Tren

Ahir va ser el dia més calorós en unes quantes dècades. Avui falta poc perquè el mercuri arribi als mateixos nivells. Escric això en un banc de l’estació de Sants. Hi ha vaga de trens i en circulen pocs, així que m’he d’esperar una bona estona. Per fortuna, al gran vestíbul de l’estació hi corre un lleuger aire condicionat. No goso baixar a l’infern de les andanes. Escric en un ordinador prestat, com el Chevrolet de Pessoa i, com el poeta portuguès, també em plantejo, en aquesta atmosfera de calor opressiva, si no vaig per un altre somni, per un altre món. He fet temps per les botigues de l’estació, poc atractives, però refrigerades. He repassat els títols de les novel·les que venen al quiosc i n’he fullejat algun. El llibre que estic llegint ara em resulta plumbi, així que estic temptat de comprar-ne algun altre. A la botiga de l’estació n’hi ha tres que m’atreuen, però adopto –potser l’ambient empeny a l’escepticisme- una actitud crítica, desidiosa. ¿Hauria d’interessar-me la crònica judicial dels atemptats del Bataclan contada per un dels escriptors francesos actuals de més renom, especialista en submergir-se en el costat més fosc de la vida dels homes? ¿M’hauria de deixar seduir per un dels escriptors anglesos que més respecto, però amb una certa tendència a perdre’s per espessoralls inhòspits, que promet ara treure a la llum la relació entre un antic alumne i la seva professora morta? ¿És imprescindible que dediqui temps a vagar pels passatges humorístics i alhora amargs que sobre l’envelliment escriu una intel·ligent guionista novaiorquesa? Potser la resposta objectiva hauria de ser un triple sí, però l’atmosfera caribenya em condueix cap a un no indolent que em fa sortir, arrossegant els peus, d’aquesta mena de basar i em porta a aquest banc, on ara, just al meu costat, com si jo fos un imant, ha vingut a seure un pesat que no para de xerrar pel mòbil a ple pulmó, explicant banalitats. No sé qui deu ser la víctima telefònica d’aquest plom, però en tot cas qui pateix els danys col·laterals sóc jo. Arriba un punt que no puc suportar-ho més –té sort que això no sigui Alger ni jo Meursault- i acabo marxant cap a l’andana. Prefereixo els cinquanta graus de temperatura que la vèrbola infame d’aquell individu. Recolzades a la paret de la boca de les escales mecàniques s’hi acumulen unes quantes persones. El motiu: l’aire que hi circula. Per contra, a la mateixa andana, l’atmosfera és, com era previsible inhòspita, repugnant. Aire calent, quasi vapor d’aigua, respirat mil vegades per pulmons distints. Busco un lloc per seure i el trobo enmig d’una dona que grava llargs missatges de veu i d’una altra que també parla pel mòbil. Deu ser el meu maleït destí. Afortunadament, el so dels trens que circulen i de la megafonia insistent apaga els monòlegs insulsos. Fins i tot el soroll dels vagons és més agradable que aquesta vacuïtat. Vaig llegir l’altre dia que estava estudiat el símptoma d’una certa categoria de persones, caracteritzat per la incapacitat de suportar converses banals. Potser jo en sóc un d’aquests. O potser és el clima que m’empeny a la misantropia, a la desaparició, a la necessitat de tancar-me en una bombolla d’aire fresc. Em sento febril, incapaç de res, desdibuixat, com part d’un miratge propi d’aquest clima infernal. Assegut ja al tren, segueixo estirant el fil de l’escriptura, desenredant un cabdell sense sentit. Al vagó, força gent viatja dreta, perjudicats per aquesta vaga, però alhora indemnes als seus efectes, gairebé invulnerables a la incomoditat. Som, en el fons, formigues que anem d’aquí cap allà empesos per l’instint de sobreviure. Sento que he arribat ja al final d’aquest cabdell d’avui, que l’escriptura ja no dona més de si. Lamento no haver comprat algun d’aquells tres llibres. Va entrant gent al vagó, que s’entafora com pot. L’elegància d’alguns d’aquests viatgers, en aquest ambient quasi selvàtic, és com un refugi de civilització i, el que és més important, d’esperança. Els pantalons de fil de color beige de la noia que tinc dreta al davant, el cinturó de cuir d’un senyor, el vestit fúcsia i elegant d’una dona gran són banderes d’un territori que resisteix. L’espècie sobreviu a la temperatura, a les epidèmies, a les guerres, a la pròpia estultícia. L’instint és poderós. Al vagó, s’aixeca un viatger i un adolescent amb samarreta de tirants i pentinat estrident corre per prendre-li el lloc a una senyora. Sobrevivim, tanmateix.