En la conversa amb Javier Aznar que escolto al cotxe, Ariana Harwicz esmenta una afirmació de Proust, segons la qual els qui més defensen una llengua són, paradoxalment, els qui l'ataquen, entès atac com una utilització impura o personal de la llengua. Busco la referència i la trobo en una carta adreçada a la vídua de Georges Bizet l'any 1908, de la qual en reprodueixo aquí un parell de fragments:
Las únicas personas que defienden la lengua francesa (como el Ejército durante el caso Dreyfus) son las que “la atacan”. La idea de que hay una lengua francesa que existe alrededor de los escritores y que hay que protegerla, es inaudita. Todo escritor se ve obligado a hacerse de su propia lengua, como todo violinista se ve obligado a hacerse de su propio “sonido”.
(...)
Porque de ese modo una forma gramatical puede ser hermosa por ella misma, porque sólo puede ser hermoso lo que puede contener el signo de nuestra elección, de nuestro gusto, de nuestra incertidumbre, de nuestro deseo y de nuestra debilidad.
Altra vegada, això em fa pensar en el meu instintiu rebuig a la perfecció, entesa aquesta no com l'excel·lència o el treball ben fet, que cal buscar-los sempre, sinó com el control absolut dels detalls, la rigidesa o, fins i tot, l'afectació. Pensant en la meva llengua i en la seva defensa basada en aquest mal entès perfeccionisme, em ve al cap el record d'algun antic professor.
***
La bellesa d'aquest territori de la Costiera Amalfitana contrasta precisament amb la seva imperfecció. Aquesta imperfecció que es manifesta en determinada estètica, en la construcció, la decoració, però sobre tot, en certs usos i costums. L'individualisme, l'anarquia semblen manar. Aquest caràcter local és tan fort que no es deixa vèncer, de moment, per la creixent expansió del luxe més descarnat, del bling-bling més odiós. Noies que abracen els seus nòvios -gracias, gracias, gracias, diu una d'elles aparentment emocionada- per haver-les portat a un mirador de Positano on poder fotografiar-se fins la sacietat. Joves americans robustos que pregunten de males maneres per la seva habitació a l'entrada d'una vil·la-hotel de luxe mentre arrosseguen l'omnipresent tròlei i la funda amb el vestit de casament. Nuvis foranis que, com ens explica l'R., propietari de la casa on ens estem, conviden tot un poble a l'aperitiu del seu casament que aplega gent vinguda de mig món. Són colonitzadors temporals, turistes que han perdut el més mínim instint adaptatiu a l'hora de moure's i ser respectuosos amb el territori que els acull. Per això, conforten els motorinos que us avancen en la corba més tancada, els conductors d'autobús que us fan senyals per ajudar-vos a passar pels punts més estrets de la carretera, la noia de l'hotel que sap respondre amb orgull i fredor el jove americà malcarat o els agricultors que perseveren en el cultiu, econòmicament dubtós, dels llimoners... Tots ells són elements de caràcter que encara contraresten i vencen el monstre uniformitzador, amb diverses variacions de la clàssica miseria e nobiltà del sud d'Itàlia.
D'aquesta manera, igual que els paisatges, arribem a estimar aquest caràcter, allò que ens sembla imperfecte i d'escàs gust. Mentre sopem a la protegida placeta d'Atrani, que indentificaríem a l'instant amb el substantiu Itàlia que conté el nostre diccionari intern, una família celebra l'aniversari de casament dels avis bevent vi i aigua que agafen directament de la font (a ells, no els cal convidar ningú de fora) i una altra àvia, la propietària del restaurant, es passa la nit paplantada a la porta, segurament més per costum que per ofici. Quina altra cosa podria fer? Quan acabem de sopar, ben entrada la nit, pujarem els cinc-cents graons, que, entre casetes, camps de llimoners, roques esquerdades i, fins i tot, un petit monestir pintat d'un color entre rosa i vermell (aquí van crear tots els colors molt abans de que existissin els pantone), ens portarà a la casa on, buguenvíl·lees i hibiscus regalimen gotes de la pluja recent i el mar és una extensió negra, que es manifesta com un buit infinit.
***
Cetara fa olor de mar i de peix, tal com els tòpics pinten els pobles de pescadors. A la petita platja, recollida hi regna el sol; als carrers del poble, ficats ja entre les roques d'un entrant de la cosa, la foscor. Les taules dels petits restaurants acompanyen el carrer central que baixa fins el mar. Des de la finestra del cotxe, les copes de vi blanc, entelades, són la imatge del desig. Trobar lloc on aparcar, un espai buit delimitat entre línies blaves, n'és la consumació. Aquí no han arribat la pàtina daurada del somni ni el bernís brillant del luxe. Les cases exhibeixen negrors d'humitat i els estenedors, mostres d'humilitat. Una dona reparteix paquets d'amazon parant el seu cotxe minúscul cada vint metres. Ens ha mirat malament quan l'hem acabat avançant, abans que pugués obrir la porta per enèssima vegada. Ara, mentre ens la creuem a peu, la seva mirada oblica fa pensar que ens recorda. Dinem, sabent que és ja dilluns, la tarda passarà de pressa, i tot s'haurà acabat. Tot? No sabem ben bé què, en realitat. Menjo spaguetti amb gust d'all i anxoves fregides, i res em semblaria millor aquí. La copa de vi blanc, gelat, es fa realitat però s'esvaeix ràpidament, com tots els grans plaers. El sol fa lluir la cúpula acolorida i brillant de l'església. Un peó treballa al carrer, mentre cinc se'l miren. Un matrimoni gran ens ensenya el nostre futur. Ja a la carretera, els rètols -Salerno, Napoli- semblen un miratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada