Dissabte, a Uzès, vivacitat de dia de mercat, terrasses plenes i restaurants a vessar: ampolles amb totes les tonalitats de rosat i bombolles que esclaten en flautes de xampany. L'eterna paradoxa francesa.
***
Durant anys, hem somiat amb una casa provençal. És el tir per elevació del somni de la casa empordanesa, la seva sublimació absoluta. I encara que sapiguem que és un somni que no es complirà, seguim alimentant la il·lusió, puerilment. Així, ens aturem sempre a mirar els anuncis de les immobiliàries i agafem els fullets informatius que sempre ofereixen a l'exterior. Després, els mirem per sobre i els acabem llençant a les escombraries, com s'acostuma també a negligir els somnis.
Però el descobriment de Saint Hilaire, tan a prop de l'autopista i només a quatre hores exactes de casa, tan calmat i ocult, a l'abric de cayennes i louisvuittons, ens desperta aquestes velles il·lusions. El sol que il·lumina les façanes de pedra i les transforma en or, com un alquimista, els blaus i verds dels finestrals, com una bandera d'aquest midi simbòlic, exerceixen un efecte hipnòtic sobre la voluntat més reactiva a les fascinacions; actuen com un sisme sobre els pilars més sòlids del realisme. I només ens falta la bona vida i la despreocupació, absolutament artificials, d'un cap de setmana d'oci per acabar d'entabanar-nos. Però, potser per fortuna, arribaran el dilluns, la RENFE i les múltiples obligacions que ens faran tocar de peus a terra.
***
La casa on ens estem dóna a un carreró estret per on gairebé no circula cap cotxe. Tampoc cap persona. Des de la finestra de l'habitació veiem la casa veïna on només una antena parabòlica desentona amb l'harmonia de la pedra, la fusta, la teula i els colors verd d'una heura, gris d'una olivera i taronja desfermat de les flors d'una campsis. Quan tornem caminant del restaurant, ben entrada la nit, fins i tot ens acompanya una fresca d'un luxe que supera el de qualsevol producte ofert a l'avenue Montaigne de la capital d'aquest país. A les set del matí ens despertarà el toc insistent de les campanes. Mentre el sol va entrant per les finestres, al llit, en silenci, penso com deu ser la gent que viu aquí.
***
El pont du Gard: enorme, majestuós, sorprenent. Vist.
Anar sumant anys és adonar-te que a molts llocs ja no hi tornaràs més. I crec que sumar-ne encara més farà que això ja gairebé no t'importi.
***
Vendre's la llibertat sempre és un error. Vendre-se-la barata és un error imperdonable.
***
Sopar a Uzès. Taules plenes en aquest pati ocult entre murs de pedra. Litúrgia de la gastronomia francesa amb certes ínfules. Camises de fil i panamàs. Pells morenes i un cert toc de gimnàs en els cossos entrats d'anys. Mestressa elegant d'educació sòbria i bellesa discreta. A les taules veïnes, riures despreocupats i ampolles que van caient. Crec que no m'agrada.
***
La línia, aparentment fina però d'un solc extremament profund, que separa despreocupació i intranscendència.
***
-Ja no compres tants llibres- diu la G quan sortim de la llibreria de la plaça de les Herbes d'Uzès.
Bé, en realitat no ho diu (potser per no despertar la bèstia) però sé que ho pensa. Efectivament, intento comprar menys llibres i llegir-ne més, tot i que sempre hi ha ocasions per a l'excepció més desenfrenada. No és el cas d'aquesta llibreria, on aquest cop no he sentit l'atracció per cap títol. Anava amb la idea de l'últim i breu Houllebecq que vaig veure a la Central -i vaig deixar córrer pensant que el compraria a França, guiat per una il·lusió una mica absurda- o per l'últim Modiano (Chevreuse). Però no trobo ni l'un ni l'altre. Fullejo Londres de Céline i una novel·la de Michon de la qual ja he oblidat el nom, però no m'acabo de decidir per res. Tampoc per un recull il·lustrat de textos venecians de Proust. És més dia de passejar per aquests carrers -del bullici de la plaça al silenci que envolta al majestuós edifici del Duché- que no d'ocultar-se entre taulells i prestatgeries.
***
Precisament quan ens acostem al Duché, en ple sol del migdia, veiem un senyor vestit amb gran elegància amb trajo de fil i barret panamà, amb la prestància de qui se sent immune fins i tot a la temperatura. Es dóna el cas que, involuntàriament, el seguim i veiem que obre la gran porta del Duché per entrar-hi. Tenim gairebé la certesa d'haver-nos ensopegat amb el duc d'Uzès.
***
Amb el pas dels anys, paradoxalment, hom es flexibilitza. Els convenciments, les idees, són menys sòlids. Crec que la saviesa, entesa com a experiència, alimenta el dubte, permeabilitza el pensament.
Però aquesta evolució, positiva en termes generals, té els seus efectes adversos. Un d'ells és deixar-se endur pel corrent. I comprendre aquest corrent no hauria de voler dir deixar-s'hi arrossegar.
Penso en tot això arran d'una situació absolutament insubstancial. Em veig mirant els horaris d'un espectacle de llums ideat per a turistes, que vint anys enrere hauria descartat amb absolut menyspreu i total intransigència.
***
És estrany pensar que tot això -reitero- passa en un país on cada nit cremen cotxes, edificis i autobusos, es detenen centenars de persones i les botigues pateixen pillatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada