lírica que és Canta por mí, el meu vers preferit de El último segueix sent l'interrogant retòric i estrany de:

¿Por qué esas flores raras crecen en las aceras para ti?

***

D'un documental de Netflix (ecs!) sobre l'Hotel Formentor n'he tret la consciència del valor d'un poeta que, per als mals lectors de poesia, queda ocult entre els noms amuntegats als manuals de literatura de l'època d'estudiants. Recitat amb èmfasi com es fa en el documental i cantat, gairebé acaronat, per la veu de Maria del Mar Bonet, Lo pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera se situa en els cims més alts de la literatura catalana.

Segurament aquest és un descobriment com el de la sopa d'all, però en temps de cuina michelinada, i de literatura anabolitzada, cal anar descobrint periòdicament la recepta de sopa d'all, sovint amagada en vells receptaris.

La composició de El pi de Formentor és gairebé perfecta, fins al punt que les dues últimes estrofes les triaria gairebé com un epitafi:

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

com l'au dels temporals.

Em magnetitza el ritme, la sonoritat, la força i el simbolisme d'aquest poema excels!

Notes

La realitat supera la ficció, diu el tòpic. És clar que la supera, infinitament. La ficció, de la mà dels grans mestres, a l'únic que pot aspirar és a acostar-se a la capacitat creativa de la realitat.

***

Miro aquests dies una sèrie televisiva de ficció. La veritat és que està ben construïda, els guions són magnífics, els diàlegs també. Però els personatges -diplomàtics, polítics...- són tan sofisticats, brillants i intel·ligents que m'acaben resultant repulsius. En aquest cas, els guionistes -que es deuen considerar igualment sofisticats, brillants i intel·ligents- pretenen superar la realitat amb la seva ficció i no s'adonen que aquest és un llistó massa alt, fins i tot per a la flexible perxa de la seva vanitat.

***

Llegit Aquellos días, de Javier Castro Flórez. És una mena de dietari, amb les entrades ordenades de forma inversa, construït a partir de textos que l'autor va publicar fa uns anys a Facebook. M'he sentit molt proper a la seva escriptura, que, en el fons, és la seva manera de mirar, construïda a base d'humor, candidesa, sensibilitat i una rebel·lia mig amagada. I quan dic que m'hi he sentit proper no vol dir que la meva escriptura tingui aquestes qualitats -no vull pecar d'immodèstia- sinó que m'agradaria aproximar-m'hi.

Curiosament, dos dels llibres que he trobat més rodons, en la seva simplicitat profunda, han estat dos llibres elaborats a partir d'entrades de Facebook: aquest de Castro i el Diario de un editor con perro de Julián Rodríguez. Em reconforta adonar-me que les xarxes socials també porten coses bones i que el suport, al final, és el de menys.

***

Precisament, una editorial publica avui a instagram un post incitant els seus seguidors a respondre què vol dir escriure bé. L'expressió escriure bé, d'entrada ja no m'agrada. Jo obviaria l'adverbi i diria que escriure és, sobre tot, saber mirar.

***

Tarda a Empúries. El verd dels pins i el blau del mar. L'aire net després de les pluges; fins i tot una frescor agradable. El sol descendint sobre la plana de l'Empordà. Els quatre gats que ens passegem enmig de les runes no sé si som prou conscients del privilegi que suposa viure aquest moment. Grècia, a una hora i mitja de casa.

***

Ara he recordat que fa uns anys vam mirar-nos una casa de poble a Garrigoles, un poblet de l'interior, no molt lluny d'Empúries. Era molt petita i ens l'oferien a un preu raonable. Estava restaurada amb gust i tenia un terrat on mirar el cel. A pocs metres hi havia l'església del poble, romànica. Com en tantes altres coses de la vida, no ens vam decidir. La vida és tot allò que passa mentre estàs indecís. Ara penso que hi podríem passar moments feliços. O no, qui sap. Kavafis va escriure que la ciutat és sempre la mateixa, és a dir, som nosaltres mateixos.