Notes

Les vuit del matí i ja fa una calor espantosa. Camino cap a la feina i em creuo amb un home de la meva edat que em mira i, de sobte, m'etziba:

- No es más rico quien más tiene sino quien menos necesita.
- Eso es verdad –li responc, mentre segueixo el meu camí.

I la història d'aquest home –un profeta, un savi, un boig, potser simplement un extravertit- és una altra novel·la que es perd en aquesta mena de laberint, entre geogràfic i temporal, que és la nostra realitat de cada dia.

***
La Barcelona tòrrida d'aquests dies, que la calitja desdibuixa fins gairebé tornar-la fictícia, em fa pensar en la Lisboa que retratava Tabucchi a Afirma Pereira.

***  
Debilitat pels ulls pintats a l'estil Amy Winehouse.

***

Després de sopar, entre les lavandes del jardí, hi brilla un punt verd fluorescent: una cuca de llum, com un petit tresor.
De petit, en aquest mateix parterre, on llavors hi havia una tanca de xiprers, recordo haver-ne vist desenes, entre les branques. El meu pare enretirava les branques i me les ensenyava. Així, aquesta cuca no és només un tresor en si mateixa, sinó que ve d'un altre temps per ensenyar-me que el mon no canvia tant com pensem, que el passat pot tornar en qualsevol moment i oferir-se-nos com un altre tresor.

***
Abans, als trens de rodalies, hi havia dos grans grups de viatgers: els que llegien un llibre i els que miraven al buit. Ara, els dos grups majoritaris estan configurats, d'una banda, per les persones que miren el mòbil i, de l'altra, per les que continuen mirant al buit. La meva simpatia també ha evolucionat: ha passat del grup lector al grup de la mirada perduda.

***
Igual que, en les velles pel·lícules la dona desenganyada afirmava que tots els homes son iguals, per a l'escriptor igualment desenganyat, tots els editors acaben també sent iguals.

***

Crec que opressiva és l'adjectiu que més li escau a aquesta calor.