M'aixeco avui empès per una febre estranya (i no és la febre real dels últims dies) que em porta a compondre, al límit entre son i vigília, un parell de poemes. Espero que puguin ser l'embrió d'alguna cosa més ambiciosa.
***
José Luis García Martín escrivia que alguns dels poemes de Mediterráneos de José Carlos Llop podrien ser anotacions de diari. Tienen un aire un tanto deslavazado, afegeix, tot i destacar-ne l'encant. Salvant totes les distàncies -immenses-, en acabar aquesta primera escriptura em pregunto també si aquests poemes meus no s'haurien emmotllat també millor al format diarístic. Els límits dels gèneres són, a voltes i per a alguns, difusos.
***
Per anar posant remei a la meva incultura, i incúria, cinematogràfica, veig, a la fi, Paris, Texas de Wim Wenders. Vaig fer l'esforç de buscar i comprar la cinta, el devedé, per wallapop. M'emporto una profunda decepció. Més enllà de la magnífica fotografia, molt ben encaixada amb una música estranya, onírica, i de la interpretació episòdica de Nastassja Kinski - que ha deixat per sempre la seva imatge icònica amb jersei fúcsia- no sé trobar en aquesta història cap element que em desperti interès o emoció.
Amb determinat cinema d'autor em passa el mateix que amb la tendència imperant en l'art contemporani, em costa ser convençut de que l'emperador no va despullat.
(Un apunt de realisme i de crítica argumental: els nens són profundament conservadors i amants de la seguretat. Cap nen feliçment instal·lat en un entorn familiar còmode, el deixarà per emprendre una aventura boja i incerta).
***
Llegeixo que s'obre a Europa el debat sobre el grau de protecció del llop. Però l'espurna que encén la polèmica, i la possible revisió legislativa, no és una eventual desprotecció dels ramaders del continent, sinó el fet que un d'aquests animals ataqués, i es crospís, un poni a la finca de la baronessa von der Leyen.
Bon profit al llop i bona sort als europeus.
***
I llegir la premsa, quin greu error.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada