***
La por nostra de cada dia: no saber escriure.
***
No fa ni una setmana que l’amic X., per telèfon, em diu que està llegint un autor noruec: Jon Fosse. D’això se’n diu tenir ull clínic (X. és metge).
***
Del recull de cartes de Carles Riba escrites durant el seu viatge a Grècia amb Clementina Arderiu i editades ara per Carles-Jordi Guardiola, em crida especialment l’atenció el que escriu a Josep Obiols sobre Santorini:
***
No fa ni una setmana que l’amic X., per telèfon, em diu que està llegint un autor noruec: Jon Fosse. D’això se’n diu tenir ull clínic (X. és metge).
***
Del recull de cartes de Carles Riba escrites durant el seu viatge a Grècia amb Clementina Arderiu i editades ara per Carles-Jordi Guardiola, em crida especialment l’atenció el que escriu a Josep Obiols sobre Santorini:
Uns pobles blancs, que arrestellen les cases les unes damunt les altres, fent esqueneta, lligant-se amb arcs, aixafades o amb volta cilíndrica, com les cases africanes. Teniu la sensació, recorrent-los, que us serveixen una samfaina en blanc de tot el Mediterrani. Nets per fora i bruts per dins. La fonda, l'única fonda, feia pena: mai cap frare ha dormit en un llit més dur, ni més desmanegat.
L'única fonda... No han passat ni cent anys.
***
Vaig a la Finestres a escoltar Ariana Harwicz. Tinc la sensació de que, a diferència de quan escriu, en l’exposició en públic s’autocensura una mica. És lògic, la solitud íntima de l’escriptura afavoreix la llibertat. Diu que l’escriptor ha d’ofendre, que això forma part de la naturalitat de l'escriptura, i segurament és cert. M’adono a l'instant de la meva tendència innata a l’autocensura, al primum non nocere, sobre el qual he escrit algun cop. També assenyala que mai s'ha d'escriure fent càlculs ni pensant en l'eventual publicació en un lloc o altre. I li torno a donar la raó, autoculpnant-me un altre cop. El que no acaba de fer és donar-nos l’opinió sobre Sally Rooney, a qui sembla apuntar com a exemple de l’escriptura políticament correcta i marquiteniànament emmotllada al temps actual. Després veig que quan escriu sí que la dona:
El síndrome Sally Rooney se ve mucho en los pasillos y bambalinas de la literatura. Para vender más, para estar del lado del Bien (aunque haya que apoyar a criminales, sobre todo con las mujeres, y acentuar la judeofobia), se adhiere a las causas políticas con buena prensa. Esta búsqueda de la pureza ideológica ya era la del nazismo, es propia de cualquier sistema totalitario. Lo especial es que ahora es en nombre de la democracia. De la democracia radicalizada, es decir, totalitaria.
Penso en què, per mirar de tornar a col·locar l’N. en els raïls de la lectura, vaig regalar-li a l'estiu el llibre més celebrat de Sally Rooney. El meu fracàs ha estat absolut i penso que potser ja m’està bé, per subvertir la meva intuïció.
***
Més Harwicz:
En el siglo XXI se rehabilitó un debate que parecía saldado en favor de separar al autor de su obra. El revisionismo empezó en Estados Unidos y fue replicándose, de un modo acrítico, sumiso y colonizado, en América Latina y Europa. No separar la obra de la vida de su autor es una catástrofe para cualquier creador. Se examina su vida conyugal, su currículum, su prontuario, su casa, si fue infiel, si paga los impuestos de alumbrado, barrido y limpieza, como si fuera parte del texto ficcional. En este contexto, yo anunciaría el fin del arte. Si Dios murió, también puede morir el arte, tranquilamente.
***
Vaig a la Finestres a escoltar Ariana Harwicz. Tinc la sensació de que, a diferència de quan escriu, en l’exposició en públic s’autocensura una mica. És lògic, la solitud íntima de l’escriptura afavoreix la llibertat. Diu que l’escriptor ha d’ofendre, que això forma part de la naturalitat de l'escriptura, i segurament és cert. M’adono a l'instant de la meva tendència innata a l’autocensura, al primum non nocere, sobre el qual he escrit algun cop. També assenyala que mai s'ha d'escriure fent càlculs ni pensant en l'eventual publicació en un lloc o altre. I li torno a donar la raó, autoculpnant-me un altre cop. El que no acaba de fer és donar-nos l’opinió sobre Sally Rooney, a qui sembla apuntar com a exemple de l’escriptura políticament correcta i marquiteniànament emmotllada al temps actual. Després veig que quan escriu sí que la dona:
El síndrome Sally Rooney se ve mucho en los pasillos y bambalinas de la literatura. Para vender más, para estar del lado del Bien (aunque haya que apoyar a criminales, sobre todo con las mujeres, y acentuar la judeofobia), se adhiere a las causas políticas con buena prensa. Esta búsqueda de la pureza ideológica ya era la del nazismo, es propia de cualquier sistema totalitario. Lo especial es que ahora es en nombre de la democracia. De la democracia radicalizada, es decir, totalitaria.
Penso en què, per mirar de tornar a col·locar l’N. en els raïls de la lectura, vaig regalar-li a l'estiu el llibre més celebrat de Sally Rooney. El meu fracàs ha estat absolut i penso que potser ja m’està bé, per subvertir la meva intuïció.
***
Més Harwicz:
En el siglo XXI se rehabilitó un debate que parecía saldado en favor de separar al autor de su obra. El revisionismo empezó en Estados Unidos y fue replicándose, de un modo acrítico, sumiso y colonizado, en América Latina y Europa. No separar la obra de la vida de su autor es una catástrofe para cualquier creador. Se examina su vida conyugal, su currículum, su prontuario, su casa, si fue infiel, si paga los impuestos de alumbrado, barrido y limpieza, como si fuera parte del texto ficcional. En este contexto, yo anunciaría el fin del arte. Si Dios murió, también puede morir el arte, tranquilamente.
***
Per recomanació de l'X. escolto una conferència de Juan Arnau. Parla, entre moltes altres coses, de la intel·ligència artificial i la tecnologia. Diu que l'únic que no aconsegueixen les màquines és reproduir-se, però posa l'exemple de les flors, que usen els insectes per reproduir-se. Certes persones, fascinades per la tecnologia poden fer, doncs, com les abelles. I potser el nèctar són els diners.
***
Sona a la ràdio Devil came to me, de Dover. Aquest grup madrileny va posar-se de moda al final de la dècada dels 90, a remolc de l'èxit de bandes americanes segellades amb el nom de so Seattle. A mi, Seattle em cau molt lluny, però la música d'aquest grup, que no sé quin component de màrqueting va arribar a tenir, em va arribar a agradar perquè tenia també reminiscències del punk anglès (sóc més de Camden que de Seattle, de gavardines que de camises de quadres). En qualsevol cas, tampoc li feia llavors massa cas a Dover. No tenia ni trenta anys però ja estava més capficat amb les responsabilitats d'ancorar-me a la vida adulta -la vida aparentment real- que en les vel·leïtats que fins feia uns anys implicava aquest món de la música i les sortides nocturnes. Recordo que en unes classes de preparació d'un examen d'anglès que feia llavors una noia molt jove (no en recordo el nom ni tan sols la cara) em parlava de Dover. Jo tenia vint-i-vuit anys i ella en deuria tenir divuit i aquell món, el seu, el de Dover, em semblava d'una llunyania absoluta. No hi ha error més gran que ser jove i no saber-ho.
De Dover, Serenade:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada