Londres

When a man is tired of London, he is tired of life

Samuel Johnson

Recordo que la meva entrada a Londres fou difícil. Havíem anat a estudiar-hi anglès -és un dir- en ple mes d'agost amb qui llavors era la meva nòvia (i ara la meva dona). D'entrada, la ciutat em va semblar inhòspita. Als carrers del centre, els peus es quedaven enganxats a les rajoles; d'uns locals més que dubtosos en sortien bafarades infectes d'oli reutilitzat. Feia setmanes que no plovia, l'herba estava seca i al metro no hi havia aire condicionat. No teníem diners per dinar decentment i a la residència on ens hostatjàvem ens oferien uns sopars nauseabunds. Fèiem classe en una mena de llar de jubilats. Les dutxes eren impúdicament mixtes. Sort que mai vam trobar-hi ningú.

Van haver de passar un parell de dies perquè la meva percepció de la ciutat virés radicalment. Vam canviar Oxford street per King's Road, Trafalgar Square per Bedford Square, el Soho per Kensington. La temperatura va baixar. La fresca sempre és sinònim d'higiene i civilització. Seguíem alimentant-nos bàsicament dels entrepans de Pret-à-manger, però vaig començar a entendre ràpidament la ciutat. La que possiblement ha estat, des de llavors, la Ciutat.

Han passat gairebé trenta anys, hem anat a Londres sempre que hem pogut, però menys del que hauríem volgut. De fet, hi hauríem volgut viure. Ser Nicholas Jenkins. O el seu creador, Anthony Powell. O Cyril Connolly. O... tant se val. Ens hem acontentat passejant-hi, creient que no érem turistes, tot i estar hostatjats en hotels simples de Kensington, Bloomsbury o, fins i tot, Bayswater. He volgut creure que John Sandoe, Hatchards o Heywood Hill eren les meves llibreries; fins i tot que el meu anglès era correcte. Han caigut múltiples visites a la National Gallery, a la Portrait, a les Tate i, fins i tot, a la Wallace Collection o a l'institut Courtaulds. Hem dinat i sopat en restaurants més que dignes i hem trobat plaer en els pies i les ales. He sentit el fervor fetitxista de les plaques blaves. Puc recórrer de memòria múltiples racons de la ciutat. En sé, modestament, els noms d'uns quants carrers. N'he escrit tant i tan bé com he sabut. Als Ich Can, com consignava Van Eyck en els seus quadres. Amb resultats incomparables als del flamenc, esclar, però amb la mateixa intenció.

I ara, em temo que he tancat el cercle. Vam ser-hi un cap de setmana d'aquest novembre. Potser massa curt, potser massa intens. No vaig flairar aromes hòrrids provinents de restaurants tèrbols. Però vaig pagar massa per vins més que mediocres. No vaig compartir banys. Però vaig trobar multituds que m'impedien literalment caminar pels carrers del centre. Ens vam haver de refugiar a Hatchards -refugi immillorable, això sí- per fugir de les masses. Vaig trobar parades de metro clausurades per seguretat, vies de tren tallades per obres reiterades i inacabables.Vaig veure cotxes omplint els carrers a totes hores. Vaig trobar manifestacions que emparaven, en dies successius, bàndols enfrontats. El ritme de la ciutat em va embafar. La inflació dels preus em va omplir de tedi. Fins i tot els esquirols dels parcs em van semblar hiperexcitats. La vitalitat que en altres moments em semblava una mostra de dinamisme i creativitat, ara em va resultar patològica i anfetamínica.

Potser, només potser, he tornat a l'escepticisme original; de vegades, hi ha cercles que es tanquen.