Dissabte, diumenge i dilluns (I)

Com en l'obra de teatre homònima de l'autor napolità Eduardo de Filippo, passem aquests tres dies -dissabte, diumenge i dilluns- ben a prop de Nàpols. Són dies eterns i, paradoxalment, volàtils al mateix tamps, com tots aquells que formen part de la vacança, que es viu sempre com un estat gairebé oníric. És un període de temps, aquests dissabte, diumenge i dilluns, que no forma part del fil de la quotidinaitat ni gairebé de la realitat, no és consecutiu a cap altre dia ni precedeix a res, se situa en una línia paral·lela, al marge del fil de la vida. En certa manera, també nosaltres ens transformem, deixem de ser qui som habitualment; el nou escenari ens desdibuixa i ens configura d'una altra manera, segurament més suau, amb menys arestes, com la línia de l'horitzó d'aquest mar Tirrè que ens envolta aquests dies, sempre difuminada i entelada de boirines.

***

Escolto Ariana Harwicz, que assenyala l'error de dibuixar-nos des de les identitats, d'escriure o pensar des d'aquestes identitats, com si fos tot el que ens caracteritzés. És un pensament encertat, oposat als nostres temps, que ella qualifica de covards, en què sembla que tots ens haguem de compartimentar i identificar contínuament, cadascú en la caixeta de la seva identitat. Els humans som molt més complexos i canviem, ens desdibuixem, com ens passa precisament ara.

***

Ja dimarts, passejant per la nostra ciutat, tan ordenada i aparentment civilitzada, enyoro el caos primigeni d'aquell sud d'Itàlia, que se'm mostra, des de la distància, com un exemple de llibertats. És aquell desordre, quasi invivible, el revers d'aquesta hipercivilització tan profundament ordenada, que pretén controlar-ho tot, evitar qualsevol risc, regir-se per una seguretat extrema que no deixa de ser un desideràtum inassolible. Com diu la dita popular, buscar el millor ens allunya d'allò que és bo i tinc la sensació que la cerca impossible de la perfecció ens aparta del confort de la naturalitat. Penso en els crits, en la conducció temerària, en el relativisme de la norma que impera a la Campània amb un cert enyor d'una llibertat perduda, o potser, simplement, d'una naturalitat arraconada.

***

Les platges italianes, amb el seu aire decadent, són també anacròniques. Ja ha passat l'estiu, però no costa imaginar-se sota aquests parasols perfectament homogenis i alineats -una paradoxa en aquest país- cossos untats d'oli i vestits amb petits slips d'on sobresurten grans panxes, nens esprimatxats corrent i àvies amb vestit de bany negre cridant-los. Els rètols de les platges amb grafies d'altres èpoques i noms de ressonàncies exòticament anglosaxones, ajuden a situar-nos en escenaris de films de l'època daurada de Cinecittà. La banda sonora és a mig camí del jazz italianitzat i la cançó melòdica que ens feia ballar agafats en l'adolescència més paleolítica. Sapore di sale, sapore di mare.

A Amalfi, aquest món contrasta amb la grandesa perduda d'un passat llunyà, recuperada ara, parcialment, gràcies al rei Mides del turisme. En un palau de primera línia de mar onegen les banderes de les quatre repúbliques marítimes: el lleó de Sant Marc i les creus, de diferents modes i colors, de Gènova, Pisa i també Amalfi. És la mostra de l'orgull d'haver estat en aquesta lliga de campions. La gran demostració d'aquesta vella noblesa la trobem, però, en el magnífic duomo orientalitzant que corona la plaça. Les escales que hi condueixen, on sempre hi seu algú -turista i local- tenen un aire, potser només funcional, de la romana piazza di Spagna. Al vespre, no podem resistir-nos d'asseure'ns, no a les escales, sinó a la terrassa d'un cafè per observar aquest bell temple i, també, la gent que passeja. Les llums de les taules, de color aperol spritz, ens donen una claror íntima. Comença a fresquejar -tant com pot fer-ho a la vora del mar en aquestes latituds- i els establiments proporcionen mantes per romandre confortables a les terrasses. Els cafès són ben servits, els cambrers, ben vestits. Corre ja un aire de diumenge al vespre, en el qual es barreja el recolliment de les parelles que tornaran demà a la feina, amb la despreocupació dels turistes desvagats que pensen què faran l'endemà. Sant' Andrea és present arreu: a l'escultura de la font, al frontispici d'estil bizantí de la catedral, al nom dels restaurants i les pastisseries... Arriba de tant en tant, un perfum de l'omnipresent llimona, probablement artificial, provinent dels sabons, gelats i licors que venen les botigues de souvenirs, però suficient per omplir-nos els pulmons de somnis de vacances eternes, d'un sud infinit. Ens enganyem sentint-nos viatgers del Gran tour, cansats dels nostres nords i dels nostres costums rígids. Les onades del mar colpegen amb força les roques d'aquesta costa màgica, plegada en mil racons on viure amors prohibits i de roques des d'on les sirenes cridaven Ulisses i feien embogir els mariners. Què farem amb una vida només, existint aquest món?