Notes

Holbein treballà a la cort d'Enric VIII, un monarca infame, despietat i cruel. Velázquez pintà a la cort del pusil·lànime Felip IV. Ambdós foren pintors meravellosos, autors d'una obra que projectà els seus foscos entorns, transcendint-los. Però, com uns artistes d'una sensibilitat tan viva pogueren abstreure's d'aquests mons que, no ho oblidem, incloïen reines decapitades o autos de fe? Foren les necessitats econòmiques, com passa sovint, les cordes que els mantingueren units a l'òrbita d'un poder exercit de manera execrable? O, per contra, la seva sensibilitat anava per una altra banda i era immune a la injustícia? Probablement mai ho sabrem.

***

La història i les històries del premi Goncourt recollides en les pàgines del totxo -575 pàgines en quart- de 120 ans de prix Goncourt, une histoires littéraire française, de Jean-Yves Le Naour i Catherine Velent. Aparentment podria semblar un llibre per connaisseurs, però els diferents capítols, un per cada any, que llegeixo una mica a l'atzar reflecteixen mil anècdotes lligades a la grandesa d'un premi i a les misèries humanes, literàries i no literàries.

N'aprenc moltes coses, com ara terminologia: Galligrasseuil, la contracció de Gallimard, Grasset i Le Seuil, els tres grans segells literaris francesos que acumulen els grans premis. Una mena d'Oxbridge editorial, vaja. Descobreixo també que l'any 1914 no es va atorgà el premi, per raons aparentment òbvies, però sí que es va donar els anys 15, 16 (se'n van donar dos, el de l'any en curs i es va recuperar el del 14), 17 i 18. Tampoc es va atorgar el premi l'any 1940, però sí els dels anys 41, 42, 43 i 44 (el de l'any 40 es recuperà el 46). Una mostra de que també l'excepcionalitat de la guerra acaba sent transitòria i el món sempre gira.

***

Interessant la reflexió que escolto de Sergio del Molino en una entrevista, sobre les acusacions d'egolatria que acostuma a rebre qui escriu en primera persona. Sosté que l'autor que utilitza aquesta perspectiva no deixa de transmetre el que veu i sent des de la seva pròpia limitació i modèstia. En canvi, és l'autor que usa la tercera persona i la figura del narrador omniscient -que ho veu tot i ho sap tot- qui actua gairebé com un déu. Afegeix que, en països de llarga tradició religiosa -catòlica- com el nostre, la confessió -o tot allò que se li assembli- fora del confessionari és considerada imprudent i impròpia, fet que acaba d'arrodonir aquesta mala fama de la primera persona.

***

Considero que les xarxes socials són, en general, pernicioses. Però el transfons del que a vegades hi trobo, i que no s'acostuma a veure en la vida real, em produeix una fascinació, potser entomològica, extrema.