***
Algú llança una ampolla en una platja, o la trenca, i els vidres trencats poden fer molt mal a qui els trepitgi. Però passen els anys i el mar erosiona el fil tallant, l'amoroseix, fins que aquest cristall feridor esdevé una joia preuada que cullen els nens, i ja més tard, un record valuós.
I així, aquest vidre trencat es converteix també en una metàfora d'allò que és perillós, o que fins i tot ens fa mal, i al cap del temps pot ser, més que una cicatriu, un pòsit. O de com les arestes que ara tallen demà ens poden fer més rics.
***
Sentit al tren d'una senyora: cuando lo del covid.
***
La contradicció entre l'omnipresència del canvi climàtic en els discursos i la dèria d'eliminar arbres en un urbaninsme encimentador. (Hi ha també la variant substitutiva: arrencar grans arbres d'ombres majestuoses i plantar mísers tronquets que potser donaran ombra als nostres besnéts. Si no tornen a urbanitzar abans, esclar).
***
Zagajewski assenyala dos defectes en la literatura, que transcric literalment:
Cuando el escritor se ocupa única y exclusivamente de si mismo, de sus debilidades y de su vida, y olvida el mundo objetivo y la búsqueda de la verdad.
Cuando el escritor se ocupa única y exclusicamente de la verdad del mundo, de la tradición objetiva, imparte justicia, juzga al prójimo, censura la época y sus costumbres y se olvida de sí mismo, de sus debilidades y de su propia vida.
I que difícil que és no caure en aquests extrems.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada